夢が実現した『１部分』

私は子供の頃から、観光が大好きでした。両親はいつも私を旅行に一緒につれていってくれたので、二人とも旅行をすることが好きになりました。そして、旅行をすることは私の趣味になりました。

バルセロナ市内観光バスで働いた期間

しかし、学生の間は、私の仲間が私のことをうらやましがっていたため、自分の旅行についてはあまり話したくありませんでした。友達の多くは夏休みを国内で過ごしていたので、私は自分の経験の方が面白いと思ったので、旅行についてが何も話しませんでした。私の子供時代は仲間よりラッキーだったけれど、恥ずかしく思っていました。

私が初めて飛行機に乗ったのは２５年前の５歳の時でした。家族と一緒にバルセロナからマヨルカ島に旅行をしました。現在は幼い頃から飛行機に乗ることは普通のことですが、８０年代は珍しかったのです。私はその時からずっと、家族と一緒に世界中を旅行してきました。１２歳になったとき、この趣味以外に、日本の漫画が大好きだったので、両親に日本に行かせてほしいとお願いした。そして、１４歳の時に初めて日本に旅行をしました。その旅行は私の夢だったのでとても嬉しかったです。両親のおかげで日本に旅行をすることができて、自分の夢を達成することができました。その旅行は私の予想を超える本当に素晴らしい経験でした。

パリに移住した１年間

スペインに帰国した時から、日本語を学びたいと思うようになりました。高校を卒業してすぐ、漫画家になりたかったのですが、最終的にその趣味をあきらめて、大学の観光学部に入学しました。その期間に観光の勉強をしながら、同時に働いていました。バルセロナ市内の観光バスで、ガイドとして働き、色々な言語を学び、良い経験をすることができました。ただし、英語とかフランス語は毎日話すことができましたが、日本語を話せるチャンスはありませんでした。だから、観光学部を卒業してすぐ日本語学科に入学しました。

素敵なパリ、いつでも恋する

そのとき、私の夢をあきらめたくないと思いました。２２歳で日本語学科を卒業した後、観光バスの仕事をやめて、パリに移住しました。そこで１年間カタルーニャ観光局のプロモーションの仕事をしながら、とても豊かな時間を過ごしました。パリに住んでいた期間、仕事上だけでなく、個人的にも成長することができました。パリで知り合った友達や仕事の仲間からたくさんの影響を受け、時間がとても速く過ぎました。

つづく

日本で一番思い出は何ですか？

私は日本文化の大ファンだ。子供の頃、スペインで日本のアニメ映画や漫画などがとっても人気があったので、私は早くから大好きだった。どんどん、日本について興味を持ち始めた。それで、夏になった時、私はまだ高校生だったけど日本に初めて旅行をした。両親ばかりか妹やいとこ達と一緒に二本中を２週間で旅行していた。その経験は私にとってとても素晴らしかった。日本の生活はアニメ映画と同じだったのでびっくりした！町の建物は私の一番好きなドラゴンボールというアニメと同じだったので私の気持ちはとっても幸せだった。日本にしばらくいるのは初めてだったけどアニメのおかげで日本の雰囲気はよく分かったから嬉しくて満足していた。それに、アニメが凄く大好きだから漫画家になりたかった。すぐに、そのことを学んでいくと決めた。約２０年後にスペインから東京に仕事をするために引っ越したり、２年間でスペイン政府観光局で働いたりとても嬉しかった。私の一番昔な希望があたって喜んでいたけど仕事の初めの日は簡単ではなくすごくチャレンジ仕事だった。私は来たばっかりだから日本語まだなれてなかったので会話が難しくて大変だった。毎日、最後まで頑張って、スペインへ帰国時に観光ガイドになった。子供の頃から日本の事に強い興味があったので、早く日本人のため働き始めることができて満足していた。約３年後、バルセロナの生活がつまらなくなってしまった。仕事以外で日本語を話せるチャンスがなかったので悲しくて残念だった。一方、今は私にとって、日本と言えばお寿司や富士山だがそれだけでなくアニメのおかげで他の思い出も多い。この経験から私は日本語を勉強したいと考えるようになった。先日、たまに日本人から『ハーフの方ですか』と聞かれることが多くなって・・・ええ！どうして？たぶん、私は子供の頃から日本人っぽい個性をもっているので間違われやすいのだろうか？＊下のヴィデオを押せば、私の国での『カタルーニャ語』に翻訳されたドラゴンボールの歌を聞こえる。ゆっくりと楽しみくださいね！　　　

Per al meu món, París, Tokyo i Barcelona!

Cada estiu, després de la festa de Sant Joan, els meus pares festegen l'aniversari de noces. Aquest any ja han arribat als 30 i la setmana vinent, jo arribo als 29. Cada any la família es fa més grossa i més rica, gaudim d'un entorn més ampli d'amistats compartides i recordem en cadascuna de les nostres reunions, nombroses vivencies. Sembla mentida que ja faci 30 anys que es van casar, 29 anys de la meva existència i quasi 27 anys que puc comptar amb la millor germana del món. Avui he anat a renovar el passaport caducat. Ja han passat 5 anys d'ençà de la darrera vegada que ho vaig fer a París, abans de marxar tots 4 de viatge al Canadà. Com ha plogut des d'aleshores, quan encara vivia a França, treballant per Turisme de Catalunya. Fa 5 anys, tot just començava a conèixer grans persones que amb el pas del temps m'han transformat. Les experiències que compartiem em van inspirar a començar a escriure aquest blog. Avui, a 7 dies vista d'arribar feliç als 29 anys, voldria agraïr a cadascú de vosaltres, la gran satisfacció que m'heu aportat al llarg de tots aquests anys. Ho intentaré resumir en només 4 paraules: Gràcies París, Tokyo i Barcelona! ... i amb aquest intent d'expresar en petites paraules infinitat de grans moments, no m'acomiado. Simplement deixo d'escriure per a poder continuar-ho fent demà i durant els propers 5 anys que acabo d'encetar amb aquest nou passaport. Ja dono per fet que ens seguirem transformant els uns als altres durant aquests propers anys! 

Som'hi again nach Eastern Deutschland

Steinbach (Alemanya de l'Est)

Willkommen in Steinbach

3 agents, 5 dies i 3 mitjans de transport per completar una missió que hem batejat com "l'entrega del tuareg + turisme ferroviari a 8ºC". Tots 3 agents hem tornat a casa força cansats, però satisfets, sans i estalvis. La missió ha estat resolta amb èxit i com a resultat: Més de 2.284 km recorreguts, més de 5 noves destinacions repartides entre Alemanya i Txèquia, rurals i urbanes, càlides i fresques amb el mateix denominador comú: es parla alemany i si no el saps, més val que prestis atenció a deduïr què voldran dir els 50.000 cartells que anuncien Umleitung, Ausfahrt i/o Stauung que trobaras constantment a les carreteres. La missió va començar a Barcelona el passat dijous 31 de maig a les 06h00. La primera prova: conduïr els 1.200 km en cotxe que separen la capital catalana de la ciutat alemanya de Karlsruhe, situada una mica més al nort d'Stuttgart, capital de la regió alemanya de Baden Württemberg. Cap a les 20h00 del mateix 31/5 acompliem la primera de les proves amb algún ensurt a la carretera, molta son i esgotament. Premi de la 1ª prova: Un bon sopar de retrobada amb la cosina Marta i l'amic Fabio, anfitrions de la nostra primera nit a Karlsruhe. 2ª prova: Conduïr 484 km fins a Kovárská (rep. txeca) i arribar-hi abans de les 14h00 del dia 1/6. Evidentment, la 2ª prova també es va resoldre en el temps estipulat i ho vam gaudir dinant en una encantadora pensió de l'Alemanya de l'est on ens van servir la famosa Schnitzel dels països germànics i després... a Jugar! Sí, jugar. La 3ª prova consistia en perseguir en cotxe i a peu varies locomotores de vapor que circulaven en un circuit tancat d'uns 8 km en terres fronterisses entre Txèquia i l'Alemanya de l'est. Es tractava d'anticipar-nos al pas de la locomotora, que afortunadament avançava a 20km/h i ens permetia superar-la sense grans dificultats, orientant-nos i buscant una bona posició per fotografiar-la, filmar-la i alhora admirar-la mentre s'acostava, orgullosa, escampant una magestuosa estela de fum i vapor entre les verdes muntanyes. Els boscos de l'antiga Alemanya comunista son territoris desangelats, de tal pau i austeritat que ràpidament et transporten a una altra època passada amb un lleuger regust nostàlgic tot i que no vol dir que ens hagués agradat viure l'hostilitat de l'època comunista soviètica. Confesso però, que a mesura que avançavem cap a l'est per aquelles carreteres que, fa 30 anys portaven cap a "territori hostil", una gran dosi de curiositat ens posava la pell de gallina. Com deuria haver estat la vida a l'altra banda de la frontera? Què deurien haver sentit els alemanys conduint un Trabant i vigilant de no ser descoberts per la omnipresent Volks Polizei?

Amazing Honeymoon to the States! "U.S. - 50 & the Historic Route 66"

El Dani i la Mireia es van casar fa 15 dies, el passat dissabte 5 de maig a Can Ribas de Bigues i Riells. La festa de casament va ser senzillament insuperable. Emotiva des del primer moment, preciosa constantment i fascinant fins ben entrada la nit. Una nit que recordarem tots i cadascun dels 120 convidats que hi vam assistir, feliços de poder gaudir i compartir l'al·legría dels nuvis. Un parell de dies després de casar-se, la parella va enlairar-se cap als Estats Units en direcció a Chicago, on els hi esperava una lluna de mel de pel·lícula! Ni més ni menys que la recreació de la històrica ruta 66 que atravessa el país d'est a oest! Un mes de viatge per recórrer kilòmetres i kilòmetres en tot terreny. Quasi 30 dies per experimentar i descobrir l'Amèrica profunda que la inmensa majoria de nosaltres només coneixem a través del cinema. El cas és que cada dia que en tenim notícies, el meu cap viatja amb ells, dibuixant escenes d'aquesta gran aventura. Reconec que em fan moltíssima enveja, però també em roben un gran somriure cada cop que penso en ells. Com me'n alegro per vosaltres, parella! Gaudiu per molts anys més, de tantes boniques històries i no deixeu de compartir-les amb nosaltres! Que acabeu de passar molt bon viatge, Dani i Mireia! Bé, acabo de rebre notícies del Dani que em comenta que estant fent una adaptació de la ruta US-50 amb només alguns trams de la famosa 66 (l'inici i el final) i que enlloc d'acabar a LA ho faran a San Francisco. Així doncs, a qui li pugui interessar, us deixo l'enllaç del propi blog del Dani, narrant la seva aventura a Colla Verglas.

従兄弟の結婚式

 先週の土曜日の午後、私の従兄弟、ダニ君はミレヤちゃんと結婚しました。結婚式はとても奇麗でした。私はほとんどの招待客に長い間に会っていなかったので嬉しかった。私の従兄弟は家族と同じようにバルセロナに住んでいますが結婚式の場所はバルセロナではなく小さい村で行なわれました。その村の名前は『ビガス・イ・リエイス』です。景色はすごく奇麗です。私の従兄弟はキリスト教をあまり信じていないのでちょっとアメリカンっぽい結婚式を開きました。アメリカの映画みたいな結婚式でした。レストランの庭に沢山椅子が並んでいて、赤いカーペットが置いてあって、その上にバラの花びらを沢山のせてとっても奇麗でした。ダニ君は私の従兄弟の中で一番年上です。１９８０年９月２日に生まれて、今は３１歳です。ミレヤちゃんはダニと同じ年に生まれて、彼女の生年月日は１９８０年９月２９日です。彼達のラブヒストーリはとってもロマンチックです。バルセロナの大学に紹介されて、友達になって、５年間後に、ダニ君はミレヤちゃんに愛を告白して、彼女がとっても喜んでいました。その時から一緒に住んでいて、二人はとっても可愛いカップルです。月曜日の朝、ハネムーンでアメリカに行って、今月の２８日まで旅行をしたり、楽しんだりしたりします。彼達のツアーはシカゴからサンフランシスコまで運転するつもりです。すごいでしょう？ホントに羨ましいですが、同時にすごく嬉しい気持ちを感じています。彼達が大好きだからですね。

Dear Blair

Blair (març 2012)

Blair (abril 2012)

El nadal passat, en un poblet de l'interior de Catalunya, va néixer la Blair. L'Amàlia i el Marc la van anar a buscar el darrer cap de setmana de febrer sense saber del cert quin dels 6 germans de  Labrador Retriever s'endurien a casa. Difícil decisió. Quin triarien? Tots eren tan petits, vulnerables, irresistibles cadellets! S'hi van acostar i el primer que va córrer a rebre'ls fou la Blair. Ella els va triar a ells. Ho tenien clar. Des d'aquell instant, la Blair es va convertir en el nou membre de la família. Sense proposar-s'ho acapara totes les atencions tan dins com fora de casa. Ja no queda veí al Barri de l'Eixample que no saludi la Blair al passar, ni turista que no s'aturi a preguntar quan temps té mentre l'acarona. Quin poder d'atracció! Sembla mentida que un cadellet (objectivament parlant) causi més furor i desperti més passions i tendresa que un nen petit jugant a pilota o somrient en un cotxet. Com pot ser? Subjectivament parlant, és cert que la Blair és moníssima i encantadora, sociable i molt llesta, però tornant a la objectivitat, no deixa de ser un gos. Una gossa que acapara atencions com un fill, cert. Una gossa que estimes i t'estima sense límits ni condicions, ho reconec. Una gossa que cada dia que passa és més maca, obedient, pacient i llesta, sí. Sembla mentida. Hi ha cops que ens mira tan fixament i amb tant entusiasme que jurariem que entén la conversa i que es mor de ganes de participar-hi. Altres vegades que et persegueix allà on vas i et fa ensopegar, que la trepitges sense voler però no s'enfada, sinó que et mossega la vora dels pantalons o la cremallera de les botes amb ganes de jugar. És curiós. No és una filla, però el vincle creat amb ella és humà. Malgrat la revolució que ha causat a les vides del Marc i l'Amàlia, la Blair és una font constant d'al·legría i benestar. Benvinguda, estimada Blair!    

Al pot petit...

... hi ha la bona confitura. La bona confitura son nens com l'Abert i el Jan que avui m'han vingut a veure al refugi 307 del Poble Sec, on hi treballo com a Guia desde fa més d'un any. Tots dos germans son uns nens molt especials. Estudien desde casa, sense anar a l'escola, seguint un programa educatiu no regulat però eficient i temptador, ja que ambdós son nens molt desperts, dinàmics i espavilats. La visita els hi ha encantat i no hi ha res més gratificant per una Guia com jo que el públic t'escolti amb interès i devoció. Quina gran manera d'acabar la temporada abans de marxar de vacances al Japó! Perque a més a més de venir a visitar el refugi antiaèri de la Guerra Civil Espanyola, també han participat en un programa televisiu d'una cadena local que es diu "al pot petit". És a dir que, en breu, ens podreu veure a la televisió o bé desde la web del programa si cliqueu sobre l'enllaç, segurament a partir de la setmana vinent. Més informació sobre el programa i els nostres protagonistes, la trobareu al blog del programa "al pot petit". Gràcies, Albert i Jan per fer de la meva feina, un matí encantador malgrat l'onada de fred! Fins molt aviat i sort amb els estudis!

29 anys de matrimoni!

El 4 de juliol de 1983 els meus pares van ser pares per primera vegada. Tot just feia un any que s'havíen casat i jo vaig ser el seu primer regal d'aniversari de noces. Des d'aleshores, cada 4 de juliol, ells són els primers en felicitar-me l'aniversari i jo, els felicito alhora per cada un dels seus anys de matrimoni. Cada mes de juliol ho cel·lebren amb un nou viatge de noces i aquest estiu han viatjat a l'Europa de l'Est amb un creuer pel riu Danubi. El primer viatge de noces, l'estiu de 1982, viatjaven a l'Asia Oriental per primera vegada. La Xina comunista, Filipines i el Japó, que era un dels somnis de la meva mare. Sempre m'he preguntat si apart dels gens, he heredat d'ella aquesta passió per l'Orient. L'any 1983 van renunciar a viatjar per canviar bolquers però a partir de 1985, amb un nou membre de la família, l'Amàlia, tots 4 vam començar a viatjar plegats. Al llarg d'aquests darrers 25 anys hem recorregut quasi un terç del planeta en cotxe, avió, vaixells, submarins, helicòpters i rick shaws, fins fa poc que, tant l'Amàlia com jo, els hem deixat recuperar els primers anys d'intimitat. l'Ena i el Santi acaben de tornar del viatge que, segons ells, se'ls hi ha fet massa llarg sense les seves nenes. Malgrat el pas dels anys i la nostra independència, l'Amàlia i jo sempre serem les seves nenes que, orgulloses dels pares que tenim, esperem seguir-los felicitant l'aniversari per sempre. Per molts anys!

Sobrevolant Olost del Lluçanès

Si fa por pujar al globus? I ara! Si fa fred allà dalt? Què va! Al contrari! Per a que el globus s'enlairi necessita enormes quantitats d'aire calent, seguint el principi d'Arquímedes en que, cada cert temps, el pilot va escalfant l'aire i controlant d'aquesta manera l'alçada durant el recorregut. He de reconeixer que no m'acabava de creure que uns quants metres de roba de coloraines i una mini cistella fóssin capaces d'enlairar 9 persones, però després de 30 minuts de preparació, inflant a base d'un ventilador gegant amb la potència a tope ho vam aconseguir. Ens allunyavem d'Olost del Lluçanès en un dia de maig assolellat per sobrevolar tota la plana de Vic que lluía verda i frondosa. Els camps de conreu es veien atapeïts de flors vermelles, la boirina eclipsava un bocí de la muntanya de Montserrat però el Pedraforca es deixava contemplar fins al cim. Pocs núvols entorpien la meravellosa panoràmica que la brisa suau ens va regalar i què minúscula que semblava la meva terra, Catalunya, vista des del cel. Si us fa gràcia tastar l'experiència d'enlairar-vos en globus sobre la plana de Vic, podeu contactar amb en Miquel de l'empresa Balo Tour que us atendrà entusiasmat i amb molta amabilitat, us vindrà a recollir i us oferirà, al acabar, un esmorzar de rei a base dels millors embotits de la comarca i un bon vinet d'acompanyament. Què maca és la nostra terra i quina sort ser català!

Viatjant amb el papa # 2ª part

15 anys després del meu primer viatge a l'Europa de l'est, la setmana passada tornava a Bratislava, la capital d'Eslovàquia. Resulta extrany passejar per una ciutat que representa que coneixes però que en realitat, no reconeixes res de res. El pas dels anys ha esborrat per complert els records d'aquella primera visita quan no tenia ni 15 anys d'edat. Ha estat una grata i bonica experiència tornar a reviure aquesta ciutat com si fos la primera vegada. Ha sigut molt interessant adonar-me'n del contrast entre els carrerons estrets del centre històric, plens de terrassetes que gaudeixen de l'estiu tant efímer d'aquests ex-països comunistes i els nombrosos apartaments unifamiliars que s'extenen kilòmetres i kilòmetres enllà del minúscul casc antic i que el meu pare anomena "las viviendas del obrero ejemplar", reductes de l'època comunista que eclipsà Europa de l'est fins als anys 90. Bratislava és una modesta capital europea on els dies transcorren a un ritme pausat d'ambient distès i on la vida no resulta cara en excés. El preu d'un apartament de lloguer al centre històric costa uns 10€ el metre quadrat, un bitllet de transport públic menys d'1€ i pots sopar en una terrasseta per 8€. Molts dels viatgers que volen fins a Viena aprofiten per visitar i allotjar-se a la capital del país veí, Bratislava, ja que resulta molt més econòmic i només 60 km separen ambdues capitals. Totes dues, banyades per les aigües del Danubi. N'hi ha que diuen que les aigües del riu son turqueses, d'altres que són verdes, però només els qui estàn enamorats del famós waltz d'Strauss afirmen que "El Danubi és blau".

Viatjant amb el papa # 1ª part

Barcelona, estiu de 1996. Protagonista: Santi Mas, català de 50 anys, casat, dues filles: l'Anna (12 anys) i l'Amàlia (10 anys). Ocupació: Autònom. Aficions: Moltes. La més destacada: Admirador de trens. Passions: Varies. La més destacada: Recórrer món perseguint trens de vapor. Recordo aquell juliol en que la mama va decidir marxar de vacances amb les seves amigues als Estats Units i l'Amàlia i jo ens vam quedar a carrec del papa. Començava la cadena d'aventures que anys més tard vam batejar com "l'estiu dels 14 estats sobirans". Tot d'una ens sorpren tot dient "Nenes, feu les maletes que marxem de viatge." La meva germana i jo preparem la bossa sense la seva supervisió, arreplegant el que ens sembla sense saber exactament on anem ni què farem durant els propers 15 dies sense la mama. Ens esperaven dues setmanes de carretera i manta, dormint en pensionetes que anavem trobant a mesura que creuavem fronteres en direcció a l'Europa de l'est. La primera parada del viatge va ser Alemanya, després d'haver après a ser una gran copilot, indicant la ruta al meu pare sempre que m'ho demanava. Per amenitzar una mica el viatge el papa ens havia promès que visitariem els nostres cosins que estiuejaven a un poblet prop d'un parc d'atraccions anomenat Europa Park. Recordo que els primers dies els vam gaudir d'allò més, compartint allotjament i experiències infantils amb els meus cosins. Recordo que el meu pare em deixava menjar el que em venia de gust en tot moment, és a dir, gelats. Encara em faig creus que no m'empatxés. Després d'uns quants dies entre familiars i amics dels meus cosins, el papa se'ns emportà a Suïssa. Desitjava filmar un festival de trens i ens va deixar 2 hores soles a Ginebra. Com a germana gran que sóc, em corresponia cuidar de l'Amàlia i em vaig trobar sola en una gran capital europea amb diners a la mà. "Té, et dono uns quants diners per a que aneu a prendre algo. Quedem aquí mateix, al sortidor de la Plaça d'aquí dues hores." Espantada, li responc "Però papa, i si ens passa res?". "Què us ha de passar al país més segur del món? A més, ja coneixes Ginebra! Amb la de vegades que hem vingut! Au va, que no trigaré gaire" i desapareix. L'Amàlia i jo comencem a enfilar carrers comercials de la gran ciutat i m'aturo davant d'una botiga de moda, encisada amb els pantalons curts que lluïa la model de l'aparador. Obligo a l'Amàlia a que m'acompanyi a l'interior i la convenço per a invertir els diners per a prendre algo en aquells pantalons. Ma germana m'adverteix de les possibles represalies però la ignoro i em compro els pantalons. Surto de la botiga vestint la nova adquisició i l'Amàlia em demana que parem a fer un beure amb els diners que ens han sobrat. Aquest cop li faig cas i seiem a la cafeteria d'uns grans magatzems. La cambrera ens mira de reüll extranyada, sembla que busqui algún adult que ens acompanyi dubtant entre acostar-se o fer veure que no ens ha vist. Després de 15 minuts d'espera m'hi acosto i li demano dos batuts de xocolata amb el meu francès de supervivència. Somrient, ens serveix i ens cobra sense fer-nos cap pregunta. Quan ens acabem el batut, tornem en busca del meu pare al lloc on haviem quedat feia 2 hores. Som puntuals i ell encara no ha arribat, però quan el veiem que s'acosta fa cara d'enfadat i m'escridassa "Es pot saber què fas amb aquest drap que portes com a pantalons? Amb això t'has gastat els diners que t'he donat?" "Però papa, també hem anat a fer un batut al centre comercial." "Calla i fes el favor de treure't aquesta merda! Sembles una p***! Oohh ja m'has fet enfadar!"...

Records presents

Aquests darrers dies d'abril m'han recordat constantment, com de ràpid passa el temps. Ara fa poc més d'un any, deixava enrera una etapa que havia somiat durant tota la vida. Japó m'havia ofert 24 mesos per descobrir a través de la seva gent qui sóc jo a dia d'avui. 4 anys abans de marxar al país que em va brindar aquesta oportunitat, em despertava cada matí amb el desig de satisfer algún dia el meu gran somni. Els dies passaven volant mentre competía amb mi mateixa avançant-me en el temps. El meu anhelat futur ple d'ambicions eclipsava aquell present que ara recordo tant passat, tant breu i tant llunyà. Recordo aquells anys a l'extranjer com un bonic somni d'infància. Totes i cadascuna de les persones que van compartir amb mi el seu temps a París, a Tokyo i des de Barcelona en la distància, m'han esquitxat amb la seva personalitat i sóc, a dia d'avui, un conjunt de totes elles. Suposo que els grans amics que avui estimo com si fóssin germans, comparteixen el mateix sentiment per haver-los aportat també, una mica de mi. A dia d'avui, procurant viure el present sense avançar-me en el temps i alhora evitant oblidar el passat, us agraeixo aquelles breus però intenses estones que hem conviscut. Gràcies per ser els ingredients que van cuinar, al llarg d'aquests anys, la meva personalitat.

Sant Jordi!

Després de 3 anys "a l'exili", avui he pogut viure en carn i ossos, la Diada de Sant Jordi a Barcelona. Quina bogería de gent passejant pels carrers, la Rambla i el Passeig de Gràcia. Els carrers estaven tant congestionats que en prou feines es podia passar. Les paradetes de llibres i roses feien tant de goig que incitaven a comprar compulsivament. Hi havía força xivarri entre els venedors, els clients, els curiosos i els varis concerts, cel·lebrats per a la ocasió. Famílies amb nens petitons que s'espantaven amb tanta afluència d'enamorats i parelles al·legres de totes les edats, el Mercat de la Boquería desbordava entusiasme des de l'entrada fins la placeta del fons. Milers de turistes, ciutadans i residents de la comarca han aprofitat per visitar i passejar la Barcelona més bonica que he vist des de que he tornat. Entre familiars, barcelonins, altres catalans i curiosos turistes, no ha sigut fàcil trobat taula en un dels famosos bars - restaurants del mercat més popular, gourmet i colorit de la ciutat, però amb paciència i entusiasme, ho hem aconseguit! Feia segles que no gaudía tant d'un dinar tant exquisitament sibarita. mmmmm Oh! I sabeu a qui hem trobat per allà, fent una copeta de cava? l'Albert Om, amb qui m'he fotografiat mentre esperavem a que ens servissin. Bon San Jordi a tots i Bon Profit!

Un llarg viatge que s'acaba...

Últim dia de març, últim dia de feina, últim dia de connexió a internet abans de deixar Tokio com a "un record més del meu passat". Dijous de la setmana vinent ja seré a Barcelona, la meva estimada ciutat, el meu país, la meva gent... Europa! Després de 15 mesos sense trepitjar Occident, no hi ha res al món que em vingui més de gust que tornar-vos a veure i abraçar-vos ben fort, passejar pels carrers de la meva terra, sentir l'olor especial de casa meva, dormir al meu llit, menjar canelons com els que feia l'àvia, quedar-me vora la platja de la Barceloneta empassant-me les hores sense mirar el rellotge, tornar a conduïr, a tocar el piano... tornar a casa. Sé que tots aquests records que conservo al pensament els reviuré de nou en breu, però que no seran iguals. He canviat, heu canviat, el temps ha passat i Barcelona ja no és la mateixa que fa més de 3 anys. Confío però, en la seva capacitat de sorprendre'm i emocionar-me abans d'aterrar. Confío en la bona rebuda que em brindarà la crescuda Sagrada Família i el Sagrat Cor del Tibidabo. Confío en el somriure que em robarà la Torre Agbar i la Vila Olímpica quan les vegi des de la finestreta de l'avió i al llegir "Barcelona" a l'aeroport del Prat, les llàgrimes no em facin correr el rímel, perque voldré estar ben maca quan la família em vegi aparèixer per la porta de sortida, després de tants mesos separats. Potser Barcelona ha canviat, potser tots vosaltres heu canviat, però hi ha "moments irrepetibles" que alguns cops a la vida es repeteixen, com tornar a casa i les persones que t'estimes et rebin amb els braços oberts. Fins aviat, Barcelona!

Respostes... del passat, present i futur

Avui no comento res sobre el Japó ni sobre Tokio. Res que tingui a veure amb tot el que he guanyat aquests darrers dos anys, d'ençà que vaig marxar. Avui, només dedico el dia a reflexionar. Nostàlgica del que vaig deixar enrera fa dos anys, m'he llevat trista, amb aquest buit al cor que en diuen "homesick". Com més s'acosta el moment de tornar a casa, més llargs se'm fan els dies esperant el moment de la retrobada amb la família, els amics, les meves arrels. Sé que si us tingués ara mateix aquí al davant em diríeu que no sigui bleda, que aprofiti els dies que em queden aquí, que gaudeixi fins l'últim minut del meu somni fet realitat, que exprimeixi tot el suc de la sort que tinc de trobar-me aquí, tant lluny, en aquest país tant diferent. Ja ho sé, ens veurem en breu, això s'acaba... i segurament quan torni enyoraré tots i cada un dels moments que he viscut i compartit al Japó amb tots els qui s'han creuat al meu camí. Fa dos anys, quan vaig arribar, tenia un somni per complir i moltes preguntes que, al llarg d'aquest cicle he anat responent, però a mida que passa el temps, aquestes preguntes s'han ampliat, les respostes s'han multiplicat i el somni s'ha transformat. Potser us semblarà irònic però la principal pregunta que em faig cada dia és "Perquè sóc aquí?" Potser ja hauría de saber-ne la resposta després de 23 mesos, potser la resposta ja s'ha revelat en les mil i una experiències viscudes, o potser encara he d'esperar a tornar i observar en perspectiva tot el que m'ha aportat aquest país i que encara em costa de creure. Tot aquest temps... he viscut el meu somni? S'ha fet realitat? o el mes d'abril, quan torni a viure a Barcelona, obriré un dia els ulls i recordaré aquests dos anys com si hagués estat un somni? Suposo que si em miro al mirall i em veig diferent... serà que ha estat real.

Bateig Shinto ・神道の洗礼

Quan vaig tornar a Tokio, després de les vacances, la Tomomi ens va convidar a la Oihana i a mi, al bateig de la seva nevoda Hannah, a la casa pairal de la família Kato, molt a prop d'Odawara. Sobra dir que ens ho vam passar d'allò més bé entre familiars, en un paratge preciós en vistes al Fujisan i degustant els millors plaers de la gastronomía japonesa: Tempura, Sushi i Sashimi, dolços japonesos a base d'arròs, verdures exòtiques, peix fresc i ensucrat, castanyes dolçes... la boca se'ns feia aigua i teníem por d'empatxar-nos de tant que vam arribar a menjar! Quina felicitat! Pel que fa al bateix de la petita Hannah, el temple escollit era encantador. Molt petit, rústic i autèntic fins tal punt que no hi havía calefacció! La Hannah no va parar de plorar en tota la cerimònia que, afortunadament, no s'allargà com les nostres misses d'Occident. Les cel·lebracions japoneses "van més al gra" i en 20 minuts ja estavem tots beneïts i a punt pel dinar que, aprofitant l'avinentesa, tots els familiars cel·lebraven també el dinar d'any nou. Tomomi, t'agraeixo infinítament que m'hagis convidat a conviure unes hores amb la teva família. M'hi he trobat tant bé entre vosaltres... sou un encant!

Paris i Tokio a NEOX Antena3!

Sí! Finalment, aquesta nit s'emet l'esperat programa "Mamá tú no mires" a la cadena NEOX d'Antena 3! El capítol dedicat a Tokio l'han mantingut en espera fins al final de la temporada i s'emetrà conjuntament amb el capítol dedicat a París. Les meves 2 ciutats d'acollida d'aquests darrers quasi 3 anys a l'extranger seran les protagonistes de les aventures de tots nosaltres que, malgrat alguns no tornem a casa aquest nadal, ens podreu veure per uns minuts, a casa vostra. Demà passat marxo de vacances a Tailandia, on gaudiré de les meves amistats tant la nit de nadal com la de cap d'any, viatjarem, prendrem el sol, descansarem i canviarem d'aires per acomiadar tots plegats aquest gran any que per nosaltres ha significat el 2009. Molt bones festes i feliç any nou 2010 encara que no em trobi en cos i ànima entre vosaltres, acompanyada de torrons, nadales, fred gelat i bona companyía! Molt aviat, després dels meus darrers 4 mesos al Japó, tornarem a veure'ns i a compartir la nova etapa que ens espera l'any vinent! Una gran abraçada de tot cor!

Terratrèmols i tifons a Tokio・東京では地震と台風に着いた！

Aquestes setmanes d'agost tinc a la família i a les amistats voltant pel Japó i ja les tinc ben espantades. La matinada de dimarts passat se'n van endur una sorpresa: van experimentar el seu primer terratrèmol! Però com que el Japó és un país preparat per casos com aquests, tot va quedar en un ensurt, tornem al llit i ens llevem amb un tifó! Quina manera de ploure! Semblava la fi del món! Uns dies abans, havíem tingut un altre terratrèmol de 6.9, dilluns ens llevem amb tifó i les meves amigues ben espantades, ja que prové de la Xina on se suposa que hi ha inundacions i aquella mateixa tarda volaven cap a Beijing. Quin panorama! Per sort el vol no es va cancel·lar. Quin agost!! 2 terratrèmols d'escala 7 en 2 dies de diferència dona mal rollo... quina por! I perquè sempre passen de matinada quan estic sola a casa? Espero que pari de ploure i les visites puguin calmar-se i gaudir de les tant esperades vacances! Per a saber-ne més sobre els terratrèmols de Tokio i previsions meteorològiques, cliqueu aquí.

今月は凄く怖い！先週末から今週にかけて東京で二回地震がありました！先週、私の親戚や６人の友達がバルセロナから日本にやって来ました。スペインでは８月になると皆が夏休みを取り旅行に出かけます。それで彼らは、今年、私が住んでいる日本を選んで来たのです。私の従兄弟たちは先週の日曜日から日本にいるので二回の地震を経験しました。皆はとてもびっくりしたようです！彼らはホテルの１２階に泊まっていたので、地震の揺れが凄かったそうです！かわいそう！

Un any que ha passat volant

El 6 d'abril de l'any passat, a les 10 del matí, estava aterrant a l'aeroport de Tokio-Narita. L'Agustín m'hi estava esperant per a donar-me la benvinguda al meu nou país d'acollida, el Japó. Tants anys desitjant que aquell moment fos una realitat, tant de temps somiant en materialitzar tots aquests records que avui, després d'un any, em passen pel cap fugaçment... i aquí em trobo, repassant amb melangía 12 mesos viscuts intensament, gaudint mil i una experiències, aprenent de tot i de tothom, satisfent nous reptes, enriquint-me en coneixements, viatges, aventures... complint un somni que s'ha fet realitat. La setmana passada, vaig tenir la sort de compartir l'inici de la primavera al costat de la meva mare, que em va venir a veure acompanyada de les seves amigues, la Rosa i la Isabel, en un viatge de 15 dies pel Japó, de la mà de l'agència EuroVacances. El passat 21 de març arribava a Osaka, viatjava a Kyoto, Hiroshima, Miyajima, Takayama, Kanazawa, el Parc del Fuji... i molts racons més. Un viatge a corre-cuita, viscut intensament, com el meu any de vida tokiota. Juntes, ens ho hem passat d'allò més bé, compartint breus però intenses estones. Avui ja és a Barcelona, amb el papa i l'Amàlia, a 10.000 kilòmetres d'aquí... però la meva mare, per més lluny que es trobi, sempre s'apanya per a que la senti a prop. Gràcies mama! per venir-me a veure, per animar-me, per donar-me sempre el teu suport incondicional, per ser imprescindible.