dimecres, 27 de febrer de 2013

Un mes a Tokio! El resum de les sensacions


Demà farà un mes que vaig deixar Barcelona. Recordo com em va costar adormir-me aquella nit abans d'agafar el vol. Per més familiar que sigui Tokio, m'espantava que aquest cop no fos tant gratificant ni enriquidor com ho havia estat l'anterior. Quan vaig venir a viure aquí fa quasi 5 anys, també estava espantada, però la por era diferent. Havia aconseguit el passaport cap als meus somnis amb només 24 anys. L'adrenalina corria per les venes, m'en moria de ganes però alhora, no sabia què m'hi trobaria. Podria no haver estat el que m'esperava. Podria haver-me decepcionat. Per sort però, aquells 2 anys que vaig viure aquí van ser els millors anys de la meva vida i quan vaig tornar a Barcelona, les espectatives eren tant altes que, topar-me amb la realitat de "casa meva" em va afectar molt. Pensava que em menjaria el món amb el meu nivell de japonès adquirit després de 2 anys i esperava trobar-me totes les portes obertes o com a mínim, en el camp laboral. Malhauradament, no només no va ser així sinó que gradualment, vaig anar perdent la il·lusió, la vitalitat i l'entusiasme que havia anat guanyant aquells gloriosos anys a Tokio. Em sentía fora de lloc, incapaç d'acceptar aquella penosa realitat. M'entristia el present que em tocava viure, no l'acceptava i em sentía culpable, inútil i perduda. Els meus plans no donaven resultats, el que sembrava no donava fruits i quan els donava, es pensíen aviat... la impotència augmentava, l'estat d'ànim disminuïa i l'autoestima va acabar pels terres. M'ha costat quasi 3 anys assolir la meta que m'havia proposat abans de deixar Tokio. Convertir-me en guia oficial ha estat l'únic estímul que m'ha retingut a Barcelona els darrers 3 anys. Confesso que si no hagués estat perque aquesta feina em feia sentir tant plena i feliç, hauria tornat a marxar molt abans. Cadascún dels dies que he treballat com a guia a Barcelona, amb i per als extranjers, han sigut els més feliços d'aquests darrers anys. Les estones que he compartit amb ells i com m'han fet sentir, em recordaven les grans amistats que vaig conèixer aquí al Japó, personalitats brillants d'arreu del món, cadascuna d'elles especial en la seva particularitat, singular i única entre la majoria. Grans persones que en breus instants compartits, m'han aportat tants intensos records que marquen el cor per sempre. Aquest conjunt de persones que m'han transformat i enriquit tant, han estat el meu far per arribar a bon port. Ara que ja he aconseguit la llicència que abalarà per sempre la meva personalitat que, finalment, accepto i m'agrada, ja em sento tranquil·la i feliç, de nou. Només em calia tornar a Tokio per acabar d'impulsar del tot l'estat anímic, millorar el japonès oxidat, refrescar les idees i gaudir de les opcions que brinda aquesta inesgotable ciutat. Aprofitar les oportunitats que sorgeixen aquí a diari i confiar en la conspiració de l'Univers. Un Univers que des d'aquí, té un marge d'actuació amb efecte multiplicador. Encara em costa entendre què és exactament el que té Tokio que sempre que vinc em fa sentir tant bé. Les pors es dilueixen tant bon punt aterro a Narita i al sortir, em sento tant jo mateixa, tant feliç, tant integrada, acceptada, valorada, especial i única, que tot el patiment queda enrera. Ni ho entenc ni ho vull entendre. No tinc prous paraules per expressar com de gratificant i plena és la vida que tant he enyorat tots aquests anys. Millor que ho veieu vosaltres mateixos... 

video