Avui ja fa més de 15 dies que vaig visitar l'illa de Miyajima per primera vegada. Fa més de 10 anys ja havía estat a Kyoto amb la família i aquest any hi tornava amb el Joan. Però aquesta vegada, Hiroshima i Miyajima seríen nous paratges per explorar per ambdues parts. Just després de viure 3 dies a Kyoto (la capital de l'oest), ens vam dirigir cap a Hiroshima en bus nocturn, que triga unes 6 hores en direcció oest, cap a la regió del Chugoku, on Hiroshima 広島(literalment "illa ample") n'és la capital. Diuen que l'experiència més maca i gratificant d'anar a visitar Hiroshima és no deixar-se Miyajima, i puc afirmar que és ben veritat. Miyajima és una illa molt especial, màgica... i després de visitar la trista ciutat d'Hiroshima, on t'envaeix un sentiment de llàstima i culpabilitat, tots 5 sentits t'agraïran un passejada per la veïna illa de Miyajima, abans de tornar.
Nosaltres hi vam anar de seguida només baixar de l'autobús. No eren ni les 8 del matí que ja erem a bord d'un dels primers ferrys per arribar a l'illa. Feia molta boira i ens pensavem que no ens quedarien gens bé les fotos, però a mida que anaven passant les hores, tant el cel com el mar va començar a canviar.
Miyajima és famosa pel seu toori (la porta vermella) que simbolitza l'entrada al Santuari de Itsukushima-jinja, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Un santuari shintoista que es reconèix pels seus llampants colors vermellosos, escenari d'espectacles d'allò més pintorescos quan arriba l'estiu. Ah! I quan es fa fosc... sembla que l'illa canvïi de personalitat. El que hauríem donat per poder-ho experimentar i passar allí una nit, gaudir d'una passejada entre centenars de fanalets i desenes de cèrvols ... però trobar plaça per dormir a un preu econòmic és també un somni, per no desentonar amb la tònica de l'illa.
Així que el Joan i jo vam passejar per Miyajima durant 6 hores, de 8 a 2 aproximadament, observant detalls, visitant temples, santuaris, pagodes, parcs i saborejant la pastisseria local. El temple que més vam admirar i més estona ens hi vam passar va ser el de Daisho-in, curiosament hauría jurat que era un temple tibetà (per les imatges de Sa Santedat el 14è Dalai Lama que hi vam trobar a l'altar principal) i milers d'estatuetes de formes i tamanys ben diferents i curiosos. No obstant, es tracta d'un temple Budista Shingon, de la mateixa família que el Budisme tibetà, que segueixen la Vía del Vajrayana.
A les 2 de la tarda ja no podiem més, i baixant el turonet direcció a l'estació, ens vam aturar sorpresos per admirar la bellesa del paisatge que en qüestió d'unes hores s'havía transformat totalment. Ja no hi havía aigua... ja no semblava una illa ni el santuari d'Itsukushima semblava que flotés, ara hi havía una gran explanada verdosa, molla però seca alhora... només un petit riarol amb 4 peixets despistats separava el mar del santuari... realment, com viure un conte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada