dimecres, 25 de novembre de 2009

Reflexions de sobre - taula

Ahir, sopant amb uns amics, me'n adonava que tant els meus hàbits com la personalitat han anat canviant des del dia que vaig aterrar en aquest país. Suposo que la influència de la societat m'ha anat calant i sense haver-ho decidit, m'he anat tornat una mica més japonesa cada dia. No em deixarà de sorprendre que em diguin que m'assemblo a ells, quan sempre he considerat que sóc molt occidental i amb una personalitat molt europea! Les raons? Trobo que nosaltres tenim la capacitat innata de saber gaudir de la vida, acceptant les sorpreses que es presenten i adaptant-nos als canvis. Segons el que he pogut observar durant aquests quasi 2 anys, els japonesos encara no han après a gaudir de la vida ni s'ofereixen la oportunitat d'acceptar les sorpreses, ja que s'esberen si no controlen la situació i ho poden arribar a passar molt malament si alguna cosa no és com s'esperaven. Improvizar i ser original són potser, dues de les accions més difícils per un japonès. La nostra cultura occidental, esquitxada per influències llatines, és incapaç de comprendre i encara menys d'adaptar-se a aquesta societat on tot està pre-determinat i establert, atapeït de normes que tothom segueix al peu de la lletra sense qüestionar-ne la seva utilitat, sense deixar espai lliure a la imaginació ni al sentit comú. El Japó es caracteritza per la conducta exemplar de la seva societat. No obstant, aquest comportament no és ni molt menys innat. Impera perquè s'imposa, hi estàn obligats des de la infància, molt dura, que se la passen estudiant amb un nivell d'exigència desmesurat i sovint, inassumible a edats tant prematures com els 12 anys, on els estudiants de secundaria dormen una mitjana de 5-6 hores per a poder superar els examens d'accés a les millors escoles, instituts, universitats... per tal de no descebre els seus pares ni a la societat, que els consideraría uns "ronin" (perdedors) i els hi faría el buit. Si partim d'aquesta base, ens resulta més fàcil d'entendre el perquè del comportament exemplar d'aquesta societat, però... a quin preu? a mi em fan molta llàstima els nens japonesos, sempre tant inexpressius i reprimits. En prou feines somriuen, ploren, criden, s'esberen... no s'emocionen! Els ensenyen a evitar mostrar els seus sentiments, tant en públic com en privat. Tant de bo que la societat japonesa adoptés una mica del nostre savoir-vivre; mentre que nosaltres podríem adoptar algunes pautes de comportament japoneses i de pas, donar exemple als nostres fills. Segur que viuríem tots plegats amb més harmonia si trobéssim l'equilibri d'ambdues societats tant aparentment oposades, però que en el fons... de tot cor, no som pas tant diferents els uns dels altres.

5 comentaris:

Albert G. Folguera ha dit...

Grans reflexions! Veig que tens sopars que donen molt de sí! Post digne d'antropòleg-humanista ;)

Bernat Agullo ha dit...

ei has rebut el mail de la trobada de dissabte?
t'hi apuntes?

fins ara!

princessaiko ha dit...

Bernat, Quin greu!! dissabte al vespre ja tinc plans!! si ho hagués sabut abans... vaya tela! Per una vegada que els "Catalans a Tokio" organitzen una Karaoke-Party i me la perdoooo! OOhh!!
Però pel Barça-Madrid ens veiem, no?? Una bona colla ens reunirem aquest diumenge a Shibuya o Ebisu per veure el partidàs!! ;D

Bernat Agullo ha dit...

llastima!!
haig de pensar q faig amb el partit... soc molt poc futbolero, pero els barca-madrid son barca-madrid...

fins ara!

Mitra ha dit...

Sempre em sorprenc a mi mateixa quan em pregunto per què m'agrada Japó. Pels japonesos, em responc. Per què? Ni idea. Dec estar com una cabra.