dilluns, 17 d’octubre del 2011

Indignació mundial

Milers de persones es van manifestar ahir en mig planeta (650 ciutats), reclamant una política econòmica més justa i transparent que impulsi un gran canvi global. Reclamem els drets dels que se'ns priva quan ja hem complert amb el deure i no estem disposats a seguir-nos queixant ni espiant al veí, com a solucions per sortir d'aquesta crisi. N'estem tips d'excuses, pessimisme, plorera i "tansemenfotisme". Ja tocava que el ciutadà es posés d'acord per reclamar una major cooperació internacional, canvis substancials en la governança global i proposés linies d'actuació a curt i llarg termini. Ja veurem com evolucionen tantes manifestacions i el que en treiem de tot plegat però, de tota manera, cal agraïr a les xarxes socials que haguem pogut arribar fins aquí. Llàstima que del que podria arribar a ser una eina eficient, intel·ligent i transparent com ho és la tecnología, tingui alhora la destructiva capacitat d'incidir tant negativament en la humanitat, fins al punt de transformarla en una societat virtual, alienada i "desconnectada" del món real. Més informació sobre el moviment 15-M aquí: La Vanguardia digital.

"I am free"・私はフリーですか?

昨日、スペインで大きくてこわいデモンストレーションが行なわれました。バルセロナとマドッリドはスペインの中で人口が多い街ですが、その街だけでなく、ほとんどの街の皆がデモに参加しました。スペインでは来月の終わりに選挙があります。そのため政府に対して不満を持っている人々が怒っています。今年の5月15日からデモが沢山ありました。スペインでは政府に対してのデモを始めたからヨーロッパの近い国もデモを仕始め出しました。昨日、ヨーロッパではパリやロンドン等、色々な街でデモが開かれました。東京でも政府に対してデモが開かれたと聞きました。それに、中国人もデモに参加しようと思ったけど、中国の政府はデモを禁止しました。世界中の経済状況が悪化しているのでスペインだけでなく、他の国でも影響をされ、デモが行なわれていると思います。

dijous, 13 d’octubre del 2011

さとこちゃん、私のお茶目なコンビ

先週から新しいルームメイトは日本から来て私のアパートをシェアしています。彼女の名前はさとこです。彼女は大阪に住んでいて看護師として働いています。3ヶ月間、滞在します。スペインを満喫しています。月曜日からスペイン語の学校が始まって、観光をして、カタルーニャ州の歴史を学んでいます。諭子ちゃんのバルセロナの一番素敵なことは街全体がアートみたいですし、スペイン料理も美味しいし、友達も増えて、とても楽しく過ごしています。彼女は最近来たけどもう日本に帰りたくない。私の家に居座りたいと言っています。私もとても満足していますよ!私が大学から帰ると彼女の作った美味しい料理が待っています。今朝、山田さんとさとこちゃんと一緒にゴシック地区にまで散歩しました。お昼ご飯の時にアル・ボルン地区でランチを食べてチョコレート通りに行って凄く美味しかったです。今からずっと、一緒に住んでいるので強大みたい!だから私はとっても嬉しいです。彼女のお気に入りスポットは『きぶか』という創作料理やさん。毎日でも食べたいと思うのはジェラートとフレシュジュースです。バルセロナに来られた際はぜひ、グラシア地区に行ってみて下さい!

Suggerències gastronòmiques amb regust nipó

Fa poc més d'una setmana que la Satoko ha arribat a Barcelona. L'objectiu de la meva nova amiga és aprendre espanyol mentre gaudeix de la capital gaudiniana per excel·lència. Ja ha començat les classes a l'escola d'idiomes Pylmon de l'Eixample on hi va cada matí, de 10h a 12h. Després, dedica la resta de la jornada a fer turisme amb la meva companyía, quan disposo de temps per mostrar-li la ciutat, o amb les meves amistats que poc a poc, ja va fent seves. Aquests dies els hem gaudit d'allò més passejant, aprenent i com no, degustant la gastronomia catalana. Sembla ser que li encanta, sobretot les tapes. No obstant, el paladar japonès de la Satoko reclama sovint, els sabors tan característics de la cuina japonesa i afortunadament, Barcelona està a l'alçada de les seves necessitats. Dissabte passat vam sopar a Tatami Room, la taverna japonesa on treballa la Mika, al Poble Sec. La Haruka també ha vingut amb nosaltres i aquesta setmana està ajudant força a la Satoko a integrar-se a la ciutat. D'altra banda, l'Aya també s'ha afegit a les trobades i ahir vam descobrir Olimar, una nova botiga de productes d'oli d'oliva al barri de Sant Pere. Certament és que tanta energia em costa de seguir, perque no paren ni un moment. Que tremoli Barcelona! Les japoneses ja són aquí!!

divendres, 7 d’octubre del 2011

Steve Jobs

Your time is limited, so don't waste it living someone else's life. Don't be trapped by dogma - which is living with the results of other people's thinking. Don't let the noise of other's opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary. Steve Jobs.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Quedar-se o Marxar?

L'altre dia a Banda Ampla es debatía sobre la qüestió que molts de nosaltres ens plantegem sovint: "Quedar-se o marxar?" D'ençà l'inici de la crisi econòmica, la balança es decanta cada cop més cap a la idea de marxar, respecte a la de quedar-nos. Si el nostre país no ens ofereix feina, si viure a Barcelona és cada dia més i més car, si perdem qualitat de vida i se'ns encomana la negativitat que darrerament ofega l'ambient social, per què quedar-nos, doncs? Hauriem de marxar si ens desagrada la realitat? Analitzant la situació me'n adono que per molt temptats que ens poguem sentir a marxar, alguns de nosaltres ja hem viscut aquesta experiència. Ja vam marxar, explorar, créixer personalment i professionalment quan ho vam sentir, quan ens va venir de gust i ja hem millorat. Estem preparats. Molt formats. Alguns de nosaltres vam triar un "mal moment" per tornar, esperant que se'ns valorés, que se'ns tingués en compte l'esforç que ha implicat viure tant de temps lluny de casa. I què ens hem trobat? Un país que sobreviu a base de subsidis, recolzament familiar i una exagerada economia encoberta. Quines opcions tenim? Integrar-nos-hi? Adaptar-nos a la realitat o manifestar el nostre desacord tornant a marxar fins que la situació canvii? ... però qui ens assegura que canviarà? Qui ens garanteix que allà on marxem, les condicions seran millors? És doncs, una fugida, marxar? Si l'única excusa per marxar és la crisi i realment no ens ve de gust o no estem preparats... no ens hauriem doncs, de quedar? Ambdues opcions tenen els seus pros i els seus contres i requereixen una gran fortalesa. Marxar implica una certa autonomía e independència necessaria per afrontar un canvi de vida inminent. Cal ser fort, decidit i valent... però, i quedar-se? és de covards? Quedar-se implica resignar-se a canviar o més aviat afrontar la propia realitat i lluitar dia a dia per acceptar-la, digerir-la i transformar-la en una vida productiva i satisfactoria? Més aviat penso que la segona opció és la més difícil. En el meu cas, malgrat haver tornat del Japó en un "mal moment", ja fa un any i mig que he decidit quedar-me. Aterrar a la Catalunya enrabiada per la crisi no ha estat fàcil ni temptador. No m'he menjat el món com esperava... sinó que senzillament, sobrevisc a base de tastets del que la vida m'ofereix. A vegades, el desgast d'esforçar-me sense obtenir gaire èxit a curt termini, em fa pensar en que potser ja vaig esgotar en algún moment tota la dosi de sort que la vida em va oferir, però aleshores, en algún moment, alguna de les llavors sembrades germina i torno a renéixer. La conclusió que en trec de tot plegat és que l'entorn no ha de condicionar la situació personal de cadascú. Cada individu hauria de ser prou lliure i autònom com per decidir per si mateix sense que l'entorn el condicioni. Ens hauriem de preguntar molt més què sentim i molt menys què hem de fer per poder començar a viure en pau i harmonia. Es tracta d'acceptar qui som i decidir amb honestedat i valentia cap a on volem anar. Tan si marxem com si ens quedem, viure és moure's constantment. Cal tenir doncs, una gran fortalesa interna per sostenir la barca de la vida quan hi ha tempesta.