dissabte, 21 d’abril de 2012

Dear Blair


Blair (març 2012)

Blair (abril 2012)
El nadal passat, en un poblet de l'interior de Catalunya, va néixer la Blair. L'Amàlia i el Marc la van anar a buscar el darrer cap de setmana de febrer sense saber del cert quin dels 6 germans de  Labrador Retriever s'endurien a casa. Difícil decisió. Quin triarien? Tots eren tan petits, vulnerables, irresistibles cadellets! S'hi van acostar i el primer que va córrer a rebre'ls fou la Blair. Ella els va triar a ells. Ho tenien clar. Des d'aquell instant, la Blair es va convertir en el nou membre de la família. Sense proposar-s'ho acapara totes les atencions tan dins com fora de casa. Ja no queda veí al Barri de l'Eixample que no saludi la Blair al passar, ni turista que no s'aturi a preguntar quan temps té mentre l'acarona. Quin poder d'atracció! Sembla mentida que un cadellet (objectivament parlant) causi més furor i desperti més passions i tendresa que un nen petit jugant a pilota o somrient en un cotxet. Com pot ser? Subjectivament parlant, és cert que la Blair és moníssima i encantadora, sociable i molt llesta, però tornant a la objectivitat, no deixa de ser un gos. Una gossa que acapara atencions com un fill, cert. Una gossa que estimes i t'estima sense límits ni condicions, ho reconec. Una gossa que cada dia que passa és més maca, obedient, pacient i llesta, sí. Sembla mentida. Hi ha cops que ens mira tan fixament i amb tant entusiasme que jurariem que entén la conversa i que es mor de ganes de participar-hi. Altres vegades que et persegueix allà on vas i et fa ensopegar, que la trepitges sense voler però no s'enfada, sinó que et mossega la vora dels pantalons o la cremallera de les botes amb ganes de jugar. És curiós. No és una filla, però el vincle creat amb ella és humà. Malgrat la revolució que ha causat a les vides del Marc i l'Amàlia, la Blair és una font constant d'al·legría i benestar. Benvinguda, estimada Blair!