Aquests darrers dies d'abril m'han recordat constantment, com de ràpid passa el temps. Ara fa poc més d'un any, deixava enrera una etapa que havia somiat durant tota la vida. Japó m'havia ofert 24 mesos per descobrir a través de la seva gent qui sóc jo a dia d'avui. 4 anys abans de marxar al país que em va brindar aquesta oportunitat, em despertava cada matí amb el desig de satisfer algún dia el meu gran somni. Els dies passaven volant mentre competía amb mi mateixa avançant-me en el temps. El meu anhelat futur ple d'ambicions eclipsava aquell present que ara recordo tant passat, tant breu i tant llunyà. Recordo aquells anys a l'extranjer com un bonic somni d'infància. Totes i cadascuna de les persones que van compartir amb mi el seu temps a París, a Tokyo i des de Barcelona en la distància, m'han esquitxat amb la seva personalitat i sóc, a dia d'avui, un conjunt de totes elles. Suposo que els grans amics que avui estimo com si fóssin germans, comparteixen el mateix sentiment per haver-los aportat també, una mica de mi. A dia d'avui, procurant viure el present sense avançar-me en el temps i alhora evitant oblidar el passat, us agraeixo aquelles breus però intenses estones que hem conviscut. Gràcies per ser els ingredients que van cuinar, al llarg d'aquests anys, la meva personalitat.
4 comentaris:
Tots som parts de tu, Anna. Gràcies per deixar-nos “cuinar” al teu costat... Espero poder gaudir de tot plegat molts més anys! Adri,
Anna...es precioso. Y no sabes cuánto te entiendo. Es la sensación de que un mes de vida te convierte, te cambia, te fortalece y te enriquece tanto que incluso mirando fotos tuyas mes a mes reconoces a personas distintas en ti misma. Qué duro el paso del tiempo...
Anna, que bonito tu post!
Yo también te entiendo, Japón nos ha cambiado la vida a todos¡¡¡¡
Lo importante es que tu sigas hacia delante para cumplir todos tus sueños.
Nadie mejor que tú sabe que el que la sigue, la consigue!
T'estimo sister
Ha estat una bona cuina, guardonada.
Publica un comentari a l'entrada