dijous, 29 de desembre de 2011

Te'n vas

Te'n vas i no et tornaré a veure més. Cal que m'acomiadi però no sé com dir-te adéu. Hem viscut molts moments junts. He crescut al teu costat però, ara que marxes, sento que no avanço. Sento que el món s'atura, que la imatge es congela i m'espanta creure que no hi hagi res més enllà de l'ara i l'avui. He provat d'obrir la porta de l'endemà unes quantes vegades, però ja fa massa temps que m'arrepenjo del mànec, que empenyo la porta amb força però la trobo tancada. Sé que hauria d'aixecar la vista per donar-me la oportunitat de trobar alguna finestra oberta. Sé que hauria d'omplir-me de valor per mirar a través del vidre entel·lat. Potser, darrera la finestra, hi trobi una nova imatge, potser la d'un demà que m'espera, tot un món diferent, una nova vida per descobrir si m'atreveixo a aixecar-me. Cal que et digui adéu. Cal que m'acomiadi de tú. M'agradaria que m'ajudéssis a desentel·lar els vidres de l'endemà, però sé que ni tú ni jo en som capaços avui. És però, demanar massa, si et prego que et desprenguis de totes les pors? Marxa amb tot el pes d'ahir i deixa'm viure un demà lleuger. Ja no forçaré més la porta tancada. Ja no somiaré més que s'obra. Em sap greu que marxis, 2011. Te'n vas i no sé com dir-te adéu.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Anna

El passat dijous 24 de novembre de 2011 va néixer l'Anna. La meva amiga Isabel i el seu marit, l'Eduard, van decidir posar-li el meu nom fa mig any. Recordo que em vaig emocionar moltíssim quan em van dir que la petita princesa es diria com jo i cada cop que la Isabel em feia tocar-li la panxa per notar les coces i els cops de la petita, comprovava que era real. Allà dins hi creixía una personeta i fa res que ha sortit al món. He hagut d'esperar 22 dies més per conèixer l'Anna. El passat divendres 16 de desembre em vaig decidir a pujar a Roses a visitar-les. Totes dues, mare i filla, estan precioses, el canvi de vida els hi prova molt bé. La nena no fa més de 2 pams de llarg i sembla tant fràgil que, quan comença a cridar, no ho diries pas que aquells pulmonets puguin arribar a fer tant soroll, però pesa el que ha de pesar i s'enganxa al biberó amb moltes ganes cada 3 hores. Segur que a aquest ritme creixerà molt aviat. La Isabel em mostra l'habitació de la petita, on hi han posat ninots damunt del llit, enganxines a les parets i contes infantils als prestatges. Quina pau que s'hi respira, quin bon ambient. Em quedo mirant a la Isabel mentre li canvia els bolquers a l'Anna i encara em costa d'imaginar que aquella petita coseta formi part d'ella per sempre més. Per a tota la vida. Ja és mare i fins que no he vist a l'Anna als seus braços, encara no m'ho creia.