dijous, 4 de març de 2010

Respostes... del passat, present i futur

Avui no comento res sobre el Japó ni sobre Tokio. Res que tingui a veure amb tot el que he guanyat aquests darrers dos anys, d'ençà que vaig marxar. Avui, només dedico el dia a reflexionar. Nostàlgica del que vaig deixar enrera fa dos anys, m'he llevat trista, amb aquest buit al cor que en diuen "homesick". Com més s'acosta el moment de tornar a casa, més llargs se'm fan els dies esperant el moment de la retrobada amb la família, els amics, les meves arrels. Sé que si us tingués ara mateix aquí al davant em diríeu que no sigui bleda, que aprofiti els dies que em queden aquí, que gaudeixi fins l'últim minut del meu somni fet realitat, que exprimeixi tot el suc de la sort que tinc de trobar-me aquí, tant lluny, en aquest país tant diferent. Ja ho sé, ens veurem en breu, això s'acaba... i segurament quan torni enyoraré tots i cada un dels moments que he viscut i compartit al Japó amb tots els qui s'han creuat al meu camí. Fa dos anys, quan vaig arribar, tenia un somni per complir i moltes preguntes que, al llarg d'aquest cicle he anat responent, però a mida que passa el temps, aquestes preguntes s'han ampliat, les respostes s'han multiplicat i el somni s'ha transformat. Potser us semblarà irònic però la principal pregunta que em faig cada dia és "Perquè sóc aquí?" Potser ja hauría de saber-ne la resposta després de 23 mesos, potser la resposta ja s'ha revelat en les mil i una experiències viscudes, o potser encara he d'esperar a tornar i observar en perspectiva tot el que m'ha aportat aquest país i que encara em costa de creure. Tot aquest temps... he viscut el meu somni? S'ha fet realitat? o el mes d'abril, quan torni a viure a Barcelona, obriré un dia els ulls i recordaré aquests dos anys com si hagués estat un somni? Suposo que si em miro al mirall i em veig diferent... serà que ha estat real.