diumenge, 19 de juliol de 2009

Les Gôkon, cites en grup・合コン

Aquí al Japó, quan una amiga et convida a sortir a sopar amb un amic seu que no coneixes i aquest amic convida alhora alguns amics seus, en pots estar segur que assistiràs a un Gôkon. Les Gôkon son cites en grup entre nois i noies generalment organitzades per un dels membres femenins i un dels membres masculins respectivament, que preparen la vetllada amb antel·lació i s'encarreguen de buscar amics disponibles (sense parella) a qui els interessi conèixer algú i passar una bona estona sopant o prenent una copa. Fa poc, una de les meves amigues japoneses em va proposar si hi volía assistir, ja que ella s'encarregava d'organitzar-lo conjuntament amb un ex-company seu de feina, qui alhora triaría 2 amics seus per a presentar-nos. La meva amiga, seguint el protocol, va convidar també a una tercera noia per a que el dia del Gôkon fóssim un número parell. (Normalment acostumen a quedar 3 nois - 3 noies o 4-4) però això sí, cal tenir present que el número total de nois ha de coincidir amb el número total de noies. El protocol del Gôkon no t'obliga a cap compromís amb cap dels participants, per tant, només els que hi estiguin interessats, s'intercanviaràn els contactes per a seguir quedant. L'hora i el lloc de la cita, la nacionalitat i l'edat dels participants és totalment indiferent, tot i que els extrangers no estem acostumats a les cites preparades he de reconèixer que l'experiència va resultar molt interessant. La resposta al perquè prepararen les cites és tan senzill com preguntar-se quina necessitat hi ha? Doncs la manca de temps disponible per sortir a conèixer gent. Temps se'n troba si un el busca, no obstant, a certa edat, als japonesos ja no els interessa "malmetre" el temps sortint a buscar parella. Quan ja s'arriba als 30, i encara no t'has casat, la presió social és tant forta que tots (tan nois com noies) se senten obligats a trobar algú (qui sigui) per tal de no ser considerat un perdedor. D'aquí el problema de que moltes parelles no s'estimen, senzillament se suporten o bé "han pactat" formar una família i tenir fills "perque és el que toca". Les agències matrimonials proliferen desde fa anys en aquest país on la pressa i la opinió del veí pesa més que la veu interior de l'individu. Des del meu punt de vista, aquesta pràctica facilita el terreny a tothom qui busca d'inmediat una parella amb qui compartir una etapa de la vida, reproduïr-se i tenir l'estatus civil de "casat". Però em pregunto: On és l'amor? On és l'espontàneitat, la màgia, l'enamorament i el desig de compartir amb la persona escollida una vida en comú? Realment l'escullen o es resignen a qui queda disponible quan el rellotge biològic comença el compte enrere?