dilluns, 15 d’octubre de 2012

Un passeig nostàlgic per la Barcelona modernista del 1900


Exposició a la Sala Parés, Carlos Vázquez (1903)

Si pogués reviure un moment de la nostra història, de ben segur que triaria el 1900. Els inicis del segle XX no eren moments fàcils ni pacífics, però aquella transformació a nivell europeu s'intuïa fascinant. Europa es trobava inmersa amb el repte urbanístic dels famosos Eixamples. El segle precedent s'havia caracteritzat per la invasió de fàbriques a les principals ciutats europees, tota una revolució de la indústria i del transport. La febre industrial havia provocat un augment massiu de les ciutats i del moviment obrer, cada cop més exigent i revolucionari, el qual reclamava millors condicions laborals i en definitiva, poder-se beneficiar del progrés tecnològic que començava a néixer als tombants del nou segle. Mentre Europa discutia quin model d'eixample implantar a les seves ciutats, amb figures com Howard a Londres, Haussmann a París o Cerdà a Barcelona, en el camp de les arts, el nou segle XX també apuntava canvis sorprenentment originals. D'ençà de l'Exposició Universal de Barcelona, un nou moviment artístic s'obria camí a Catalunya. Es tractava del modernisme, que s'inspirava dels corrents artístics que revolucionaven les arts d'aquells temps a Regne Unit amb el Modern Style; a París, nucli artístic de l'època, amb l'Art Nouveau; a Itàlia amb el Floreale i Alemanya amb el Jugendstil. Artistes catalans com Ramon Casas i Santiago Rusiñol trobaren a París, l'ambient idoni per autorealitzar-se i al tornar a Barcelona, van fundar "Els 4 gats". Una taverna bohèmia inspirada en "Le chat noir" parisí, que fou l'epicentre artístic del moment a Barcelona. Tots aquells artistes com el jove Picasso en pintura, Granados i Albéniz en música, Eusebi Arnau en escultura o Joan Maragall en literatura, van ser els precursors del Modernisme a Catalunya. Un nou art nacional que s'emmirallava d'influències europees i que esdevindria una reacció renovadora amb connotacions polítiques. Tots ells, van aprendre molt aviat a combinar harmoniosament les seves arts a l'arquitectura d'aleshores, on despuntava Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i el jove Josep Puig i Cadafalch. El tombant de segle suposà també, un moment important de reafirmació de la identitat nacional. Els artistes procuraven plasmar el segell català a les seves obres, mentres que la pintura modernista es preocupava per una temàtica més social, tant de denúncia com de sàtira o fins i tot, publicitària, acostant-se als canvis que provocava el capitalisme. Si tingués la oportunitat de passar una jornada amb algún d'aquells grans artistes del modernisme, no sé pas qui triaria. M'hauria agradat conèixer la introspectiva personalitat del geni català per excel·lència, Antoni Gaudí, l'humor de Rusiñol i Ramon Casas assistint a una de les seves famoses festes modernistes al Cau Ferrat de Sitges, passejar en tranvia per Barcelona i visitar les obres del gran mestre Domènech i Montaner al barri de St. Pere, intuïnt el que aviat es convertiria en l'obra modernista més fascinant del món: el Palau de la Música Catalana, sublim mosaic de l'art total que integra totes les disciplines artístiques i tots els ambits de la cultura. Què bonic seria poder participar en una de les tertúlies dels 4 gats, acompanyada pel piano d'Albéniz i els primers retrats de Picasso adornant les parets. Com desitjaria endinsar-me per uns moments en aquell fascinant món dels tombants de segle i experimentar com es deuria viure en un palauet modernista de l'Eixample burgès. Viure envoltada d'una família benestant com per exemple, els Güell, estudiant música i assistint a concerts o viatjant a París cada dos per tres. Qui s'hauria imaginat en aquell moment que, 120 anys més tard, Barcelona es convertiria en un museu modernista a l'aire lliure i una de les ciutats més famoses i turístiques del món.