dilluns, 28 de febrer de 2011

Dilluns

Avui és el típic dia de la setmana que tothom detesta menys tu. Els dies com avui et relaxen, t'ajuden a trobar la pau interior que no trobes els altres 6 dies. Avui és aquell dia de la setmana que portes 6 dies desitjant i planejant aprofitar de sol a sol, sense deixar-te ni un sol minut sense fer res, ni un segon desaprofitat. Avui és la jornada que dediques a tu mateixa, a fer allò que et ve de gust, que saps que et satisfà. Avui és l'únic dia que et permets no pensar, t'imposes no torturar-te en aquelles obligacions i deures pendents que has de resoldre els propers 6 dies. Avui és el "dia tregua", el dia que actives la tecla "pausa" de la rutina diaria. Et lleves sense sentir l'alarma del despertador, et prepares l'esmorzar i encens l'ordinador per escoltar música però ignores comprovar els missatges pendents de resposta. Després d'una dutxa refrescant i renovadora t'actives i surts al carrer en busca de sol. No fa massa calor però el cel és clar. No tens massa clar què faras les properes hores, et deixes portar, sorprendre... i tot d'una et sona el mòbil. Les amistats et proposen plans, et deixes seduïr per les suggerències i acabes fent un cinema, un passeig o compartint un cafè amb llet sota la claror d'una terrasseta. Escoltes el que els hi ve de gust compartir amb tu, rius, somrius i et relaxes. Tornant cap a casa, deixant-te lliscar sense esforç sobre la bicicleta, respires profundament. El dia està a punt d'acabar i el sol, amagant-se darrere els edificis, t'ho recorda, t'ho fa present i t'acomiades d'ell rondinant. El "dia tregua" és a punt d'activar la tecla "play" i reticent, tu també t'amagues com el sol. Des del balcó de casa veus com la lluna corona els edificis que comencen a obrir les llums. Barcelona es disposa a sopar, sola, en parella o en família. La ciutat ja fa 24 hores que ha començat la setmana però tu encara no l'has acabat. Barcelona sembla trista els vespres d'un dia d'hivern com avui. Ja és fosc, plou i fa fred. L'escena no t'agrada i l'energía decau, les cames fan figa. Tanques la porta del balcó i obres la finestra del teu món virtual. Comencen a sonar les primeres cançons de la llista de reproducció d'Spotify mentre et prepares un te a la cuina. Tornes cap al saló, t'asseus davant l'ordinador i trobes 3 finestretes obertes a Facebook. Respons. Preguntes. Somrius tímidament als amics que et parlen virtualment malgrat no els puguis veure. Entre línies i línies de teclejades al portàtil, t'acabes el te i te'n adones que ja fa estona que hauríes d'haver sopat. Et sents culpable per no haver-lo preparat. Et lamentes per no haver exprimit prou el dia, el sents mig ple o mig buit. Avui ha estat un altre d'aquells dies en el que havíes projectat milers de plans, però enlloc de realitzar-los metòdicament, t'has deixat portar. T'has distret. Avui, el sol no caminava pels terrats de la ciutat. Avui, ha decidit fer una marató i fa estona que la lluna ja li ha pres el relleu. Barcelona se'n va a dormir i saps que hauries de fer el mateix, però no tens son. T'estires sobre el llit i abans d'apagar el llum li supliques a la lluna que vetlli els teus somnis, que no aturi aquesta marató i li passi el relleu al sol com abans millor. En algún moment de la cursa nocturna, sense ser-ne conscient, la lluna tornarà a passar relleu i l'alarma del despertador t'indicarà que el sol torna a brillar. Et llevaràs i començarà un nou avui. Un d'aquells dies en que no hauras plorat per un malson, sinó per la impotència que hauras sentit mentre dormies, anhelant satisfer els somnis que tant et costa convertir en realitat. Serà dimarts. Un d'aquells dies on la pel·lícula de la teva realitat avança i no et queda altre remei que assumir el paper que t'han assignat. No serà fins al cap de 6 dies que et tornaràs a permetre activar la tecla de "pausa" i tornaràs al teu refugi, aquell espai virtual entre somnis i realitats que dura només 24 hores. Aquell dia que tothom anomena dilluns.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Pregunta de Trivial!

Algún cop us heu preguntat quin deu ser el carrer més curt de Barcelona? I el carrer més llarg? I el carrer més ample? i el més estret? Casualment, dues de les respostes les trobem al barri del Born o de la Ribera. Tot sortint de visitar la Basílica de Santa María del Mar, ens trobem amb el carrer de l'Anisadeta, el més curt de Barcelona. El trobareu a l'altra costat de la Plaça, just davant del restaurant - pastisseria Bubò que, per cert, tot el que hi serveixen és excel·lent i el personal encantador. El Carrer de l'Anisadeta només té un sol número que, enlloc de ser l'1, és el 5 i fa cantonada amb el carrer de les Caputxes. Quasi tots els noms dels carrers del barri del Born fan referència als oficis que s'hi exercien a l'època medieval, com era el cas del gremi dels caputxers. Pel que fa al carrer de l'Anissadeta es tractava d'aquella sola cantonada on una noia es dedicava a vendre licor d'anís barrejat amb aigua als mariners i pescadors de la Ribera. També al mateix barri, uns carrers més enllà, hi trobem el carrer més estret de la ciutat. Es tracta del carrer de les Mosques, entre el Passeig del Born i el Carrer Montcada. Com que el Passeig del Born era ple de paradetes de fruita i verdura en època medieval, sovint, les deixalles del mercat a l'aire lliure atreia moltes mosques i proliferaven les males olors. Es diu que aquesta és la raó per la qual aquell carreró se'l va anomenar carrer de les mosques. Avui dia no està obert al públic però encara ens hi podem acostar per imaginar-nos com es deurien passar la sal entre veïns d'un costat a l'altre del carrer. Sortint dels límits del Born, enfilant la Via Layetana, ens creuarem amb el carrer més llarg de Barcelona. No és pas la Diagonal sinó la Gran Via, que fa 8 kilòmetres i la numeració de les seves finques arriba fins al número 1198; mentre que el carrer més ample és el Passeig de Gràcia amb 42 metres de distància entre façanes.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Sorpreses de la Ribera redescobrint el Born

Aquesta tarda, passejant pels voltants de la Basílica de Santa Maria del Mar, protagonista de la nostra ruta estrella ambientada en la Barcelona gòtica del S. XIV, he descobert un nou museu de recent innauguració. Es tracta del Museu del Mamut, ubicat en un antic palau gòtic a l'inici del Carrer Montcada, cantonada amb la Plaça Marcús. Reconec que la primera impresió ha estat de sorpresa un tant inesperada, al trobar una recreació d'un mamut a l'entrada amb un folletó de promoció on es mostra l'animal amb la Sagrada Família congelada com a teló de fons, simulant l'edat del gel! No jutjaré d'entrada allò que desconec, ja que no he tingut la ocasió de visitar-lo, però sobta trobar un espai consagrat a la paleontología i aquest animal en concret, justament al Carrer Montcada, on hi trobem museus d'art com el Picasso, ocupant l'espai de 5 palaus gòtics construïts entre el S. XIII i XIV; el Palau Nadal que acull la col·lecció Barbier Mueller d'art Precolombí, el Palau Dalmases restaurat en època barroca i que alberga potser, el Café més pretenciós i sobrecarregat de la ciutat o fins i tot el Museu Tèxtil que, malgrat no acollir cap col·lecció artística, l'aprofitament de l'espai conservant l'antiga estructura del Palau Gòtic dels Marquesos de Llió, li otorga un encant únic i acollidor, sobretot assegut a la terrassa del Cafè que porta el seu nom, degustant unes tapes acompanyades d'una afruitada copa de vi amb unes quantes peces de jazz. Què encantadora pot arribar a ser Barcelona si es té bon gust, temps per descobrir-la i bona companyía per apreciar-la.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Epic Wedding!

Ayer, mi querida Sister, lloré de felicidad contigo. Cuando te vi llegar, espléndida y divina, recordé tantos momentos de nuestro pasado en Tokyo! El día en que te conocí en la estación de Azabu Juban, aquellas mañanas tomando el sol acompañadas de un café Starbucks, las emotivas charlas mientras cenabamos en nuestro italiano favorito camino a Roppongi, nuestras noches after work en Friday's, las canciones que cantabamos en los karaoke hasta quedarnos afónicas, las contínuas visitas al Onsen de Odaiba, las escapadas a los templos budistas en busca de paz y naturaleza; esa helada excursión a Takayama, los miles de paseos en bici camino a casa, ese gran viaje a Hong Kong y a Macao; ese baño entre delfines en Mikurajima aderezado con esos abrazos en esa horrible barcucha que nos mareó hasta devolver la comida! Recuerdas, Sister? Tantos momentos especiales que compartimos juntas! Fuiste mi compañera de aventuras, de alegrías y desgracias, estuviste para lo bueno y para lo malo en el pasado y hoy. Lo mejor de todo es que te tengo y te siento cerca. Estás. Eres mi presente... no sólo un bonito recuerdo de mi pasado. Tengo tanto que agradecerte, Isabel! Ayer te casaste con Eduard y me contagié empáticamente de vuestra felicidad... aunque egoístamente hablando, te confieso que para siempre y a mi manera, siento que yo también estoy casada contigo.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Ruta literaria de la Catedral del Mar

El març de 2006, l'advocat català Ildefonso Falcones publicà la seva primera novel·la en castellà, titulada "La Catedral del Mar". La trama d'aquesta novel·la històrica es desenvolupa a la Barcelona del S. XIV, en un dels moments de màxim esplandor del Gòtic, quan la Corona Catalano-aragonesa s'expandeix cap al Mediterrani i la riquesa de la ciutat Comptal es volca en la construcció de temples religiosos. Mentre la noblesa i altres classes benestants finançaven la contrucció de La Catedral, artesants, mercaders i bastaixos del barri de La Ribera s'esforçaven en la creació de l'església del mar, construïda sobre les restes de l'antiga església de Santa Maria de les Arènes. El protagonista de la història, Bernat Estanyol i el seu fill Arnau, serfs fugitius, arribaren a Barcelona buscant la llibertat. Durant el transcurs de la visita passejarem sobre l'escenari que l'autor descriu al llarg de les 666 pàgines de la seva novel·la, recordant les aventures d'en Bernat, de l'Arnau i d'en Joan d'ençà que s'instal·laren al barri de la Ribera, als peus de l'església de Santa Maria del Mar. Recorrerem els carrers de l'actual barri del Born que envolten l'església, coneguda popularment com la Catedral del Mar sense ser Catedral sinó Basílica i explicarem les mil i una llegendes de la Barcelona Medieval vinculades a la novel·la. La ruta té una durada de 2 hores on s'inclou abans de la cloenda, un refrigeri al Carrer Llibreteria, prop de la Plaça de Sant Jaume, on ens acomiadarem del grup i del record dels protagonistes de la nostra estimada Catedral del Mar. Per a més informació sobre la ruta, preus i horaris, visiteu la nostra web: Itinera Plus - Rutes Literaries.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Efecto dominó en el mundo árabe

El pasado 17 de diciembre, Túnez se lanzó a las calles en señal de protesta contra la corrupción y el desempleo que sufre el país. Las protestas desencadenaron en sucesivas revueltas populares que acabaron forzando la dimisión de su líder político, Ben Alí, actualmente refugiado en Arabia Saudí a la espera de que se estabilice la situación. Mientras tanto, Mohamed Ghanuchi, asume temporalmente el mando, respaldado por la Comunidad Interacional que apela a una transición pacífica de Túnez. ¿Cómo un país de apenas 10 millones de habitantes ha conseguido, en poco más de un mes, derrocar un régimen que oprimió su pueblo durante 23 años? Alentados por su vecino árabe, pocos días después decenas de miles de egipcios se echaron a las calles imitando a Túnez, aclamando la dimisión de Hosni Mubarak. Simultáneamente, Jordania reclamó la dimisión de su líder, el rey Abdalá II a cambio del ex 1º Ministro, Maaruf Bajit. El mundo árabe se desmorona. Hoy, 20.000 manifestantes de la oposición al régimen yemení de Ali Abdalá Saleh se suman a la revolución del mundo árabe en Saná (Yemen), aclamando un cambio de gobierno en ésta primera jornada bautizada como "el día de la ira". ¿Cómo responde la Comunidad Internacional antes semejante efectó dominó? Según fuentes de La Vanguardia, Irán opina que las revueltas populares en Túnez y Egipto son una "señal del despertar islámico" en el mundo para el líder supremo de Irán, el ayatolá Alí Jamenei, mientras que Israel y Palestina se suman a un clima de amarga tensión. Esta mañana, Israel ha prohibido el rezo a los menores de 50 años en la famosa explanada de las mezquitas en Jerusalén, justo después de que Palestina prohibiera ayer las manifestaciones en Cisjordania relacionadas con Egipto frente a la presente y amenazadora revolución del mundo árabe. Más información en La Vanguardia Internacional.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Soplan Buenos Aires en Barcelona

La mañana amaneció soleada y fresca, recordándome para que no lo olvide, que estamos en invierno. Me apresuro a ducharme mientras se hace el café y desayuno en 10 minutos. No quiero llegar tarde al trabajo y salgo pitando de casa. Bajando las escaleras del rellano me cruzo con el vecino del 2º. Nos saludamos sin efusividad y salgo a la calle. Quedan un par de bicicletas en la estación Bicing de la esquina. Ajusto el sillín, me pongo los guantes y espero a que el semáforo se vuelva verde. Desciendo la calle rumbo a Montjuïc. Hoy no sopla el viento, soplan buenos aires y el recuerdo de lo que soñé esta noche acude a mi cabeza. Buenos Aires. Me dejo llevar sobre la bicicleta sin pedalear y siento como el frío paraliza mi cara. Me dejé las gafas de sol y me saltan las lágrimas. El frío, el aire y el tráfico de las 9 de la mañana me acompañan y me recuerdan a ti. Tus anchas y condensadas calles, el bullicio, el gentío, el estrés... me espera una larga jornada de trabajo. Desearia cambiar el rumbo dirección oeste, viajar en contra del sol que ahora mismo deslumbra mis ojos. Los cierro un instante y te veo, Argentina. Tu recuerdo es vago, difuso, lejano como tus cálidas tierras que hoy disfrutan el verano. Tengo frío. Tu recuerdo me llama, me grita que pare, me seduce hacia ti mientras trato de ignorarte y empiezo a cantar "Lejos, en el centro de la tierra, las raíces del amor, donde estaban quedaran. Aunque casi me equivoco y te digo poco a poco, no me mientas! no me digas la verdad! no te quedes callada, no levantes la voz ni me pidas perdón." Llego al trabajo apresurada, con unos minutos de retraso. El grupo de estudiantes ya aguarda en la entrada, esperándome para empezar la visita. Aparco la bicicleta a la velocidad de la luz y me dirijo corriendo al grupo, excusándome. El responsable, me responde sonriendo "Buenos días, linda. Relajáte que tenemos todo el día. Estamos de vacaciones! Vos sabés la de horas que se demoró anoche el vuelo? Parece mentira cómo nos hicieron esperar esos boludos en el aeropuerto de Buenos Aires, querida." ...