BACK ・ただいま

'Contrastos' Terrassa Casa Batlló (Barcelona)

Sento haver ignorat el blog desde fa quasi un any i poso la 'feina' com excusa al fet d'abandonar-lo. El 2013 va ser un any molt intens, carregat de noves experiències professionals, fent-me camí cap al món del Guiatge a Catalunya. L'any passat va ser un any de recerca i canvis. Els vaig trobar, em vaig trobar. Començava 2013 tornant a Japó, 3 anys més tard d'haver-hi viscut i aquells 3 mesos allà, van suposar pura energia renovadora. Quan tornava a Barcelona l'abril de l'any passat, em movia l'esperança i la il·lusió de començar a exprimir el carnet que dona entrada a complir els meus somnis. Concentrar-me en Omotenashi Barcelona em brinda encara avui l'impuls i la força que necessito per animar-me a treballar. Guiar m'aporta benestar amb mi mateixa i l'entorn. Sento que he nascut per aquesta professió, pura vocació. 

M'aporta tantes bones sensacions que fins i tot els sacrificis que he hagut de superar per arribar-hi tenen encara més valor. 

'Cales que evoquen somnis' entre Palamós i Calonge

Obstacles i reptes a mig camí de la carrera cap als meus somnis i que puc dir, orgullosa, que he superat. Fa mig any que ha començat 2014, l'any en que per fi, he creuat la meva meta professional. La imatge que projectava de mi fa 5 anys, s'esta fent realitat a dia d'avui. Ja no només sóc guia oficial de turisme habilitada per guiar a qualsevol lloc de Catalunya, sinó que ho puc fer en Japonès. La llengua que fa 10 anys que estudio amb devoció i sacrifici. Em conmou viure petits instants treballant on sento que tot l'esforç d'aquests darrers anys ha valgut la pena. Instants de felicitat que tradueixo en somriures d'emoció, d'apreci i d'entusiasme... Ja he arribat on volia arribar. Aquell moment 'Quan els somnis es fan realitat'. M'omple d'orgull poder compartir amb vosaltres aquesta bonica sensació i desitjo seguir-ne gaudint. Buscaré moments per seure a reflexionar, per comentar aquells pensaments i aquelles idees que venen sovint al cap però que es queden en condicionals si no s'exposen, es contrasten i es valoren. Torno a arrencar amb ganes aquest 'Personal Quadern de bitàcores' amb la idea de canalitzar la meva energia i compartir-la amb vosaltres. Una forta abraçada als que tornareu a llegir-me! 

Un mes a Tokio! El resum de les sensacions

Demà farà un mes que vaig deixar Barcelona. Recordo com em va costar adormir-me aquella nit abans d'agafar el vol. Per més familiar que sigui Tokio, m'espantava que aquest cop no fos tant gratificant ni enriquidor com ho havia estat l'anterior. Quan vaig venir a viure aquí fa quasi 5 anys, també estava espantada, però la por era diferent. Havia aconseguit el passaport cap als meus somnis amb només 24 anys. L'adrenalina corria per les venes, m'en moria de ganes però alhora, no sabia què m'hi trobaria. Podria no haver estat el que m'esperava. Podria haver-me decepcionat. Per sort però, aquells 2 anys que vaig viure aquí van ser els millors anys de la meva vida i quan vaig tornar a Barcelona, les espectatives eren tant altes que, topar-me amb la realitat de "casa meva" em va afectar molt. Pensava que em menjaria el món amb el meu nivell de japonès adquirit després de 2 anys i esperava trobar-me totes les portes obertes o com a mínim, en el camp laboral. Malhauradament, no només no va ser així sinó que gradualment, vaig anar perdent la il·lusió, la vitalitat i l'entusiasme que havia anat guanyant aquells gloriosos anys a Tokio. Em sentía fora de lloc, incapaç d'acceptar aquella penosa realitat. M'entristia el present que em tocava viure, no l'acceptava i em sentía culpable, inútil i perduda. Els meus plans no donaven resultats, el que sembrava no donava fruits i quan els donava, es pensíen aviat... la impotència augmentava, l'estat d'ànim disminuïa i l'autoestima va acabar pels terres. M'ha costat quasi 3 anys assolir la meta que m'havia proposat abans de deixar Tokio. Convertir-me en guia oficial ha estat l'únic estímul que m'ha retingut a Barcelona els darrers 3 anys. Confesso que si no hagués estat perque aquesta feina em feia sentir tant plena i feliç, hauria tornat a marxar molt abans. Cadascún dels dies que he treballat com a guia a Barcelona, amb i per als extranjers, han sigut els més feliços d'aquests darrers anys. Les estones que he compartit amb ells i com m'han fet sentir, em recordaven les grans amistats que vaig conèixer aquí al Japó, personalitats brillants d'arreu del món, cadascuna d'elles especial en la seva particularitat, singular i única entre la majoria. Grans persones que en breus instants compartits, m'han aportat tants intensos records que marquen el cor per sempre. Aquest conjunt de persones que m'han transformat i enriquit tant, han estat el meu far per arribar a bon port. Ara que ja he aconseguit la llicència que abalarà per sempre la meva personalitat que, finalment, accepto i m'agrada, ja em sento tranquil·la i feliç, de nou. Només em calia tornar a Tokio per acabar d'impulsar del tot l'estat anímic, millorar el japonès oxidat, refrescar les idees i gaudir de les opcions que brinda aquesta inesgotable ciutat. Aprofitar les oportunitats que sorgeixen aquí a diari i confiar en la conspiració de l'Univers. Un Univers que des d'aquí, té un marge d'actuació amb efecte multiplicador. Encara em costa entendre què és exactament el que té Tokio que sempre que vinc em fa sentir tant bé. Les pors es dilueixen tant bon punt aterro a Narita i al sortir, em sento tant jo mateixa, tant feliç, tant integrada, acceptada, valorada, especial i única, que tot el patiment queda enrera. Ni ho entenc ni ho vull entendre. No tinc prous paraules per expressar com de gratificant i plena és la vida que tant he enyorat tots aquests anys. Millor que ho veieu vosaltres mateixos... 

ただいま〜東京に帰ってきました！Hola de nou, Tokyo!

日本、久しぶり〜！去年から帰ったくできなかったので東京のふいんきが凄く懐かしかった。日本に来たばかりだからまだ日本人の生活に慣れてないんだけど、早く慣れるように毎日、午前９時〜午後１時まで日本語学校に通って、一緒懸命勉強していて満足感を持っている。一昨日の夜には成田空港に着いて電車に乗って東京新宿でゲスト・ハウスのオーナーさんは会いにきてくれたのでよかった。彼はやすさん、車で私にピック・アプしてくれたり、仲野富士見町の地区の道を教えたりして、とっても優しかった。次の日はカイ日本語スクールに初めて行って、迷ってではなかったのでよかった。学校のスタッフもよく優しい人達だったから楽だったし、早くクラスに参加することができた。レッスンを受けた後、レベルを選べなくちゃ行けなかった。学校では1〜８レベルがあり、４か５か決まりにくいだったけど、やっとレベルが決まった。４では５より、簡単でつまらなかったかもしれないし、５ではN2に受けるように学生のレベルらしいし、どうしよう？私の日本語はスペインに住んでいた期間でほとんど忘れてしまったのでこれから一緒懸命勉強したい。学校の先生は厳しいので毎日、復習をしたり、新しい言葉を教えたり、沢山例をあげたりしていたから感化が強い先生だよ！東京に着いたから私の気持ちが良くなったり、友達と沢山遊んだり、和食料理を楽しんで食べたりしたのでホントにうれしい！これからも上手に日本語を話せるようにいや、頑張ればできるよ！

Quina agradable sensació tornar a sentir-me com a casa. T'he enyorat moltíssim tots aquests anys! Les vacances de l'any passat van passar tant comprimides que en prou feines vaig apreciar com has canviat i millorat. Des de que vaig aterrar fa 2 dies que et torno a trobar seductora i brillant! La teva llum, tan si és de dia com de nit, és intensa i resplandent. Es filtra per tot arreu e inevitablement, em desvetlla a les 6h del matí. Ja em va bé despertar-me tant aviat perque fins l'escola, malgrat no viure massa lluny, trigo quasi una hora en arribar. Fins ara, no hi ha hagut res que m'hagi desagradat, empipat o disgustat. Ets única i fantàstica com sempre. Llàstima que em costi adaptar-me a les hores punta i les inevitables aglomeracions dels trens i del metro. M'apassiona contemplar com d'ordenada i disciplinada arribes a funcionar dia rera dia. És fascinant. Em quedo amb un pam de nas, fotografiant i filmant cada petit detall que em meravella i no deixo de comparar-te amb Barcelona. Potser per això trigo tant en arribar a les cites? Retrobades que des de que he posat els peus en aquest país, m'estaven esperant. Bellíssimes persones que, malgrat la distància i el pas dels anys es fan estimar com si hi fóssin cada dia, ocupant l'altra meitat del cor. Quina agradable sensació la d'aterrar i tornar-me a sentir a casa. Què gratificant tornar a refrescar la part del cervell oxidada, utilitzant el japonès a diari i què renovador tornar a escalfar el cor amb tantes benvolgudes retrobades! Ara entenc perque em sentia incomplerta, apagada i melancòlica a Barcelona. El cor ha estat bategant a mig gas i el cervell badallant durant quasi 3 anys. T'he trobat tant a faltar, Tokyo! Què contenta estic de tornar-te a veure i feliç de tornar-te a viure!  

Cap a la Independència?

Darrerament no es parla d'altra cosa que del desig d'Independència de Catalunya. Fora del territori, la repercussió mediàtica s'incrementa cada dia i a dins, el monotema asfíxia. N'hi ha una colla que ho veuen amb bons ulls, tant dins de Catalunya com fora d'aquesta (Québec, Escòcia, Flandes). S'emmirallen i s'animen amb la nostra causa generant grans corrents de simpatía malgrat que, el seu cas, poc tingui de comú amb el nostre. N'hi ha d'altres però, i no parlo de "l'enemic espanyol" que desconfíen de les pretencions catalanes (Alemanya i Bèlgica) tipes de nacionalismes europeus. Si algún dia arribem a ser independents (s'entén que ho volem ser d'Espanya però no de la UE) cal que parem atenció al "dia després" de sortir-ne. Si ens expulsen de la UE, què fem? com subsistim? Instaurem el secret bancari i ens convertim en la nova Suïssa costanera mentre supliquem que ens tornin a incloure a la UE? El que ens hauriem de plantejar és cap a On volem anar. Prou d'especular, imaginar i suposar. Per creuar la piscina cap a la independència cal saber nadar. On és la fulla de ruta que em convenci de que la independència serà la solució als meus problemes? La vull llegir! On ens portarà tot aquest circ de manifestacions i protestes quan el màxim exponent son els partits de futbol, on ja no hi queda res d'esportivitat sinó el més radical nacionalisme fanàtic? si d'això en diuen la lluita cap a la Independència, jo em pregunto, de qui i per a què? Independent d'Espanya però Interdependent d'Europa o Independent de tothom i aïllar-nos del món globalitzat? Quin futur ens espera si la globalització ens ha conduït a no ser autosuficients? Calla! M'oblidava del Barça, que ens seguirà donant de menjar quan els clàssics passin a ser històrics, oi?

La punta de l'iceberg de la sàtira catalana, el Mas Style

Després de llargues i feixugues hores de lectura i assimilació de reportatges, complexes tertúlies amb mal sabor de boca i tipa de tantes mesures i preses de pel per part de polítics farsants, opinio que no m'està bé ni una cosa ni l'altra. Ni la Independència és la solució als nostres poblemes ni quedar-nos tal i com estem tampoc. L'espiral política ens ha fet arribar massa lluny i ara no hi ha marxa enrera. Estem forçats a posicionar-nos. Si o No. Ja hem fet massa soroll i si ens queixavem de que Espanya ens odiava, ara ja li hem acabat de donar prous arguments. Com ho arreglem això? Agafem les estisores i retallem Catalunya de la península ibèrica o alcem murs d'acer com Israel i Palestina?  fem veure que mantindrem un utòpic estat del benestar i que les úniques conseqüències seran positives? Serem més rics perque Espanya deixarà de robar-nos el que ens robarà Catalunya? Seguirem comptant amb una població de 7 milions i mig, els quals estaran disposadíssims a rebaixar els seus salaris per ajustar-se a l'euro i a l'esforç econòmic que implica la creació d'un nou Estat Català? Quines seran les conseqüències? Siguem honestos. El dèficit ha generat el desig d'independència. Ens preocupa més la butxaca que l'atac a la nostra cultura o identitat pròpia. La tendència secessionista no és deguda a la manca d'encaix al marc espanyol sinó a la crisi i l'expoli fiscal. Si aconseguim la Independència el 2014 es compliran 300 anys d'aquesta "manca d'encaix" que ens anirà molt bé per justificar que n'estem tips de pagar impostos. Pocs experts s'atreveixen a justificar i garantir la viabilitat d'una Catalunya independent. Per alguna cosa serà! Jonathan Tepper, per exemple, vaticina que Catalunya podria seguir operant en euros, però hauria d'estar disposada a llargs anys d'esforç econòmic i ser capaç de mantenir una alta producció. Cito textualment el seu comentari: "Si una Catalunya independent continués a l'euro, tindria els mateixos problemes que té Espanya. Si un país petit té una divisa pròpia, té més marge de maniobra per fer els ajustos que calgui. Si Catalunya vol quedar-se dins l'euro, on no pot fer ajustos, ha de tenir un model productiu i una manera de treballar diferent." Què farem doncs? asfíxia fiscal per mantenir-nos dins l'eurozona? crear una divisa propia lligada a l'euro que ens permeti ajustar i maniobrar? No hi ha res clar però està clar que no fer res no ens serveix. En fi, ni polítics ni economistes es mullen sobre el futur incert de Catalunya, perque el nostre gran problema no és més que una petita peça que no sap com encaixar al trencaclosques mundial. M'entristeix la vulnerabilitat en que ens trobem i la gran popularitat de sàtires com Polònia que, paradoxalment, ens fa tant de riure quan hauriem de plorar.

Un viatge a Terres Llunyanes: Uganda 2ª part "l'altra infància"

Provablement a uns quants us haurà arribat el vídeo de la campanya de sensibilització americana contra Joseph Kony. Per als que us soni el tema, permeteu que m'allargui i us comenti el meu punt de vista i per als que no n'heu sentit a parlar mai, us demano uns minuts d'atenció. El tarat mental d'en Joseph Kony (perdoneu l'expresió però sincerament no trobo altres paraules) és el líder de la guerrilla LRA (Lord's Resistance Army) i el seu objectiu "polític" és el de governar Uganda segons la llei dels 10 manaments de la religió cristiana. Com va començar? Segrestant nens del nord d'Uganda, d'on es diu que ell n'és originari i obligant-los a lluitar al seu exèrcit. Si es negaven a deixar les seves famílies, se'ls mutilava i/o se'ls obligava a matar els seus familiars. Les nenes, d'altra banda, no s'escapaven a la desgràcia. Elles acabaven d'esclaves sexuals i/o de cuineres per als guerrillers. Recentment, s'han fet algunes campanyes de denúncia contra els abusos d'aquest tarat mental que es creu messies del senyor i sembla ser que malgrat segueixi lliure i en actiu, cada cop li costa més actuar i seguir reclutant nens-soldat. Actors internacionals com Invisible Children donen suport al govern ugandès per aturar la guerrilla, capturar el seu líder i alliberar els més de 30.000 nens i nenes segrestats. Mentrestant, totes les nits des de fa més de 20 anys, aquests infants dels poblats del nord, fronterers amb Sudan del Sud, dormen en centres d'acollida, separats de les seves famílies. És l'única mesura "momentània" d'evitar que siguin segrestats, mutilats, torturats i/o assassinats si fugen o es neguen a col·laborar amb la LRA. Durant la nostra estada hem conegut milers de nens. 23 dies donen per molt i en un país com Uganda, on la natalitat és altíssima (uns 7 fills per dona), n'hem vist moltíssims. El més curiós i admirable és que no n'he vist cap que estigués trist o si més no, mostrés feblesa. És més, el 90% dels nens ugandesos somriuren constantment, se'ls veu forts, animats i plens d'energía. Em meravella com malgrat les dificultats a les que s'enfronten cada dia, la població ugandesa sembli tan alegre i feliç. Com n'hauriem d'aprendre d'ells! Aquest viatge ha estat per a mi, entre moltes altres sensacions, una gran dutxa d'humiltat. Prou de pessimisme i victimisme! La nostra crisi econòmica és un petit got d'aigua on ens hi encanta ofegar-nos comparant-la amb la realitat ugandesa i la de molts estats africans. 

Per al meu món, París, Tokyo i Barcelona!

Cada estiu, després de la festa de Sant Joan, els meus pares festegen l'aniversari de noces. Aquest any ja han arribat als 30 i la setmana vinent, jo arribo als 29. Cada any la família es fa més grossa i més rica, gaudim d'un entorn més ampli d'amistats compartides i recordem en cadascuna de les nostres reunions, nombroses vivencies. Sembla mentida que ja faci 30 anys que es van casar, 29 anys de la meva existència i quasi 27 anys que puc comptar amb la millor germana del món. Avui he anat a renovar el passaport caducat. Ja han passat 5 anys d'ençà de la darrera vegada que ho vaig fer a París, abans de marxar tots 4 de viatge al Canadà. Com ha plogut des d'aleshores, quan encara vivia a França, treballant per Turisme de Catalunya. Fa 5 anys, tot just començava a conèixer grans persones que amb el pas del temps m'han transformat. Les experiències que compartiem em van inspirar a començar a escriure aquest blog. Avui, a 7 dies vista d'arribar feliç als 29 anys, voldria agraïr a cadascú de vosaltres, la gran satisfacció que m'heu aportat al llarg de tots aquests anys. Ho intentaré resumir en només 4 paraules: Gràcies París, Tokyo i Barcelona! ... i amb aquest intent d'expresar en petites paraules infinitat de grans moments, no m'acomiado. Simplement deixo d'escriure per a poder continuar-ho fent demà i durant els propers 5 anys que acabo d'encetar amb aquest nou passaport. Ja dono per fet que ens seguirem transformant els uns als altres durant aquests propers anys! 

Ssh! 私のひみつです！

この間、ブログに日本語であまり書けなかったのでごめんなさい。私は忙しなかったし、病気ではなかったけど気が落ち込んでいた。世界中の経済危機のせいでスペインの状態はどんどん悪くなってしまう。スペイン人はとっても悲しくて怒っていて、ホントに残念です。特に『２５〜３０歳』ぐらいの若者は海外に逃げたい。スペインに住んでいる若い人たちはほとんどみんな、仕事がないのでお金もないから、両親と一緒に住まなきゃいけない。マドリッドとバルセロナはスペインの中で一番高い街ですが給料はスペインの他の街と、変わらないんだ。最近、バルセロナの生活は高すぎるのでホントに住みにくいです。ヨーロッパの色々な国に比べて、スペインの状態は大変です。スペインの会社員の普通の給料はひどすぎるので気分が悪い。それで、色々なスペイン人は海外に住みに行きたいけどできない。今、スペインでお金をためることが難しすぎて、ほとんどみんなの気持ちが暗いんだ。他のスペイン人と同じように、私の気持ちも悲しくて暗いので将来に海外で住みに行くつもりだ。場所はまだ決まってないんですが必ず、遠くに旅行をしたい！でも、取り敢えず、全部は夢だから、今は何も言わないで下さい。私のひみつです！今朝、私の先生からこの返事が届いた『あなたのひみつを聞いちゃった。とても心がいたんだ。世界における経済危機の影響が今、スペインを直撃してるんだね。多くの若者には仕事がなく、もし、仕事があっても少ない給料しかもらえない。どんなに能力があっても安い給料で働かなければならい。また、物価が高い、安いに関係なく、給料が同じというのは不公平だね。スペインには多くの世界遺産がある。それを守っていく若者達のために、母国で働き、みんなが幸せに暮らせる日が早く来て欲しい。本来の明るく元気な(ラテン系)スペイン人に戻れますように！Tsurumi.K』どうもありがとう、ツルミさん！今からも頑張ります！

東京の休暇

先週の火曜日、日本からスペインに帰りました。今回は東京に住んでいた時より、短い休暇を楽しめました。今月の始めから先週まで、東京しかいなかったけど、時間はあっと言う間に過ぎた。沢山友達に会いたかったので毎日、色々な予定があって一緒に食事を食べに行ったり、晩ご飯も食べに行ったり、観光をしたり、ショッピングをしました。今回は２年前より、私にとって円高は大変だから買い物はあまりできなかった。ユーロは円より、すごく安いです。残念だけど、最近はスペインから日本の飛行機の切符がとっても安いだから、いいですよね。今回の旅行は東京に着いてすぐ、スペイン政府観光局に行って、２年前の仲間に会いに行った。彼達は２年前と同じように働いていて、事務所はあまり変わらなかった。今月、新しい仲間のインターンがマドリッドから着いたのでちょっとにぎやかです（笑）２年前から今まで、多くのことが起きていた。事務所の仲間のことだけでなく、私の二年前に知り合った友達はすごく変わった。あゆみちゃんは結婚したり、赤ちゃんを出産したり、違う仕事をしたりしました。私の日本語の先生の『木下先生』は違う学校で日本語を教えていて、一緒に会えて、食事を食べて、とっても楽しかった。今回の旅は毎日、違う友達に会いに行ってほとんどみんなに会えたので嬉しかった。ほとんど皆さんは東京に住んでいるので簡単だった。聡子ちゃんにだけ会えなかったのでまた今度、小坂に遊びに行く予定ですよね。友達は皆トッテモ優しかった。ホントにどうもありがとう！また、バルセロナに遊びにきて下さいね！

Te'n vas

Te'n vas i no et tornaré a veure més. Cal que m'acomiadi però no sé com dir-te adéu. Hem viscut molts moments junts. He crescut al teu costat però, ara que marxes, sento que no avanço. Sento que el món s'atura, que la imatge es congela i m'espanta creure que no hi hagi res més enllà de l'ara i l'avui. He provat d'obrir la porta de l'endemà unes quantes vegades, però ja fa massa temps que m'arrepenjo del mànec, que empenyo la porta amb força però la trobo tancada. Sé que hauria d'aixecar la vista per donar-me la oportunitat de trobar alguna finestra oberta. Sé que hauria d'omplir-me de valor per mirar a través del vidre entel·lat. Potser, darrera la finestra, hi trobi una nova imatge, potser la d'un demà que m'espera, tot un món diferent, una nova vida per descobrir si m'atreveixo a aixecar-me. Cal que et digui adéu. Cal que m'acomiadi de tú. M'agradaria que m'ajudéssis a desentel·lar els vidres de l'endemà, però sé que ni tú ni jo en som capaços avui. És però, demanar massa, si et prego que et desprenguis de totes les pors? Marxa amb tot el pes d'ahir i deixa'm viure un demà lleuger. Ja no forçaré més la porta tancada. Ja no somiaré més que s'obra. Em sap greu que marxis, 2011. Te'n vas i no sé com dir-te adéu.

Quedar-se o Marxar?

L'altre dia a Banda Ampla es debatía sobre la qüestió que molts de nosaltres ens plantegem sovint: "Quedar-se o marxar?" D'ençà l'inici de la crisi econòmica, la balança es decanta cada cop més cap a la idea de marxar, respecte a la de quedar-nos. Si el nostre país no ens ofereix feina, si viure a Barcelona és cada dia més i més car, si perdem qualitat de vida i se'ns encomana la negativitat que darrerament ofega l'ambient social, per què quedar-nos, doncs? Hauriem de marxar si ens desagrada la realitat? Analitzant la situació me'n adono que per molt temptats que ens poguem sentir a marxar, alguns de nosaltres ja hem viscut aquesta experiència. Ja vam marxar, explorar, créixer personalment i professionalment quan ho vam sentir, quan ens va venir de gust i ja hem millorat. Estem preparats. Molt formats. Alguns de nosaltres vam triar un "mal moment" per tornar, esperant que se'ns valorés, que se'ns tingués en compte l'esforç que ha implicat viure tant de temps lluny de casa. I què ens hem trobat? Un país que sobreviu a base de subsidis, recolzament familiar i una exagerada economia encoberta. Quines opcions tenim? Integrar-nos-hi? Adaptar-nos a la realitat o manifestar el nostre desacord tornant a marxar fins que la situació canvii? ... però qui ens assegura que canviarà? Qui ens garanteix que allà on marxem, les condicions seran millors? És doncs, una fugida, marxar? Si l'única excusa per marxar és la crisi i realment no ens ve de gust o no estem preparats... no ens hauriem doncs, de quedar? Ambdues opcions tenen els seus pros i els seus contres i requereixen una gran fortalesa. Marxar implica una certa autonomía e independència necessaria per afrontar un canvi de vida inminent. Cal ser fort, decidit i valent... però, i quedar-se? és de covards? Quedar-se implica resignar-se a canviar o més aviat afrontar la propia realitat i lluitar dia a dia per acceptar-la, digerir-la i transformar-la en una vida productiva i satisfactoria? Més aviat penso que la segona opció és la més difícil. En el meu cas, malgrat haver tornat del Japó en un "mal moment", ja fa un any i mig que he decidit quedar-me. Aterrar a la Catalunya enrabiada per la crisi no ha estat fàcil ni temptador. No m'he menjat el món com esperava... sinó que senzillament, sobrevisc a base de tastets del que la vida m'ofereix. A vegades, el desgast d'esforçar-me sense obtenir gaire èxit a curt termini, em fa pensar en que potser ja vaig esgotar en algún moment tota la dosi de sort que la vida em va oferir, però aleshores, en algún moment, alguna de les llavors sembrades germina i torno a renéixer. La conclusió que en trec de tot plegat és que l'entorn no ha de condicionar la situació personal de cadascú. Cada individu hauria de ser prou lliure i autònom com per decidir per si mateix sense que l'entorn el condicioni. Ens hauriem de preguntar molt més què sentim i molt menys què hem de fer per poder començar a viure en pau i harmonia. Es tracta d'acceptar qui som i decidir amb honestedat i valentia cap a on volem anar. Tan si marxem com si ens quedem, viure és moure's constantment. Cal tenir doncs, una gran fortalesa interna per sostenir la barca de la vida quan hi ha tempesta.

Quan arribes als 30

Encara em queden 2 anys per opinar amb coneixament de causa, l'impacte que provoca entre els joves, arribar a l'edat de 30 anys. La majoria del meu entorn social es troba en el moment de la vida en que la balança temporal s'equilibra entre els moments viscuts i els que encara ens queden per viure. Alguns, tendeixen a recolzar-se massa sobre els records de l'era dels vint i el pes de la nostàlgia els fa sentir vells i s'espanten. Quan arribem als 20 anys, desbordem tanta energia que conduïm per la vida amb poca prudència i cautela, respectant només, el semàfor en vert. No ens espanta saltar-nos Stops perque encara no ens hem equivocat gaire i a gran velocitat, consumim els anys sense mirar el retrovisor. Però quan arribem als 30, el semàfor es torna intermitent. Ja hem recorregut prous kilòmetres plens de records i hem viscut tantes experiències que comencem a frenar, conduïnt amb una mica més de consciència. Alguns, sembla que juguin a canviar de carril eternament sense posicionar-se. Altres, condueixen sense rumb esperant la posta del sol i costa distingir-los dels que s'esforcen per no perdre's enmig del no res. En canvi, n'hi ha d'altres que s'atreveixen a sortir de la carretera, explorant nous camins. L'entorn ens havía dit sempre que l'edat ideal arribaria dels 30 als 40, quan suposadament, després de tant conduïr, hauriem d'haver assolit la majoria dels objectius que ens havíem plantejat: estabilitat familiar, social i econòmica. No obstant, arribats als 30 anys, el destí que esperavem no apareix a l'horitzó. Arribats als 30, ens topem de nassos amb un inesperat i molest semàfor intermitent que ens desconcerta. La reacció d'alguns és de seguir avançant amb cautela malgrat els dubtes, la incertesa del futur i la feixuga balança inclinada cap als records nostàlgics del passat que porten al maleter. Altres, acumulen un kilòmetre rera un altre autoenganyant-se amb l'utòpic plaer d'una conducció carpe diem endarrerint el viatge cap a la vida adulta. Per sort, també hi ha valents conductors de 30 anys que, malgrat no hagin arribat encara al destí que s'havien proposat als 20, s'aturen si cal a remenar el maleter. D'allà en treuen l'energia dels records i les experiències passades, s'aparten si cal a la cuneta i demanen ajuda o consells per trobar el bon camí cap a la vida adulta. Fa poc que acabo d'arribar al kilòmetre 28 de la meva ruta i no sé com interpretar el semàfor intermitent. He parat a la cuneta i em sento una mica vella quan miro el retrovisor i veig un maleter ple de records i experiències viscudes. Asseguda al volant amb el fre de mà activat, em pregunto si d'aquí 2 anys hauré trobat el bon camí cap al Kilòmetre 40.

Why do I always feel like a freak?

I'm never able to move on like this: People just have an affair, or even entire relationships, they break up and they forget. They move on like they would have changed brand of cereals. I feel I was never able to forget anyone I've been with... because each person had their own specific qualities. You can never replace anyone. What is lost is lost. Each relationship, when it ends, really damages me. I never fully recover. That's why I'm very careful with getting involved because it hurts too much. I think when we're young, we just believe there'll be many people you'll connect with. Later in life you realize it only happens a few times. And you can screw it up... misconnect. The past is the past. It was meant to be that way. Well, maybe the world might be less free than we think. Couples are so confused lately, I think it must be that... men need to feel essential and they don't anymore. It's been imprinted in their head for so many years that they had to be the provider. I'm a strong, independent woman in my professional life. I don't need a man to feed me but I still need a man to love me and that I could love. I was thinking, for me it's better I don't romanticize things as much anymore. I was suffering so much all the time. I still have lots of dreams, but they're not in regard to my love life. It doesn't make me sad, it's just the way it is. Even being alone it's better than sitting next to a lover and feeling lonely. I don't want to be a romantic anymore. You start off that way, and after you've been screwed over a few times, you forget about your delusional ideas and you take what comes into your life. I haven't been screwed over, I've just had too many blah relationships. They're weren't mean, they cared for me, but there were no real connection or excitement. You know, it's not even that, I was fine until I watched again the movie you gave me. It stirred shit up, you know? It reminded me how genuinely romantic I was, how I had so much hope in things... and now it's like I don't believe in anything that relates to love. I don't feel things for people anymore. In a way, I put all my romanticism into you, and I was never able to feel all this again. Like, somehow you took things away from me... and I expressed those things to you, and you took them with you. It made me feel cold, like love wasn't for me. Reality and love are almost contradictory for me. I know it's my fault. I never felt it was the right man. Never! But what does it mean, the right man, the love of your life? The concept is absurd. We can only be complete with another person? It's evil! I guess I've been heartbroken too many times and then I recovered. So now, you know, from the starts, I make no effort. I know it's not gonna work out. There's been so much water under the bridge, it's not even about you. It's about that moment in time that's forever gone...

On és el meu lloc?

Fins ara m'has ofert la millor família amb qui podia comptar, que vetlla i es desviu per la meva felicitat, un munt d'amics amb qui he crescut al llarg d'aquests quasi 28 anys, m'has aportat tot tipus d'experiències personals i laborals, em vas brindar l'opció d'enamorar-me, de lluitar per un futur que esperava prometedor i m'has ajudat a comprendre que la felicitat no és cap fórmula. Ser feliç no depen de l'entorn ni dels resultats. La felicitat és una actitut. La mirada s'apaga quan perds la il·lusió per l'endemà però torna a brillar quan t'omples de valor per iniciar noves fites i propòsits, quan crees il·lusions a curt termini i deixes de tenir por. Quan prens consciència de que tot depen de tu mateix, quan ja no culpes l'entorn i assumeixes la responsabilitat de la teva felicitat, quan recordes les experiències que has viscut i trobes motius per somriure. Quan t'atures una estona a pensar en la suma de tots els efímers moments que t'has sentit agraït de ser qui ets, un lleuger sentiment de calma et relaxa. El cervell sel·lecciona records. Tendim a oblidar les males experiències i esborrar el rastre del nostre patiment. Instint de supervivència? Segurament. De vegades però, l'angoixa no acaba de desaparèixer i ens frustrem. No sempre es pot viure intensament ignorant el passat. El Carpe Diem no sempre funciona. Nosaltres som el passat que es projecta cap a l'endemà. Si el neguem, la nostra personalitat s'anula. Si l'acceptem, estem condemnats a arrossegar la feixuga càrrega de la nostra propia companyía, torturant-nos amb l'angoixa de mals moments que no volem repetir i de bonics records que no es repetiran. Què difícil és assumir que per sentir-te feliç has de ser fort per tú i els altres, conscient de qui ets i cap a on vols anar sense obsessionar-te en arribar, ser responsable del passat que has viscut i mantenir els ulls oberts encarats al desconegut futur. Encara no he trobat el meu lloc al món però seguiré buscant-lo. Confio en que algún dia, jo mateixa i no l'atzar sabré triar el meu lloc i la felicitat es revelarà en el meu somriure plenament conscient.

Viatjant amb el papa # 1ª part

Barcelona, estiu de 1996. Protagonista: Santi Mas, català de 50 anys, casat, dues filles: l'Anna (12 anys) i l'Amàlia (10 anys). Ocupació: Autònom. Aficions: Moltes. La més destacada: Admirador de trens. Passions: Varies. La més destacada: Recórrer món perseguint trens de vapor. Recordo aquell juliol en que la mama va decidir marxar de vacances amb les seves amigues als Estats Units i l'Amàlia i jo ens vam quedar a carrec del papa. Començava la cadena d'aventures que anys més tard vam batejar com "l'estiu dels 14 estats sobirans". Tot d'una ens sorpren tot dient "Nenes, feu les maletes que marxem de viatge." La meva germana i jo preparem la bossa sense la seva supervisió, arreplegant el que ens sembla sense saber exactament on anem ni què farem durant els propers 15 dies sense la mama. Ens esperaven dues setmanes de carretera i manta, dormint en pensionetes que anavem trobant a mesura que creuavem fronteres en direcció a l'Europa de l'est. La primera parada del viatge va ser Alemanya, després d'haver après a ser una gran copilot, indicant la ruta al meu pare sempre que m'ho demanava. Per amenitzar una mica el viatge el papa ens havia promès que visitariem els nostres cosins que estiuejaven a un poblet prop d'un parc d'atraccions anomenat Europa Park. Recordo que els primers dies els vam gaudir d'allò més, compartint allotjament i experiències infantils amb els meus cosins. Recordo que el meu pare em deixava menjar el que em venia de gust en tot moment, és a dir, gelats. Encara em faig creus que no m'empatxés. Després d'uns quants dies entre familiars i amics dels meus cosins, el papa se'ns emportà a Suïssa. Desitjava filmar un festival de trens i ens va deixar 2 hores soles a Ginebra. Com a germana gran que sóc, em corresponia cuidar de l'Amàlia i em vaig trobar sola en una gran capital europea amb diners a la mà. "Té, et dono uns quants diners per a que aneu a prendre algo. Quedem aquí mateix, al sortidor de la Plaça d'aquí dues hores." Espantada, li responc "Però papa, i si ens passa res?". "Què us ha de passar al país més segur del món? A més, ja coneixes Ginebra! Amb la de vegades que hem vingut! Au va, que no trigaré gaire" i desapareix. L'Amàlia i jo comencem a enfilar carrers comercials de la gran ciutat i m'aturo davant d'una botiga de moda, encisada amb els pantalons curts que lluïa la model de l'aparador. Obligo a l'Amàlia a que m'acompanyi a l'interior i la convenço per a invertir els diners per a prendre algo en aquells pantalons. Ma germana m'adverteix de les possibles represalies però la ignoro i em compro els pantalons. Surto de la botiga vestint la nova adquisició i l'Amàlia em demana que parem a fer un beure amb els diners que ens han sobrat. Aquest cop li faig cas i seiem a la cafeteria d'uns grans magatzems. La cambrera ens mira de reüll extranyada, sembla que busqui algún adult que ens acompanyi dubtant entre acostar-se o fer veure que no ens ha vist. Després de 15 minuts d'espera m'hi acosto i li demano dos batuts de xocolata amb el meu francès de supervivència. Somrient, ens serveix i ens cobra sense fer-nos cap pregunta. Quan ens acabem el batut, tornem en busca del meu pare al lloc on haviem quedat feia 2 hores. Som puntuals i ell encara no ha arribat, però quan el veiem que s'acosta fa cara d'enfadat i m'escridassa "Es pot saber què fas amb aquest drap que portes com a pantalons? Amb això t'has gastat els diners que t'he donat?" "Però papa, també hem anat a fer un batut al centre comercial." "Calla i fes el favor de treure't aquesta merda! Sembles una p***! Oohh ja m'has fet enfadar!"...

Records presents

Aquests darrers dies d'abril m'han recordat constantment, com de ràpid passa el temps. Ara fa poc més d'un any, deixava enrera una etapa que havia somiat durant tota la vida. Japó m'havia ofert 24 mesos per descobrir a través de la seva gent qui sóc jo a dia d'avui. 4 anys abans de marxar al país que em va brindar aquesta oportunitat, em despertava cada matí amb el desig de satisfer algún dia el meu gran somni. Els dies passaven volant mentre competía amb mi mateixa avançant-me en el temps. El meu anhelat futur ple d'ambicions eclipsava aquell present que ara recordo tant passat, tant breu i tant llunyà. Recordo aquells anys a l'extranjer com un bonic somni d'infància. Totes i cadascuna de les persones que van compartir amb mi el seu temps a París, a Tokyo i des de Barcelona en la distància, m'han esquitxat amb la seva personalitat i sóc, a dia d'avui, un conjunt de totes elles. Suposo que els grans amics que avui estimo com si fóssin germans, comparteixen el mateix sentiment per haver-los aportat també, una mica de mi. A dia d'avui, procurant viure el present sense avançar-me en el temps i alhora evitant oblidar el passat, us agraeixo aquelles breus però intenses estones que hem conviscut. Gràcies per ser els ingredients que van cuinar, al llarg d'aquests anys, la meva personalitat.

Junts, en família

La setmana passada el Magazine de La Vanguardia publicava un reportatge sobre la situació d'una família de Tokyo després de les conseqüències del terratrèmol. El portaveu de la família Yoshida, en Raku, expresava el seu testimoni un mes després d'haver sofert el pitjor terratrèmol de la història del país. En Raku i la seva esposa Yoko tenen 2 fills: en Yugo, de 9 anys i la petita Akari, de 5. El passat 11 de març a les 14h45, la rutina de la família Yoshida i la de molts japonesos més, quedaria alterada per sempre. El terratrèmol que va devastar gran part del nord del país afectava alhora milions de llars de la resta del Japó. D'ençà de la tragèdia, moltes famílies com la d'en Raku i la Yoko, segueixen lluitant dia a dia per a sobreposar-se a la tragèdia i superar la crisi. El cas és que la situació que atravessa actualment el país, prenent com a referència la família Yoshida, implica un gran canvi de valors a la vida dels japonesos. Com molt bé expresava en Raku "Quan vaig sentir el terratrèmol el primer que vaig fer va ser sortir de l'empresa i anar a buscar a la meva filla a l'escola. No m'ho vaig pensar dues vegades. Al cap d'una hora, l'Akari i jo ens abraçavem i tornavem cap a casa per a retrobar-nos amb la meva dona i el meu fill. L'ensurt ja havía passat i tots 4 tornavem a estar junts, en família". Quan el perill ja havía passat, en Raku i la Yoko van prendre una important decisió que afectaria les seves vides per sempre. Ambdós havíen comprès que el més important és la família i que, des d'aleshores, la seva rutina havia de canviar. La Yoko, que havia renunciat a treballar d'ençà del naixement d'en Yugo, tornaria a treballar mitja jornada per tal de que en Raku no hagi d'assumir tota la càrrega econòmica familiar i pugui dedicar més temps a la família. Els avis d'en Yugo i l'Akari s'han ofert a col·laborar amb l'educació dels seus nets i passen força estona tots plegats. En resum, l'ensurt del terratrèmol ha remogut sentiments al cor dels japonesos que fins aleshores, reprimíen amb el sentit del deure i la disciplina, però que malgrat la lliçó d'ètica i moral que han transmès a tot el planeta, deixen de banda "el que diran" per atendre, cuidar i estimar la família, el més gran de tots els valors. Ànims, Japó!

家族と一緒に

先週、スペインの新聞に日本の事件についての記事が出ました。大地震の一ヶ月後、スペイン人のジャーナリストが東京に住んでいた家族にインタビューしました。その家族は全員で４人です。吉田・よう子さんは息子が一人と娘が一人います。息子さんの名前はゆご君、八歳、娘さんの名前はあかりちゃん５歳です。吉田・よう子の旦那さんはらくと言います。ゆご君が生まれる前、彼らは一緒にJALで働いていました。しかし、彼女は仕事をあきらめたんですが彼は仕働き続きました。ふつう、日本の家族のパターンは吉田さんと同じように過ごします。一番目の子供が生まれてから奥さんは仕事をあきらめて、旦那さんはが一人だけで仕事の責任をとっています。それでは、家族の責任が男の人だけにかかっていると思います。私は大地震が起きた後、吉田家族の生活が良く変わったと思います。彼らの生活を変えただけでなく、彼らの考え方も変えました。大変な地震が日本人に大きなしょうげきを与えたので、日本の価値感が変わってきています。今、一番大切なことは一点のうたがいもなく家族です。だから、日本人は今、家族の幸せのために良く頑張っています。吉田さんは「地震の恐怖の後、腹を決めました。今からずっと二人は子供にもっと長い時間を捧げたい！」と言いました。つまり、最近の大地震のせいで日本人の生活や考え方ややり方もすごく変わってきています。将来に多分、日本国の復興後、子供のころの思い出は地震の恐怖を覚えただけでなく、両親の愛を必ず覚えていると思います。以上です。もし、その家族について記事を読めば、ここに「スペイン語だけ」読むことができます。

La volta dels 25 - Marc Serena -

Fa gairebé 3 anys, quan vivía a Tokyo, vaig sentir a parlar d'en Marc Serena, un periodista català de la meva edat que havia decidit emprendre una gran aventura. En Marc volia fer la volta al món d'una manera poc convencional, original i divertida. Durant els 12 mesos dels seus 25 anys, viatjaria a 25 països d'arreu del món entrevistant i convisquent amb 25 joves de 25 anys amb la finalitat de conèixer les seves realitats, realitzant un pojecte sociològic sorprenent que culminaria amb la realització d'un llibre al finalitzar el viatge. 3 anys més tard, als seus 27 anys, en Marc acaba de publicar la seva gran aventura titulada "La volta dels 25", un recull d'experiències, vivències i formes de veure el món a través dels ulls de 25 joves de 25 anys i de 25 països diferents. Recordo perfectament quan en Marc va arribar al Japó en busca del seu protagonista japonès. Finalment es va decidir per conviure amb un monjo budista de la muntanya sagrada de Koya-san que, segons ens explica al seu blog, li encanta el hip-hop. Fa poc, La Vanguardia va entrevistar en Marc a La Contra on podreu llegir la seva entrevista clicant sobre l'enllaç. S'acosta Sant Jordi i si us falten idees de quin llibre regalar als vostres estimats, aquí us deixo caure una brillant suggerència.

Silenci

No m'hauria imaginat mai que escoltar fos tant recomfortant. No m'havia parat a pensar que a vegades, no escoltar-se a un mateix i provar d'escoltar el món, fos tant reparador. No hauria dit mai que un silenci pogués dir tantes coses. Sovint ens capfiquem formulant-nos preguntes que no tenen resposta inmediata, que requereixen paciència. L'angoixa per descobrir les respostes, enlloc de fer-nos patir, ens hauria d'alertar de que si volem conèixer la veritat, hem d'aprendre a escoltar. Només quan ens permetem aturar-nos, el món ens parla. Només quan deixem de mirar-nos el melic, el camí se'ns ilumina. No és fins que estem disposats a escoltar i observar el nostre entorn, que les respostes es revelen i comprenem la veritat. Si encara no hem après a observar i escoltar, caminem per una vida enboirada i esquitxada per la pluja àcida de respostes que no volem sentir. Si necessites respostes, no preguntis. Si necessites cridar, prova de callar. Atura't. Escolta. Observa. Pregunta't només, què sents.

Primavera ・春、ようこそ！

Benvinguda, Primavera! Ja fa uns dies que has tornat. Alguns però, encara no ens en hem adonat. L'hivern s'acomiada per obrir-te camí i ens enxampes desacostumats. Els matins comencen abans i ens costa abandonar el llit. Tot i esperar, com cada any, la teva arribada amb il·lusió, ens enganxes desprevinguts. Altres però, ja fa dies que acaparen les terrasses en busca del sol que, desde que has arribat, sembla que escalfi més. Benvinguda, Primavera! Et trobavem a faltar. Enyoravem la dolçor dels súcs de fruita al Mercat de la Boqueria. Enyoravem els cafès amb llet reparadors de les bateries que l'hivern ens ha descarregat. Enyoravem les flors de Bach que ens ajuden a trobar l'armonia d'aquests durs despertars, quan al perdre una hora de son al llevar-nos, no hi ha qui ens arranqui els llençols. T'enyoravem, Primavera! Què bé que ja tornis a ser entre nosaltres. Cirerers, acabeu de despertar! Feu-nos recordar què màgica és la vida amb l'efímera existència dels vostres pètals, tant sensibles, tant vulnerables, tant fràgils i alhora tant forts, capaços de renéixer any rera any, fins i tot en les situacions més difícils. Fins i tot després d'una crisi nuclear. Enhorabona, Primavera! Un any més, un cop més, gràcies per tornar a renéixer entre nosaltres.