divendres, 19 d’octubre de 2012

Cap a la Independència?

Darrerament no es parla d'altra cosa que del desig d'Independència de Catalunya. Fora del territori, la repercussió mediàtica s'incrementa cada dia i a dins, el monotema asfíxia. N'hi ha una colla que ho veuen amb bons ulls, tant dins de Catalunya com fora d'aquesta (Québec, Escòcia, Flandes). S'emmirallen i s'animen amb la nostra causa generant grans corrents de simpatía malgrat que, el seu cas, poc tingui de comú amb el nostre. N'hi ha d'altres però, i no parlo de "l'enemic espanyol" que desconfíen de les pretencions catalanes (Alemanya i Bèlgica) tipes de nacionalismes europeus. Si algún dia arribem a ser independents (s'entén que ho volem ser d'Espanya però no de la UE) cal que parem atenció al "dia després" de sortir-ne. Si ens expulsen de la UE, què fem? com subsistim? Instaurem el secret bancari i ens convertim en la nova Suïssa costanera mentre supliquem que ens tornin a incloure a la UE? El que ens hauriem de plantejar és cap a On volem anar. Prou d'especular, imaginar i suposar. Per creuar la piscina cap a la independència cal saber nadar. On és la fulla de ruta que em convenci de que la independència serà la solució als meus problemes? La vull llegir! On ens portarà tot aquest circ de manifestacions i protestes quan el màxim exponent son els partits de futbol, on ja no hi queda res d'esportivitat sinó el més radical nacionalisme fanàtic? si d'això en diuen la lluita cap a la Independència, jo em pregunto, de qui i per a què? Independent d'Espanya però Interdependent d'Europa o Independent de tothom i aïllar-nos del món globalitzat? Quin futur ens espera si la globalització ens ha conduït a no ser autosuficients? Calla! M'oblidava del Barça, que ens seguirà donant de menjar quan els clàssics passin a ser històrics, oi?


La punta de l'iceberg de la sàtira catalana, el Mas Style
Després de llargues i feixugues hores de lectura i assimilació de reportatges, complexes tertúlies amb mal sabor de boca i tipa de tantes mesures i preses de pel per part de polítics farsants, opinio que no m'està bé ni una cosa ni l'altra. Ni la Independència és la solució als nostres poblemes ni quedar-nos tal i com estem tampoc. L'espiral política ens ha fet arribar massa lluny i ara no hi ha marxa enrera. Estem forçats a posicionar-nos. Si o No. Ja hem fet massa soroll i si ens queixavem de que Espanya ens odiava, ara ja li hem acabat de donar prous arguments. Com ho arreglem això? Agafem les estisores i retallem Catalunya de la península ibèrica o alcem murs d'acer com Israel i Palestina?  fem veure que mantindrem un utòpic estat del benestar i que les úniques conseqüències seran positives? Serem més rics perque Espanya deixarà de robar-nos el que ens robarà Catalunya? Seguirem comptant amb una població de 7 milions i mig, els quals estaran disposadíssims a rebaixar els seus salaris per ajustar-se a l'euro i a l'esforç econòmic que implica la creació d'un nou Estat Català? Quines seran les conseqüències? Siguem honestos. El dèficit ha generat el desig d'independència. Ens preocupa més la butxaca que l'atac a la nostra cultura o identitat pròpia. La tendència secessionista no és deguda a la manca d'encaix al marc espanyol sinó a la crisi i l'expoli fiscal. Si aconseguim la Independència el 2014 es compliran 300 anys d'aquesta "manca d'encaix" que ens anirà molt bé per justificar que n'estem tips de pagar impostos. Pocs experts s'atreveixen a justificar i garantir la viabilitat d'una Catalunya independent. Per alguna cosa serà! Jonathan Tepper, per exemple, vaticina que Catalunya podria seguir operant en euros, però hauria d'estar disposada a llargs anys d'esforç econòmic i ser capaç de mantenir una alta producció. Cito textualment el seu comentari: "Si una Catalunya independent continués a l'euro, tindria els mateixos problemes que té Espanya. Si un país petit té una divisa pròpia, té més marge de maniobra per fer els ajustos que calgui. Si Catalunya vol quedar-se dins l'euro, on no pot fer ajustos, ha de tenir un model productiu i una manera de treballar diferent." Què farem doncs? asfíxia fiscal per mantenir-nos dins l'eurozona? crear una divisa propia lligada a l'euro que ens permeti ajustar i maniobrar? No hi ha res clar però està clar que no fer res no ens serveix. En fi, ni polítics ni economistes es mullen sobre el futur incert de Catalunya, perque el nostre gran problema no és més que una petita peça que no sap com encaixar al trencaclosques mundial. M'entristeix la vulnerabilitat en que ens trobem i la gran popularitat de sàtires com Polònia que, paradoxalment, ens fa tant de riure quan hauriem de plorar.