dimarts, 31 de maig de 2011

Viatjant amb el papa # 1ª part

Barcelona, estiu de 1996. Protagonista: Santi Mas, català de 50 anys, casat, dues filles: l'Anna (12 anys) i l'Amàlia (10 anys). Ocupació: Autònom. Aficions: Moltes. La més destacada: Admirador de trens. Passions: Varies. La més destacada: Recórrer món perseguint trens de vapor. Recordo aquell juliol en que la mama va decidir marxar de vacances amb les seves amigues als Estats Units i l'Amàlia i jo ens vam quedar a carrec del papa. Començava la cadena d'aventures que anys més tard vam batejar com "l'estiu dels 14 estats sobirans". Tot d'una ens sorpren tot dient "Nenes, feu les maletes que marxem de viatge." La meva germana i jo preparem la bossa sense la seva supervisió, arreplegant el que ens sembla sense saber exactament on anem ni què farem durant els propers 15 dies sense la mama. Ens esperaven dues setmanes de carretera i manta, dormint en pensionetes que anavem trobant a mesura que creuavem fronteres en direcció a l'Europa de l'est. La primera parada del viatge va ser Alemanya, després d'haver après a ser una gran copilot, indicant la ruta al meu pare sempre que m'ho demanava. Per amenitzar una mica el viatge el papa ens havia promès que visitariem els nostres cosins que estiuejaven a un poblet prop d'un parc d'atraccions anomenat Europa Park. Recordo que els primers dies els vam gaudir d'allò més, compartint allotjament i experiències infantils amb els meus cosins. Recordo que el meu pare em deixava menjar el que em venia de gust en tot moment, és a dir, gelats. Encara em faig creus que no m'empatxés. Després d'uns quants dies entre familiars i amics dels meus cosins, el papa se'ns emportà a Suïssa. Desitjava filmar un festival de trens i ens va deixar 2 hores soles a Ginebra. Com a germana gran que sóc, em corresponia cuidar de l'Amàlia i em vaig trobar sola en una gran capital europea amb diners a la mà. "Té, et dono uns quants diners per a que aneu a prendre algo. Quedem aquí mateix, al sortidor de la Plaça d'aquí dues hores." Espantada, li responc "Però papa, i si ens passa res?". "Què us ha de passar al país més segur del món? A més, ja coneixes Ginebra! Amb la de vegades que hem vingut! Au va, que no trigaré gaire" i desapareix. L'Amàlia i jo comencem a enfilar carrers comercials de la gran ciutat i m'aturo davant d'una botiga de moda, encisada amb els pantalons curts que lluïa la model de l'aparador. Obligo a l'Amàlia a que m'acompanyi a l'interior i la convenço per a invertir els diners per a prendre algo en aquells pantalons. Ma germana m'adverteix de les possibles represalies però la ignoro i em compro els pantalons. Surto de la botiga vestint la nova adquisició i l'Amàlia em demana que parem a fer un beure amb els diners que ens han sobrat. Aquest cop li faig cas i seiem a la cafeteria d'uns grans magatzems. La cambrera ens mira de reüll extranyada, sembla que busqui algún adult que ens acompanyi dubtant entre acostar-se o fer veure que no ens ha vist. Després de 15 minuts d'espera m'hi acosto i li demano dos batuts de xocolata amb el meu francès de supervivència. Somrient, ens serveix i ens cobra sense fer-nos cap pregunta. Quan ens acabem el batut, tornem en busca del meu pare al lloc on haviem quedat feia 2 hores. Som puntuals i ell encara no ha arribat, però quan el veiem que s'acosta fa cara d'enfadat i m'escridassa "Es pot saber què fas amb aquest drap que portes com a pantalons? Amb això t'has gastat els diners que t'he donat?" "Però papa, també hem anat a fer un batut al centre comercial." "Calla i fes el favor de treure't aquesta merda! Sembles una p***! Oohh ja m'has fet enfadar!"...