diumenge, 31 de juliol del 2011

Bon Estiu a tots!

El temps s'ha tornat boig. Barcelona es transforma en Venecia col·lapsada de turistes, aiguats i pluges que semblen tifons, mentres que el nord de Catalunya gaudeix d'un clima moderat, assolellat i càlides temperatures. La invasió de turistes que saturen el centre de la capital catalana deuen estar força fastiguejats després d'haver invertit temps i diners en unes vacances de "sol i platja" que no poden aprofitar, i en canvi, pobles com Cadaqués, on normalment l'aigua és freda i quasi sempre bufa vent de tramuntana, els banyistes es torren sobre les roques de caletes assolellades i fresques. Ja comença el mes d'agost i els catalans deixem Venicelona per una llarga temporada. Sembla ser que la Xina és la destinació de moda per aquest estiu 2011, però nosaltres, fugint de les masses, volarem en busca de novetats, exotisme i pau. On anem? Molt lluny. Més detalls? A la tornada.

Welcome to Venicelona

But... What's happening in my city? I can't believe how the weather is changing nowadays. We are in summer time? People are enjoying their holidays? If you're thinking to come to Barcelona, should be prepared. This is not Barcelona any more, this is Venicelona in Juliember!

dimecres, 27 de juliol del 2011

Quan arribes als 30

Encara em queden 2 anys per opinar amb coneixament de causa, l'impacte que provoca entre els joves, arribar a l'edat de 30 anys. La majoria del meu entorn social es troba en el moment de la vida en que la balança temporal s'equilibra entre els moments viscuts i els que encara ens queden per viure. Alguns, tendeixen a recolzar-se massa sobre els records de l'era dels vint i el pes de la nostàlgia els fa sentir vells i s'espanten. Quan arribem als 20 anys, desbordem tanta energia que conduïm per la vida amb poca prudència i cautela, respectant només, el semàfor en vert. No ens espanta saltar-nos Stops perque encara no ens hem equivocat gaire i a gran velocitat, consumim els anys sense mirar el retrovisor. Però quan arribem als 30, el semàfor es torna intermitent. Ja hem recorregut prous kilòmetres plens de records i hem viscut tantes experiències que comencem a frenar, conduïnt amb una mica més de consciència. Alguns, sembla que juguin a canviar de carril eternament sense posicionar-se. Altres, condueixen sense rumb esperant la posta del sol i costa distingir-los dels que s'esforcen per no perdre's enmig del no res. En canvi, n'hi ha d'altres que s'atreveixen a sortir de la carretera, explorant nous camins. L'entorn ens havía dit sempre que l'edat ideal arribaria dels 30 als 40, quan suposadament, després de tant conduïr, hauriem d'haver assolit la majoria dels objectius que ens havíem plantejat: estabilitat familiar, social i econòmica. No obstant, arribats als 30 anys, el destí que esperavem no apareix a l'horitzó. Arribats als 30, ens topem de nassos amb un inesperat i molest semàfor intermitent que ens desconcerta. La reacció d'alguns és de seguir avançant amb cautela malgrat els dubtes, la incertesa del futur i la feixuga balança inclinada cap als records nostàlgics del passat que porten al maleter. Altres, acumulen un kilòmetre rera un altre autoenganyant-se amb l'utòpic plaer d'una conducció carpe diem endarrerint el viatge cap a la vida adulta. Per sort, també hi ha valents conductors de 30 anys que, malgrat no hagin arribat encara al destí que s'havien proposat als 20, s'aturen si cal a remenar el maleter. D'allà en treuen l'energia dels records i les experiències passades, s'aparten si cal a la cuneta i demanen ajuda o consells per trobar el bon camí cap a la vida adulta. Fa poc que acabo d'arribar al kilòmetre 28 de la meva ruta i no sé com interpretar el semàfor intermitent. He parat a la cuneta i em sento una mica vella quan miro el retrovisor i veig un maleter ple de records i experiències viscudes. Asseguda al volant amb el fre de mà activat, em pregunto si d'aquí 2 anys hauré trobat el bon camí cap al Kilòmetre 40.

divendres, 22 de juliol del 2011

29 anys de matrimoni!

El 4 de juliol de 1983 els meus pares van ser pares per primera vegada. Tot just feia un any que s'havíen casat i jo vaig ser el seu primer regal d'aniversari de noces. Des d'aleshores, cada 4 de juliol, ells són els primers en felicitar-me l'aniversari i jo, els felicito alhora per cada un dels seus anys de matrimoni. Cada mes de juliol ho cel·lebren amb un nou viatge de noces i aquest estiu han viatjat a l'Europa de l'Est amb un creuer pel riu Danubi. El primer viatge de noces, l'estiu de 1982, viatjaven a l'Asia Oriental per primera vegada. La Xina comunista, Filipines i el Japó, que era un dels somnis de la meva mare. Sempre m'he preguntat si apart dels gens, he heredat d'ella aquesta passió per l'Orient. L'any 1983 van renunciar a viatjar per canviar bolquers però a partir de 1985, amb un nou membre de la família, l'Amàlia, tots 4 vam començar a viatjar plegats. Al llarg d'aquests darrers 25 anys hem recorregut quasi un terç del planeta en cotxe, avió, vaixells, submarins, helicòpters i rick shaws, fins fa poc que, tant l'Amàlia com jo, els hem deixat recuperar els primers anys d'intimitat. l'Ena i el Santi acaben de tornar del viatge que, segons ells, se'ls hi ha fet massa llarg sense les seves nenes. Malgrat el pas dels anys i la nostra independència, l'Amàlia i jo sempre serem les seves nenes que, orgulloses dels pares que tenim, esperem seguir-los felicitant l'aniversari per sempre. Per molts anys!

dimarts, 19 de juliol del 2011

Sobrevolant Olost del Lluçanès

Si fa por pujar al globus? I ara! Si fa fred allà dalt? Què va! Al contrari! Per a que el globus s'enlairi necessita enormes quantitats d'aire calent, seguint el principi d'Arquímedes en que, cada cert temps, el pilot va escalfant l'aire i controlant d'aquesta manera l'alçada durant el recorregut. He de reconeixer que no m'acabava de creure que uns quants metres de roba de coloraines i una mini cistella fóssin capaces d'enlairar 9 persones, però després de 30 minuts de preparació, inflant a base d'un ventilador gegant amb la potència a tope ho vam aconseguir. Ens allunyavem d'Olost del Lluçanès en un dia de maig assolellat per sobrevolar tota la plana de Vic que lluía verda i frondosa. Els camps de conreu es veien atapeïts de flors vermelles, la boirina eclipsava un bocí de la muntanya de Montserrat però el Pedraforca es deixava contemplar fins al cim. Pocs núvols entorpien la meravellosa panoràmica que la brisa suau ens va regalar i què minúscula que semblava la meva terra, Catalunya, vista des del cel. Si us fa gràcia tastar l'experiència d'enlairar-vos en globus sobre la plana de Vic, podeu contactar amb en Miquel de l'empresa Balo Tour que us atendrà entusiasmat i amb molta amabilitat, us vindrà a recollir i us oferirà, al acabar, un esmorzar de rei a base dels millors embotits de la comarca i un bon vinet d'acompanyament. Què maca és la nostra terra i quina sort ser català!

divendres, 15 de juliol del 2011

Why do I always feel like a freak?

I'm never able to move on like this: People just have an affair, or even entire relationships, they break up and they forget. They move on like they would have changed brand of cereals. I feel I was never able to forget anyone I've been with... because each person had their own specific qualities. You can never replace anyone. What is lost is lost. Each relationship, when it ends, really damages me. I never fully recover. That's why I'm very careful with getting involved because it hurts too much. I think when we're young, we just believe there'll be many people you'll connect with. Later in life you realize it only happens a few times. And you can screw it up... misconnect. The past is the past. It was meant to be that way. Well, maybe the world might be less free than we think. Couples are so confused lately, I think it must be that... men need to feel essential and they don't anymore. It's been imprinted in their head for so many years that they had to be the provider. I'm a strong, independent woman in my professional life. I don't need a man to feed me but I still need a man to love me and that I could love. I was thinking, for me it's better I don't romanticize things as much anymore. I was suffering so much all the time. I still have lots of dreams, but they're not in regard to my love life. It doesn't make me sad, it's just the way it is. Even being alone it's better than sitting next to a lover and feeling lonely. I don't want to be a romantic anymore. You start off that way, and after you've been screwed over a few times, you forget about your delusional ideas and you take what comes into your life. I haven't been screwed over, I've just had too many blah relationships. They're weren't mean, they cared for me, but there were no real connection or excitement. You know, it's not even that, I was fine until I watched again the movie you gave me. It stirred shit up, you know? It reminded me how genuinely romantic I was, how I had so much hope in things... and now it's like I don't believe in anything that relates to love. I don't feel things for people anymore. In a way, I put all my romanticism into you, and I was never able to feel all this again. Like, somehow you took things away from me... and I expressed those things to you, and you took them with you. It made me feel cold, like love wasn't for me. Reality and love are almost contradictory for me. I know it's my fault. I never felt it was the right man. Never! But what does it mean, the right man, the love of your life? The concept is absurd. We can only be complete with another person? It's evil! I guess I've been heartbroken too many times and then I recovered. So now, you know, from the starts, I make no effort. I know it's not gonna work out. There's been so much water under the bridge, it's not even about you. It's about that moment in time that's forever gone...