diumenge, 13 de gener de 2013

Arreveure Barcelona!

Molt bon any a tots! Espero que les festes hagin acabat bé i haguem encetat el 2013 amb entusiasme. Per força, aquest any ha d'anar millor que el passat i afortunadament, l'he començat amb bones notícies. Com ja us vaig comentar, la gran fita del 2012 es va veure acomplida abans d'acabar l'any i ja puc dir, finalment, que tinc una professió! Poques coses hi ha a la vida que durin per sempre i aquesta, n'és una d'elles! Ja sóc Guia Oficial de Turisme de Catalunya! Independentment de si m'hi dedico plenament o no, la professió m'acompanyarà sempre, allà on vagi. Com a guia turística que sóc, viatjar és per a mi, imprescindible. O viatjo jo, o acompanyo als viatgers que visiten la meva terra. El cas és que quieta, gaire estona, no m'hi puc quedar. D'ençà que vaig tornar del Japó (els 2 millors anys de la meva vida) que he procurat adaptar-me a viure a Barcelona. Tornar a "casa" després de 3 anys a l'extranger no ha sigut gens fàcil. Barcelona és una bonica ciutat, satisfactòria a nivell turístic, però molt limitada a nivell professional, sobretot per al jovent. Quan vaig tornar, l'abril de 2010, tenia 26 anys i 55 kilos d'adrenalina amb ganes de menjar-me el món. Aviat em va tocar enfronatr-me a la crua realitat. Les 3C: Crisi econòmica i social, Crisi d'identitat i Crisi dels 30. Sí, totes 3 crisis de cop van arribar només tornar a "casa" i escric "casa" entre cometes perque sincerament, encara a hores d'ara dubto que Barcelona hagi de ser forçadament casa meva. Sí que és cert que la meva família viu aquí, sóc d'aquí i treballo aquí... no negaré que aquests són els meus orígens, però mai m'he sentit plenament feliç aquí. El botó del canvi, del viatjar, d'experimentar o del fugir, sempre ha estat activat. Sempre. No he deixat mai de tenir la sensació de viure amb el cor a un lloc i els peus a un altre. Quan vivia a París, no deixava d'enyorar Barcelona, mentre desitjava el Japó. Quan vivia a Tokio, trobava a faltar els moments viscuts a París, desitjava tornar a casa en molts moments i no acabava de viure plenament el present. Des de que vaig tornar a Barcelona, ja no m'he avançat més al futur. Procuro viure el dia a dia, però els viatges al passat han estat inevitables. La nostàlgia ha pesat molt més aquests darrers anys que no pas els reptes i els somnis de futur. El passat ha pesat molt i m'ha costat molt avançar. Ja han passat 3 anys de l'inici de les 3 crisis i als meus 29, he decidit concloure aquest cicle. Em moro de ganes de tornar a canviar l'escenari del meu present i me'n torno a Tokio! Arreveure, Barcelona! 

1 comentari:

Albert G. Folguera ha dit...

Gran post i millor reflexió. M'impressiona la teva coherència i lluita pels teus somnis. El somni com a motor de la vida. Un petó.