La societat perfecte?

Heu llegit el llibre "Stupeur et Tremblements" (Estupor y Temblores) d' Amélie Nothomb? El vaig llegir fa 5 anys, quan estava d'Erasmus a París. Me'l va recomanar la meva professora de francès. Em va aconsellar que el llegís per a conèixer "l'altra vessant del Japó". L'Amélie és una brillant escriptora belgo - japonesa que es va fer famosa gràcies a aquest llibre, diari de la seva experiència laboral en una empresa japonesa com extranjera. No em va deixar indiferent... i anys més tard, quan vaig tornar a París, aquesta vegada a treballar (l'any passat), vaig llogar la pel·lícula basada en aquest llibre.

Dedico aquesta entrada a l'Amélie, perquè precisament avui fa 5 mesos que em vaig instal·lar a Tokyo i ja començo a veure més enllà de les primeres experiències d'emoció i adrenalina que et venen quan arribes al país. Igual que l'Amélie, les emocions ja s'han estabilitzat i ara comença l'etapa difícil...

Era el dia 7 d'abril quan vaig aterrar a Narita i des d'aleshores he viscut una sèrie d'experiències fantàstiques de tots colors... i fins ara, m'havía limitat a mostrar el color rosa i daurat d'aquest país. Però com molt bé diu la dita de "no es oro todo lo que reluce", el Japó no només és de color rosa i daurat. Evidentment, la perfecció no existeix, sempre hi ha dues cares en una mateixa moneda, sempre trobarem el blanc i el negre... i molt sovint, el GRIS. Un color ple de significat, ric en matisos, perquè implica una mica de tot, d'allò "bo" com el blanc i tot allò "dolent" com el negre. Però què passa quan no hi ha gris? ... doncs passa que no hi ha neutralitat, no hi ha matisos, no hi ha flexibilitat.

El Japó, un país amb una societat tant competent, tant eficient, tant brillant... és fruit d'una societat extremadament competitiva, inflexible i dictadora. Per arribar a ser un "japonès com cal", els nens comencen a patir les rígides normes d'aquesta societat des del parvulari. Els seus pares procuraran escollir el millor parvulari per als seus fills, ja que segons el parvulari on el nen estudiï, es decidirà l'escola primaria on podrà seguir estudiant i després la secundaria i així succesivament fins a la Universitat. 18 anys d'una vida que no és vida, perquè no tenen temps de viure-la, gaudir-la ni sentir-la... a causa de l'extremada cursa competitiva entre companys generada per tota la societat. 18 anys estudiant dia sí i dia també, seleccionant les millors academies per a preparar-se millor els estudis després de classe i escollint els millors clubs socials on poder exercir alguna activitat diferent apart de l'estudi, com ara l'esport, la música, la pintura o el teatre.

Durant la vida d'estudiant, cal pertànyer a algun club, no et pots aïllar, has de fer "alguna cosa" o la societat t'exclourà. Però no destaquis en res, ja que aquí la individualitat, la forta personalitat, la iniciativa o la originalitat no ess premien, sinó que es penalitzen. Tots els estudiants han d'encaixar dins del patró de "japonès com cal", que sap de tot, que ho aprova tot, que cumpleix amb tot, que arriba a tot! O com a mínim, arriba a aprovar els duríssims examens d'accés a la Universitat. Uns examens tant salvatgement difícils i competitius que s'acaben convertint en una de les proves més obsessives, malaltisses i exagerades de la vida d'un japonès. La nota que l'aspirant universitari tregui en aquestes proves, determinarà la Universitat a la que es podrà matricular, classificades segons les categoríes A, B, C, D... de les quals més enllà de la D ja no cal que s'hi matriculin, ja que sería un suïcidi social. En aquests casos, més val ser un ronin (alumne que suspèn i se'l considera fracassat) durant 1 any, lluitant amb tots els seus mitjans, sense veure la llum del dia, estudiant sense descans amb l'esperança de tornar-ho a intentar l'any següent, millorar la nota i aspirar a entrar en una Universitat de categoría més alta. Doncs bé, un cop ho han aconseguit, ja poden "descansar" i començar a viure la vida que fins als 18 anys no han viscut, gaudint de l'etapa universitària i sense esforçar-se més.

Les Universitats del Japó preparen als seus alumnes per als futurs treballs, no segons els mèrits obtinguts durant la carrera, sinó per la categoría de la Universitat on es troben. D'aquesta manera, les millors empreses aniran a buscar en pinces els millors candidats de les Universitats de classe A, i si falta més personal, doncs de classe B, C, D... com un sistema de castes. I després? Què passa quan els universitaris acabats de llicenciar s'incorporen al món laboral? Doncs que la societat els fan "homes" als 22, 23 o 24 anys, sense tenir idea de la vida que no han tingut temps de viure, absorts en aconseguir aquell "prestigiós lloc de treball"... i toca casar-se, i toca tenir fills... Però què passa amb aquells japonesos que no arriben als estudis universitaris, que es converteixen en ronins permanents o que senzillament, han escollit un altre "itinerari" a la vida? Aquells japonesos que per les circumstàncies que sigui, han decidit no formar part de la societat que et condueix a ser "el japonès com cal"? Doncs, alguns es posaran a treballar de la primera cosa que trobin i començaran amb les feines d'arbaito (feines esporàdiques, normalment de mitja jornada) o alguns es decantaran per a seguir estudiant en alguna escola superior especialitzada, les Senmon Gakkô (専門学校), una de les millors opcions, ja que allà podràn aprendre alguna cosa més, apart d'obeïr als seus superiors...

Com estranjera que sóc, visquent en aquesta societat, em topo cada dia amb aquests patrons japonesos allà on vagi, faci el que faci, perquè la societat en va plena. Aquesta societat, plena d'arbaitos i Sarari Mans (homes de negocis) que es limiten a satisfer les ordres que els seus superiors els hi han imposat, sense qüestionar-se-les, sense rebelar-se, sense opinar, no es posen a la pell de l'altre, no "busquen problemes", no volen molestar perquè els han educat amb la idea de que no han de "destacar", tots hem de ser iguals i formar part d'un grup, el GRUP que et donarà la força, perquè tots depenem de tots i sense els altres no ets ningú. En part tenen raó, però... cal arribar a aquests extrems? La societat ha acabat creant patrons tant obedients que semblen autòmates complint ordres d'un manual!

Segur que qualsevol turista que hagi vingut de vacances al Japó se'n haurà adonat del que parlo en algun moment del seu viatge. Sempre somrient, comprovant el canvi que et tornen amb el seu company de feina, sempre recitant frases en Keigo (japonès de cortesia) enlloc d'anar al gra i procurar oferir un servei "eficient" al client. Dediquen tant de temps a la contemplació de les "bones formes" i en no saltar-se cap pas del manual, que obliden el més important punt del sector dels serveis : El Client sempre té la raó. Us posaré un parell d'exemples concrets. M'encanten els espaguetis a la Carbonara. Sempre m'han agradat i tinc la sort de que Tokyo és ple de restaurants italians. Fantàstic, oi? Els podré menjar on vulgui, sempre i quan no els demani per emportar! Nosaltres només disposem de 30 minuts per a dinar quan estic a la oficina, per tant, sempre acostumo a comprar el dinar i demanar-lo per emportar. Doncs fins ara no havia tingut cap problema amb els espaguetis a la carbonara fins que va arribar l'estiu. La cadena Pronto, on acostumava a comprar-los, va imposar la norma de no fer espaguetis a la carbonara per emportar durants els mesos de calor, perquè l'ou es pot posar dolent i provocar la intoxicació del client. Aleshores, imagino que per evitar-se queixes i problemes, ho tenen prohibit. Doncs bé, quan la cambrera em va informar de que no me'ls podia vendre li vaig dir, "Ah, doncs si el problema és l'ou, posame'ls sense ou"... i la vaig bloquejar. Semblava que el "robot" s'hagués quedat sense piles, allò que li proposava no sortia al manual i no sabía com procedir davant d'aquell fet insòlit. Tot el que em va saber dir va ser "dame, dame, dame" (no pot ser)... i res, vaig escollir una altra cosa, decebuda... amb les ganes d'espaguetis a la Carbonara... que encara no puc demanar per emportar fins a mitjans de setembre! L'altre exemple i l'últim abans de que us quedeu adormits amb el rotllo d'avui (déu ni dó! m'ha vingut la inspiració!) és amb el tema del Cafè. Aquesta anècdota em va passar amb el Joan, quan vam estar voltant pel país durant les nostres vacances. En una cafetería de l'estació de Kyoto vam demanar "Café rate" (pronunciació japonesa de "Cafe Late" en italià) i la cambrera, tant tranquil·la ens va respondre que no en tenia quan darrera seu tenia una enooooorme cafetera a la vista de tothom. Bé, mosquejats vam anar a una altra cafetería i es va repetir la mateixa escena fins que aleshores em va donar per llegir la carta. Enlloc d'escriure "Cafe rate" havíen escrit "Cafe o re" (pronunciació japonesa de "Café au lait" en francès) Aaaaarggggghhhh!! Però sí és el mateix!!! Serà possible?? ... aquests japos-robotets em treuen de polleguera!

Apa, お休み！