Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paris. Mostrar tots els missatges

dimecres, 9 de juliol del 2014

夢が実現した『1部分』

私は子供の頃から、観光が大好きでした。両親はいつも私を旅行に一緒につれていってくれたので、二人とも旅行をすることが好きになりました。そして、旅行をすることは私の趣味になりました。
バルセロナ市内観光バスで働いた期間

しかし、学生の間は、私の仲間が私のことをうらやましがっていたため、自分の旅行についてはあまり話したくありませんでした。友達の多くは夏休みを国内で過ごしていたので、私は自分の経験の方が面白いと思ったので、旅行についてが何も話しませんでした。私の子供時代は仲間よりラッキーだったけれど、恥ずかしく思っていました。

私が初めて飛行機に乗ったのは25年前の5歳の時でした。家族と一緒にバルセロナからマヨルカ島に旅行をしました。現在は幼い頃から飛行機に乗ることは普通のことですが、80年代は珍しかったのです。私はその時からずっと、家族と一緒に世界中を旅行してきました。12歳になったとき、この趣味以外に、日本の漫画が大好きだったので、両親に日本に行かせてほしいとお願いした。そして、14歳の時に初めて日本に旅行をしました。その旅行は私の夢だったのでとても嬉しかったです。両親のおかげで日本に旅行をすることができて、自分の夢を達成することができました。その旅行は私の予想を超える本当に素晴らしい経験でした。

パリに移住した1年間
スペインに帰国した時から、日本語を学びたいと思うようになりました。高校を卒業してすぐ、漫画家になりたかったのですが、最終的にその趣味をあきらめて、大学の観光学部に入学しました。その期間に観光の勉強をしながら、同時に働いていました。バルセロナ市内の観光バスで、ガイドとして働き、色々な言語を学び、良い経験をすることができました。ただし、英語とかフランス語は毎日話すことができましたが、日本語を話せるチャンスはありませんでした。だから、観光学部を卒業してすぐ日本語学科に入学しました。
素敵なパリ、いつでも恋する

そのとき、私の夢をあきらめたくないと思いました。22歳で日本語学科を卒業した後、観光バスの仕事をやめて、パリに移住しました。そこで1年間カタルーニャ観光局のプロモーションの仕事をしながら、とても豊かな時間を過ごしました。パリに住んでいた期間、仕事上だけでなく、個人的にも成長することができました。パリで知り合った友達や仕事の仲間からたくさんの影響を受け、時間がとても速く過ぎました。

つづく

divendres, 25 de gener del 2013

パリの旅

Eiffel タワーでクリスティナちゃんとみずきちゃんと私
先週の土日、パリに旅行をしました。4日間で友達と一緒、パリを訪れて楽しみました。パリで最後に行った時から今回まで、1年半間を過ごしたので久しぶりでした。今回は冬だから、とっても寒かったけどパリが素晴らしくて奇麗な都市でした。最近、ヨーロッパで雪が降っていたので景色は白くて美しいです。実は観光をするために雪があまり楽ではないけど面白くて楽しかった経験でした。パリに住んでいた年は雪が降っていなかったので私にも今回の景色は始めてだった。友達の生活も、2年前より、よく変わってた。みずきちゃんのフランス語能力がよく出来てすごく上手になった。去年からファッション・ショップで働いていて素晴らしかった。エリザベートちゃんはまだクレメントと一緒に住んでいて、嬉しい生活を楽しんでいますね。クレメントは彼女の恋人です。彼はフランス人です。クレメントの仕事は高校の先生です。彼の専門はフランスの歴史だから私はいつも、沢山質問がありますが彼の説明はいつも面白いです。クレメントはすごく優しい人だから今回、彼にとってパリの訪れた街を教えってくれました。パリの歴史はホントに面白かった。彼の専門はパリの歴史だけでなくフランスやヨーロッパも歴史ですが素晴らしい!私はカタルーニャ州の歴史だけ分かるので、フランスについて習いました。私は今度パリに行ったら、クレメントとして違う地区でのツアーを準備しましょうと言われて、一緒にパリのモンマルトルでの歴史のツアーをするつもりですよ。皆さん、もしパリに行ったら、連絡して下さい。カタルーニャ州だけでなく一緒に、パリも楽しみましょう!

dijous, 24 de gener del 2013

Paris, encore et toujours


On anar el primer viatge de l'any? Quan temps feia que no visitava les amistats franceses i les afrancesades d'adopció? 1 any i mig? doncs sense cap mena de dubte: París. Encore? Toujours! Cal que un destí sigui exòtic i desconegut per visitar-lo? O val més la pena gaudir d'una destinació plena de records  que pots reviure només amb dues hores de vol? París, és per a mi, un oasi d'amistats que aconsegueixen, quan la visito, que la ciutat es mantingui exòtica, misteriosa i entranyable. Cada cop que hi vaig, menys desconeguda però alhora, més fascinant. Cada cop que la visito, la redescobreixo amb uns altres ulls, amb una altra companyía i amb un altre estat d'ànim. He viscut la ciutat en moltíssimes ocasions i de diverses formes al llarg dels darrers quasi 10 anys. La París dels turistes, dels estudiants, dels becaris, dels viatgers, dels enamorats... i sempre és diferent. La ciutat respira, els anys passen i madura, créix, s'enriqueix i enamora. M'enamora París i els qui vaig a visitar. Aquest any he tornat a casa per 4 intensos dies de neu, turisme, gastronomia i retrobades. Quin plaer tornar-te a veure, París! 

divendres, 9 de novembre del 2012

Picasso et Dalí, des artistes prodigieux, des musées fascinantes

Demoiselles d'Avignon (Picasso, 1907) au MOMA
Le mois dernier, je vous ai parlé du modernisme, le mouvement artistique catalan plus social que culturel au début du XX siècle. Je vous ai parlé aussi des nos artistes, dont beaucoup d'eux sont partis s'installer en France. Tel avait été le cas de grands peintres comme Ramon Casas ou Santiago Rusiñol. Laisse moi vous parler cette fois de Picasso et Salvador Dalí, qui se sont aussi installés à Paris. Toutes les nouveautés parisiennes trouvaient vite leur épicentre de l'Art Nouveau et la ville fut le rendez-vous des artistes, des poètes et de musiciens. Des liens solides se nouaient entre les meilleurs artistes européens et en 1904, Picasso (né à Málaga en 1881) s'installe à Montmartre dans l'atelier du Bateau-Lavoir. C'est en 1907 qu'il peint Les Demoiselles d'Avignon (de la rue Avinyó de Barcelone), un tableau audacieux et révolutionnaire, sa première ouvre du Cubisme. En 1936, la guerre civil éclate en Espagne et son peinture devient plus sombre. Il dénonce avec Guernica, le drame de cette ville basque anéantie par un bombardement aérien allemande, à la solde de Franco. Les dernières années de Picasso ont été caracterisées par la réinterpretation des tableaux des grands maîtres comme Vélazquez ou Manet. Le 8 d'avril 1973, Picasso meurt à Mougins, à l'âge de 92 ans, 10 ans après l'ouverture d'un musé dedié à ses oeuvres à Barcelone. Le musée Picasso de Barcelone c'est le plus visité de la ville, après le musé du FCB, avec 1'6 milion des visiteurs en 2011.

Persistence de la mémoire (Dalí, 1931) au MOMA
D'autre part, au début des années 1920, les surréalistes se rencontraient régulièrement à Paris, dans un environnement qui met l'accent sur Dalí. Un des plus célèbres peintres du XXè siècle, considéré des principaux représentants du surréalisme. Né à Figueras en 1904, Il s'installe à Paris vers le 1927. Le jeune Dalí admirait profondément Picasso, qui avait 25 ans de plus que lui et qui resta un référence constante pour Dalí, admiré et rival au même temps. Les thèmes qu'il aborda le plus fréquemment furent le rêve, la sexualité, sa femme Gala et la religion. La persistance de la mémoire est l'une de ses toiles les plus célèbres, réalisé en 1931. Dalí et Gala quittèrent Port Lligat en 1936 et Ils se sont installés en l'Italie fasciste. Plus tard, encore à Paris et lors de l'entrée en guere de la France en 1939, ils embarquèrent pour New York. En 1941, Dalí expose son première rétrospective au MOMA, où se trouve aujourd'hui son célèbre tableau persistence de la mémoire et Demoiselles d'Avignon de Picasso. En 1949, le couple rentre en Catalogne sous la dictadure franquiste. En 1960, Il commença à travailler sur son théâtre-musée, dans sa ville, Figueras. C'était son plus grand projet où il y consacra la plus grande partie de son énergie. Dalí meurt à Figueras, le 23 janvier 1989, à l'âge de 84 ans. Il fut inhumé dans la crypte de son théâtre-musée, le musée le plus visité de la Costa Brava, avec 1'4 milion des visiteurs en 2011. Atention le parisien! Un expo lui est dédiée au Centre Pompidou du 21 novembre au 25 mars. 200 oeuvres sont réunies! Je rêve d'y foncez! Quelle envie, le parisien! 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Un passeig nostàlgic per la Barcelona modernista del 1900


Exposició a la Sala Parés, Carlos Vázquez (1903)

Si pogués reviure un moment de la nostra història, de ben segur que triaria el 1900. Els inicis del segle XX no eren moments fàcils ni pacífics, però aquella transformació a nivell europeu s'intuïa fascinant. Europa es trobava inmersa amb el repte urbanístic dels famosos Eixamples. El segle precedent s'havia caracteritzat per la invasió de fàbriques a les principals ciutats europees, tota una revolució de la indústria i del transport. La febre industrial havia provocat un augment massiu de les ciutats i del moviment obrer, cada cop més exigent i revolucionari, el qual reclamava millors condicions laborals i en definitiva, poder-se beneficiar del progrés tecnològic que començava a néixer als tombants del nou segle. Mentre Europa discutia quin model d'eixample implantar a les seves ciutats, amb figures com Howard a Londres, Haussmann a París o Cerdà a Barcelona, en el camp de les arts, el nou segle XX també apuntava canvis sorprenentment originals. D'ençà de l'Exposició Universal de Barcelona, un nou moviment artístic s'obria camí a Catalunya. Es tractava del modernisme, que s'inspirava dels corrents artístics que revolucionaven les arts d'aquells temps a Regne Unit amb el Modern Style; a París, nucli artístic de l'època, amb l'Art Nouveau; a Itàlia amb el Floreale i Alemanya amb el Jugendstil. Artistes catalans com Ramon Casas i Santiago Rusiñol trobaren a París, l'ambient idoni per autorealitzar-se i al tornar a Barcelona, van fundar "Els 4 gats". Una taverna bohèmia inspirada en "Le chat noir" parisí, que fou l'epicentre artístic del moment a Barcelona. Tots aquells artistes com el jove Picasso en pintura, Granados i Albéniz en música, Eusebi Arnau en escultura o Joan Maragall en literatura, van ser els precursors del Modernisme a Catalunya. Un nou art nacional que s'emmirallava d'influències europees i que esdevindria una reacció renovadora amb connotacions polítiques. Tots ells, van aprendre molt aviat a combinar harmoniosament les seves arts a l'arquitectura d'aleshores, on despuntava Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i el jove Josep Puig i Cadafalch. El tombant de segle suposà també, un moment important de reafirmació de la identitat nacional. Els artistes procuraven plasmar el segell català a les seves obres, mentres que la pintura modernista es preocupava per una temàtica més social, tant de denúncia com de sàtira o fins i tot, publicitària, acostant-se als canvis que provocava el capitalisme. Si tingués la oportunitat de passar una jornada amb algún d'aquells grans artistes del modernisme, no sé pas qui triaria. M'hauria agradat conèixer la introspectiva personalitat del geni català per excel·lència, Antoni Gaudí, l'humor de Rusiñol i Ramon Casas assistint a una de les seves famoses festes modernistes al Cau Ferrat de Sitges, passejar en tranvia per Barcelona i visitar les obres del gran mestre Domènech i Montaner al barri de St. Pere, intuïnt el que aviat es convertiria en l'obra modernista més fascinant del món: el Palau de la Música Catalana, sublim mosaic de l'art total que integra totes les disciplines artístiques i tots els ambits de la cultura. Què bonic seria poder participar en una de les tertúlies dels 4 gats, acompanyada pel piano d'Albéniz i els primers retrats de Picasso adornant les parets. Com desitjaria endinsar-me per uns moments en aquell fascinant món dels tombants de segle i experimentar com es deuria viure en un palauet modernista de l'Eixample burgès. Viure envoltada d'una família benestant com per exemple, els Güell, estudiant música i assistint a concerts o viatjant a París cada dos per tres. Qui s'hauria imaginat en aquell moment que, 120 anys més tard, Barcelona es convertiria en un museu modernista a l'aire lliure i una de les ciutats més famoses i turístiques del món.

dijous, 28 de juny del 2012

Per al meu món, París, Tokyo i Barcelona!

Cada estiu, després de la festa de Sant Joan, els meus pares festegen l'aniversari de noces. Aquest any ja han arribat als 30 i la setmana vinent, jo arribo als 29. Cada any la família es fa més grossa i més rica, gaudim d'un entorn més ampli d'amistats compartides i recordem en cadascuna de les nostres reunions, nombroses vivencies. Sembla mentida que ja faci 30 anys que es van casar, 29 anys de la meva existència i quasi 27 anys que puc comptar amb la millor germana del món. Avui he anat a renovar el passaport caducat. Ja han passat 5 anys d'ençà de la darrera vegada que ho vaig fer a París, abans de marxar tots 4 de viatge al Canadà. Com ha plogut des d'aleshores, quan encara vivia a França, treballant per Turisme de Catalunya. Fa 5 anys, tot just començava a conèixer grans persones que amb el pas del temps m'han transformat. Les experiències que compartiem em van inspirar a començar a escriure aquest blog. Avui, a 7 dies vista d'arribar feliç als 29 anys, voldria agraïr a cadascú de vosaltres, la gran satisfacció que m'heu aportat al llarg de tots aquests anys. Ho intentaré resumir en només 4 paraules: Gràcies París, Tokyo i Barcelona! ... i amb aquest intent d'expresar en petites paraules infinitat de grans moments, no m'acomiado. Simplement deixo d'escriure per a poder continuar-ho fent demà i durant els propers 5 anys que acabo d'encetar amb aquest nou passaport. Ja dono per fet que ens seguirem transformant els uns als altres durant aquests propers anys! 

dimecres, 3 de novembre del 2010

Érase una vez, Versailles

Helena conoció a Marcel en persona esa misma tarde y le causó una grata impresión. Observando como la pareja se comportaba en su rutina, sintió celos, contagiándose de felicidad. Marcel le hablaba a Yuki con dulzura, sin llamarla jamás por su nombre, porque para Marcel, Yuki era su “Darling”. Marcel trabajaba como comercial en una conocida cadena hotelera francesa, con lo que solía viajar bastante y Yuki pasaba gran parte del tiempo sola. Apenas hacía un mes que Yuki se había mudado a vivir con él - justo después de la boda - y ya estaba ansiosa por desarrollar el papel de esposa ideal. Se levantaba cada mañana a las 7h, inclusive los fines de semana y estudiaba francés. Creía que como buena esposa, le correspondía cuidar de su marido, preparándole el desayuno y ocupándose de la casa, mientras se esforzaba por estudiar la lengua y costumbres de su nuevo país de acogida con la finalidad de encontrar pronto un trabajo y ganar algo de autonomía. Los tres se sentaron a la mesa y empezaron a comer cuando Marcel preguntó a su mujer cómo había pasado la semana. Marcel se había ido a Alemania en viaje de negocios, dejando a Yuki sola en el apartamento. Yuki le comentó en inglés que había sufrido algún percance cuando visitó a un dentista francés, quien no quiso atenderla por no poseer seguro médico. Marcel trató de tranquilizarla comentándole que una vez empezase las clases de francés en la academia y regularizasen los papeles de su matrimonio, su situación legal en Francia cambiaría radicalmente y podría acudir al médico sin problema. Yuki no parecía complacida en absoluto. No le bastaba con regularizar su situación en el país, insistió además, en que deseaba ser atendida por un dentista japonés que comprendiera su idioma. Ante las lamentaciones de Yuki, Marcel cambió de tema, dirigiéndose a Helena en francés y preguntándole por su viaje. Helena respondió en francés remarcando que estaba muy contenta de regresar a su antigua ciudad, ignorando por unos instantes que Yuki no comprendía de lo que estaban hablando. Yuki reprochó a su marido que no hablasen en inglés cuando ella estaba presente y los tres prosiguieron la conversación en inglés. Después de comer se dirigieron hacia la estación para tomar el tren en dirección a Versailles. Un par de semanas antes, cuando Helena les anunció que deseaba pasar su cumpleaños con ellos en París, la pareja decidió invitarla a una visita nocturna de los Jardines del Palacio de Versailles. La visita incluía un concierto en la famosa Sala de los Espejos, seguida de un paseo por las fuentes iluminadas y acompañadas de música que terminaría, finalmente, con un espectáculo de fuegos artificiales. El tren llegó con retraso. Trataron de aligerar el paso desde la estación de Versailles hacia los Jardines del Palacio pero llegaron tarde a la cita, perdiéndose el concierto. Resignados, después de pelearse sin éxito con los guardias y taquilleros de la entrada, salieron al Jardín y pasearon entre arboledas y enormes pasarelas repletas de flores, aguardando el inicio del espectáculo nocturno. Transcurridas un par de horas, las fuentes se iluminaron y empezó a sonar la música. Miles de visitantes que hasta entonces habían estado paseando silenciosos y desapercibidos entre los árboles, se amontonaron a lo largo y ancho de la avenida principal, tomando posiciones para contemplar cómo el cielo empezaba a brillar. Durante unos treinta minutos, el sonido de la música envolvió el cielo, repleto de pequeñas gotitas de fuego que caían lentamente sobre miles de cabezas. Marcel y Yuki se abrazaron contemplando la escena, mientras Helena soñaba despierta a su lado. A medida que los estallidos de luz y color explotaban en el cielo, Helena viajaba en el tiempo. Con la mirada perdida en el vacío de las lágrimas de fuego cayendo sobre sus cabezas, se emocionó al dibujar escenas de su pasado en Tokyo. Hacía justo un año, festejaba su 26º cumpleaños en un karaoke de la capital nipona, junto a sus queridos amigos. Un año después, ninguno de ellos, excepto Yuki, podían compartir con ella ese momento. Dejándose llevar por la nostalgia, las lágrimas empañaron los ojos de Helena. - Ya estás llorando otra vez, hermanita? Qué sensible es mi princesa! - se mofó Yuki, abrazándola entre el gentío.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Érase una vez, Asnières

Helena subió al tren un minuto antes de que éste arrancara hacia Asnières. Aliviada, mandó un mensaje a Yuki. Cuando el tren se detuvo en la estación, Yuki la estaba esperando en la Salida, sujetando un enorme paraguas negro. - Onêchan! Qué guapa estás! – Gritó efusivamente Helena, desde el otro lado del andén, mientras Yuki aceleraba el paso hacia ella. Hermanita! Tu también estás muy guapa! Qué alegría volver a verte! y en París! Puedes creerlo? – Se abrazaron con fuerza sin abandonar la sonrisa y empezaron a andar siguiendo las vías del tren. Helena aminoró el paso, adaptándose al ritmo de Yuki. - Me cuesta creer que estemos aquí. La última vez que te vi nos despedíamos en el andén de Futako – Tamagawa. Recuerdas? - preguntó Helena. - Es cierto! En abril, verdad? Cuando te devolví las llaves porque dejabas el piso - respondió Yuki, tratando de recordar. - Creo que fue a finales de marzo, porque dejé mi apartamento una semana antes de regresar a Barcelona. - Bueno, y cómo te ha ido desde entonces? Te morías de ganas de volver a casa! - la interrumpió Yuki, intrigada. - Sí! Los últimos meses no pensaba en otra cosa que no fuera Barcelona, Europa o el mundo Occidental... echaba tanto de menos mis raíces que si me hubiera quedado más tiempo, seguramente ahora aborrecería Japón. - prosiguió Helena, mientras Yuki detuvo el paso enfrente de un súpermercado y entró, agarrando un carrito. Helena la siguió y dirigiéndose a su amiga, preguntó - ¿Cuando conoceré a tu marido? - Antes me llamó diciendo que llegaría sobre las 15h00. Hace una semana que no nos vemos - respondió Yuki. - Se fue de viaje de negocios? - interrumpió Helena. - Sí, su tren salía de Köln esta mañana y me dijo que no le esperásemos para comer. Prepararé algo ligero - informó Yuki, sugiriendo - Te apetece gazpacho? Helena se echó a reír - Me encanta. Tú, una japonesa, prepararás para mi un plato español en París? - Por mi hermanita lo que sea! - exclamó Yuki, añadiendo - Pero ayúdame a encontrar las verduras. Todavía no tengo suficiente vocabulario en francés. - Claro, ¿qué necesitas? - dos de "eso"... - respondió Yuki, señalando los pimientos. - "Eso" es poivron - "Poivron" - repitió Yuki, con dificultad. - También necesitamos seis tomates. Eso se dice igual en español, verdad? - Sí, más o menos. – respondió Helena y sonriendo, añadió – Es sorprendente el esfuerzo que estás haciendo para integrarte en París, que no es para nada hospitalaria ni generosa como lo fue Tokyo conmigo. - No es nada fácil! Los franceses me sacan de quicio. No puedo hacer nada sola. Necesito a Marcel para cualquier trámite. Es una pesadilla no ser autosuficiente. – se lamentaba Yuki, mientras pesaba los tomates. – No entiendo lo que me dicen, no se esfuerzan por comprender mi francés, no tienen paciencia conmigo y no puedo conversar con nadie! Cuando Marcel no está, me siento muy sola. - Te comprendo. - respondió Helena, apoyando su mano en el hombro de Yuki. - Ahora entiendes cómo me sentí cuando llegué a Japón y no era capaz de realizar una llamada telefónica? Qué impotencia! Necesité 4 meses para articular frases con un mínimo de sentido y coherencia. - recordó Helena. - Sí, es frustrante. Hace un mes que llegué y aún me cuesta realizar la compra. Me falta tanto vocabulario! – se quejaba Yuki, repasando mientrastanto, el estante de las especies. - Cariño, llevas un mes! Has cambiado de ciudad, de país, de continente y de estado civil en tan solo 30 días! Relájate! El francés empezará a fluir cuando dejes de obsesionarte en que no puedes hablarlo. - Pero tú habías estudiado japonés en la Universidad. Cuando llegaste a Tokyo ya tenías una base! - se excusó Yuki. - No te creas que mi base era más sólida que tus cuatro frases en francés. – se justificó Helena, riéndose de la situación. Yuki encontró el pote de perejil que andaba buscando y lo depositó en el carrito. Ambas se dirigieron hacia la salida. Parecía que había parado de llover. Las nubes se disipaban lentamente, dejando entrever los primeros rayos de sol, augurando una tarde soleada.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Érase una vez, París

Helena colgó el móvil y siguió esperando en el andén de la condensada estación de Antony. Una voz masculina anunciaba por megafonia la inminente llegada del RER B, destacando cada una de las paradas hasta el centro de la ciudad. – Ya estoy aquí. He vuelto, París. Me echabas de menos? – se preguntaba Helena, observando a su alrededor. El RER hizo su majestuosa entrada mientras los pasajeros se apresuraban por encontrar un asiento. Helena se sentó junto a la ventana y encendió su Ipod. Empezó a sonar Alegría del Cirque du Soleil y el tren reanudó su camino. Mirando a través de la ventana empañada por las gotas que caían del característico cielo gris de la capital francesa, Helena retomó el móvil y escribió Ya estoy aquí. Nos vemos el jueves. El tren efectuó una parada en Chatelet les Halles mientras decenas de pasajeros se amontonaban cerca de la salida. Cuando se abrieron las puertas, otros tantos empujaron para entrar, dificultando la salida de Helena que, arrastrando su maleta, se dirigía hacia el transbordo con la línea 14. Conocía aquella ruta como la palma de su mano. Aunque ya habían pasado 2 años, recordaba perfectamente el camino hacia la estación. Entusiasmada, subió al moderno vagón y pacientemente, aguardó sentada hasta la última estación. Cuando llegó al final de la línea, la megafonia invitaba a descender a los pasajeros. Todos se apelotonaban para descender los primeros, mientras que Helena sonreía y suspiraba, diciéndose – Qué prisa tienen los parisinos! - Reanudando la marcha, camino de la estación central de ferrocarriles de Saint Lazare, millones de recuerdos inundaban su cabeza. Su estación de metro, su Cour de Rome, su barrio, su calle, su Boulangerie, su casa… volvía a París. El escenario no había cambiado nada desde entonces, pero ella ya no era la misma que dos años antes despedía aquellas calles repletas de transeúntes andando apresuradamente. Helena cruzó la calle corriendo hacia la estación de Saint Lazare, refugiándose de la lluvia. Había olvidado adrede su paraguas en Barcelona, anhelando que la ciudad le regalase soleadas jornadas de verano. No obstante, el cielo parisino se resignaba a satisfacer sus deseos, la víspera de su cumpleaños. El tren hacia Asnières-sur-Seine efectuaba su salida inminente por el andén número 5...

dimarts, 19 d’octubre del 2010

まだパリの旅行

今月の始めもパリに旅行をしました。今回は友達と長い旅行をしていたので先旅行より、楽しかった。まずは、一緒にイギリスのロンドンに行って、友達の家に泊まりました。ロンドンに6日間でいた後、電車でパリに行きました。パリにも6日間でいて、友達の家に泊まりました。今回は友達の家はモンマーテルに位置したのでとっても便利だった。毎日の朝は一緒にモンマーテルのテラスで朝ご飯を食べて、その地区で散歩して回りました。私はフランス料理は大好きですが、私の意見で一番おいしい食べ物は必ず、ケーキとパンです。ちなみに、モンマーテルのパン屋さんはパリのパン屋さんの中で一番美味しいですよ。旅行の間では少し観光をしたり、友達と遊んだり、パーティーをしたり、とっても楽しかった旅行でした。もちろん、もう一回パリに行きたいですが今年は多分、来ないと思います。今週から私立学校で通うっていて、日本語能力試験の受けるように、毎日勉強しています。日本からバルセロナに帰ってずっと、良く楽しんで遊びましたけどこれから、ぜひ、べんきょうしなきゃいけない!

dijous, 2 de setembre del 2010

バラ色の人生 La vie en rose

今日は皆さんに素敵な映画を強く進みたい。その映画の題名は「バラ色の人生」です。その映画の題名はとても人気な歌について背景があり、フランス人の有名なエディットピアフというな歌手の生活について話せます。彼女の生活はホントに私の心を動かされて大好きだったのでぜひ、進めたい。皆さん、いつか時間があれば、この映画を見て下さい。こちらでは「エディットピアフ〜愛の讃歌」というな映画について日本語の案内です。それに、映画の女優はとっても上手な女性ですね。エディットピアフの機能は「マリオンコティヤール」として解釈されました。彼女は美人だし、上手だし、彼女の歌は素晴らしかったです。
Recomano totalment la pel·lícula "La vida en rosa", adaptació a l'espanyol del film francès original "La Môme", una excel·lent i sensible obra biogràfica de la cèl·lebre cantant francesa Edith Piaf. La brillant actuació de l'actriu protagonista, Marion Cotillard, no només m'ha deixat meravellada sinó que sentir-la cantar m'ha transportat a París, m'ha fet sommiar, m'ha emocionat. La pel·lícula en si mateixa és una joia que ben mereix l'Oscar a la millor actriu de cinema francès. Uns segons més de "No, Je ne regrette rien" i acabo plorant d'emoció!

dimecres, 28 de juliol del 2010

Mon lien avec Paris

Qu'est ce qu'il a Paris que je tombe sur son charme chaque fois que j'y vais? Ça doit être parce que chaque fois que je voie la Tour Eiffel depuis la fenêtre de l'avion, une pluie de souvenirs enchainées montent sur ma tête? ou ça doit être parce que heuresement, j'ai toujours d'amis là-bas à qui reencontrer? Je n'arrive pas à trouver une unique raison pour laquelle ça fait longtemps, j'ai souhaité connaître cette ville, le centre de l'Univers du monde français. D'ailleurs, connaître Paris pour ceux qui n'ont pas encore eu l'opportunité de la visiter, c'est un voyage obligatoire. Les américains, par example, quand ils entendent parler de l'Europe, une image des parisiens qui mangent des croissants et qui s'habillent à la mode sont peut être, des plus courants stéréotypes. En Asie, l'image qu'on a des parisiens, c'est encore plus stéréotypée. Pour la plupart des japonais, l'Europe c'est Paris. Pour eux, le monde Occidental est divisé en deux: les americains et les français. Au détour du monde, c'est facile à trouver des references du monde français. La France, pays d'une langue assez compliquée mais très sophistiquée, où je trouve que la plupart des gens rêvent de partir en weekend à la campagne, c'est un pays fort et admiré au monde entier. D'ici l'expression savoir vivre et savoir faire, adoptée en plusieurs langues; avec une riche gastronomie, saine, variée et branchée. La France est pleine des contrastes. C'est un pays qui vive encore anclé à son passé, orgueilleux de son histoire mais aussi un pays où plusieurs étrangers rêvent de connaître et même d'y habiter. Pour tout ça sera, peut être, que j'aime cette charmante et magique ville, qui m'a fait rire et pleurer plusieurs fois, qui m'a offri autantes expériences et m'a obligé à grandir... Merci, Paris.

dilluns, 26 de juliol del 2010

パーリに行った経験

みんなさん、大久しぶりだね!この間、ちょっと忙しかったので書けなかった。ごめんね!先週、フランスからバルセロナに帰ったので、これからブログを書くように時間がありますよ!今月は2週間でフランスに行った。始めに、1週間でパーリにいて、次は南フランス。パーリに友達に会えって、嬉しかった。2番目の週は働くように南フランスに旅行をした。ひかし、全部は凄く楽しかった。もちろん、パーリの経験は南フランスより、良く面白かったけど南フランスの経験は違った。私はパーリの一番素敵な場所は「モンマータ」というの地区です。3年前、パーリに住んでいた時、その近くに生活をしたので私はその地区は大好きです。モンマータ山から、素晴らしいパーリの風景を見ることが出来る。また、ヴェルサイユに行って、私の誕生日を楽しんで過ごしました。ヴェルサイユについて私の意見からユーロッパでは一番素敵な宮殿ですよ。大きくて素晴らしい部屋だし、無限な公園だし、夏で夜になると壮観な花火が開かれます。そして、私の誕生日パーティはパーリのイスラム教寺院のレストランに晩ご飯を食べたり、モロッコ料理を食べみたり、お茶を飲んだり、友達とペラペラをしたり、ホントに楽しかった。今回もこの旅行はいつまでも心残りの気持ちが持っています。どうか近い将来はもう一回パーリに行くように!Versailles va ser la sorpresa que la Mizuki i el Matthieu em teníen preparada per la nit del meu 27è aniversari. Focs artificials als jardins del Palau Imperial més exhuberant d'Europa i potser del món. Quina explosió de llums i colors, cridoria, emoció... ideal atmosfera d'una nit d'estiu per no oblidar, una experiència única a retenir per sempre. Merci Mizuki & Matthieu, ありがとう、みずきちゃん!

dimecres, 21 de juliol del 2010

l'aniversari a París

Fa 15 dies me'n van caure 27. Sí, ja tinc 27 anys i enlloc de sentir-me més madura i responsable a mida que avança el temps, em sento més jove i lliure. No vull pas dir que la responsabilitat sigui antònima de la llibertat, però per mi, ser responsable implica ser conseqüent amb els teus actes enfrontant-nos amb valentía cap al futur. Si jo em sento cada cop més lliure i menys responsable és perque per primera vegada a la vida, em deixo portar una mica per la corrent del present, ni visc dels records del passat, ni em pressiono a mi mateixa per viure a contra-rellotge provant d'avançar-me al futur. Ja en tinc 27 i malgrat que he après a viure el present, segueixo tenint el mateix dubte de fa 7 anys: "I ara què?" ... Per molts anys que passin, suposo que el dubte sempre m'acompanyarà i serà el meu fidel company de viatge. Fa 15 dies, el dubte i jo hem marxat de vacances a París, una ciutat que estimo i un ambient que sento familiar. Un cop aterrats a Orly, pujo al RER direcció París sentint la megafonía en francès parisí de fons i no em sento extranya, tot és tant familiar què m'extranya, però em sento a casa. No sento que estigui de vacances, no descobreixo París, que m'ha acollit tantes vegades al llarg de 27 anys, perque ja ha sigut casa meva. Cada cop que hi torno, retrobo amistats i en faig de noves. París és oberta i dinàmica, s'adapta, créix i s'influencía de cadascuna de les persones que hi viuen o hi hem viscut, aportant-li una mica de nosaltres. París és el reflex del conjunt de moltes històries particulars. Històries personals amb molt caràcter. Un caràcter amb malaguanyada fama d'esquerp, que ha marcat el ritme dinàmic d'aquesta gran ciutat.

divendres, 2 de juliol del 2010

Sempre em quedarà Paris ...

... el record de la ciutat que em va acollir en varies etapes del meu passat, començant per l'Erasmus i acabant a les portes de l'etapa prèvia a Tokyo. París, considerada el centre de l'Univers pels francesos, ha suposat per mi, al llarg de la meva joventut, una de les meves primeres metes professionals. Encisada per la bellesa i la història dels seus barris, el dinamisme cultural i cosmopolita de la seva població i la melodía de la seva llengua, sempre m'havien fascinat i motivat per anar-hi a viure. El 2003 vaig decidir anar-hi a estudiar, el 2007 hi vaig tornar per a treballar i demà, hi torno per a rendir-li homenatge, per a donar-li les gràcies per haver-me format al llarg d'aquests anys, per haver-me fet créixer i comprendre altres realitats diferents a la meva, per haver-me acollit. Sempre hi haurà un racó de cor per reviure els records viscuts a París.
先週からパリで観光をしています。7月4日の私の誕生日には海外に行きたかったので、パリに行くことに決めました。私の友達の水樹ちゃんが先月からパリに住んでいるので、彼女に会いに来ました。先週の土曜日の朝パリに着いて、彼女に会えた時はとても嬉しかった。彼女は5月の終わりに横浜でフランス人と結婚した後、パリに引っ越して来ました。それから、水樹ちゃんはフランス語を本当に一生懸命勉強しています。私はちょっとうらやましいです。彼女の家は綺麗だし、彼女の住んでいる地区は静かだし、彼女の旦那さんは優しいし、水樹ちゃんはとってもラッキーですよ。私が今水樹ちゃんの家からブログを書いている間、彼女は晩御飯を準備しています。今晩は3人でパスタを食べる予定です。パリではどの食べ物も美味しそうだから、太ること間違いなしだけれど、素晴らしい旅行をしています。あと、土曜日までまだ4日間あるので、たっぷり楽しみたいですね!

dijous, 25 d’octubre del 2007

la diada de Catalunya à la Maison de la Catalogne

En el moment que tocava no ho vaig fer, però ara que tinc una estona abans de tornar a casa, us mostro algunes de les fotos de la diada de Catalunya que vam cel·lebrar a París, divendres dia 7 de setembre 2007... evidentment en Carot deuria tenir coses més importants a fer el propi dia de la diada però nosaltres encantats de que fos divendres! Després vam tenir festeta - coctail i vinga canapés, pernil, fideuà i copes de vi i de cava... del bo! Quina al·legría! Visca Catalunya! Cantant els segadors, rient i menjant... Vestíem elegants, oi?? Aquests eren els últims dies de la Noe i l'Amigoneta, abans de que marxéssin cadascuna pel seu compte... les meves nenes que enyoro un munt!! La Noe a la Catalogne, encara no sé si amb o sense feina i l'Amigoneta a Glasgow fent entrevistes. Sort noies! Els de la foto són l'Eveta i el seu Romà... quina foto taaaaan bonica, oi?

divendres, 19 d’octubre del 2007

la famille sur Paris

Aiiii... últimament tenim molta feina i jo molt poques ganes de treballar... i menys avui que és divendres i que demà marxo a Roma! bbuufff des de que vaig tornar del viatge de premsa a Catalunya que se m'acumulen els paperots damunt la taula i jo només pensant en escampar la boira! Tinc tantes ganes de sortir de weekend! Ja començo a percebre el final de l'estada a París, a la citée de la lumière, que c'est pas vrai... c'est la ville de crôtes de chien et toujours sous la pluie! ... no, de debò, que em farà molta llàstima marxar d'aquí, però com que marxo per tornar a marxar... no és el mateix que marxar per tornar a casa. Ara casa meva és la rue Moscou, i la meva famille son la Carol i l'Adrià. Com els trobaré a faltar! Aquest weekend és l'aniverari de la Carol, que en fa 27... i aviat serà el de l'Adrià! El temps passa volant! Com els enyoraré... ;(

dilluns, 2 de juliol del 2007

El Misteri del Nil & Evian

Avui he anat a la Cité des Sciences, a Porte de la Vilette!
M'ha encantat, he anat també a la Geòde (un cinema Imax) on fan documentals cada hora, i el que vist m'ha impressionat! El Misteri del Nil, que el recomano a tothom que li agradi descobrir altres paratges desconeguts com l'Indiana Jones, seguir aventures, vibrar d'emoció amb la bona música que posa els pels de punta... m'ha agradat tant que fins i tot he comprat el CD de la pel·lícula! I he decidit que vull anar a explorar per mi mateixa l'Àfrica Negra! Conèixer els tresors que encara queden sense malmetre al nostre planeta... veure de prop els lleons, rinos, hipos, caimans, girafes... gaudir del crepuscle davant d'un centenari baobab... endinsar-me a les profunditats de les cascades Victòria, fer unes quantes fotografíes dels nens (i adults) de la tribu dels masai mara... Kenya i Tanzania m'esperen! I Etiòpia! On néix el Nil a 4.800 km de la seva desenvocadura... al Meriterrani. uuufff... què bonic és sommiar...
La foto que he penjat és de Montreaux vora el llac Léman, territori Suís, prop de la frontera amb França. La foto és de quan vaig anar al torneig de golf femení d' Evian Masters, per feina, eh? Que jo no en sé de jugar al Golf! és massa elitista i a més, jo sóc bastant negadeta pels esports... ja ho sabeu.

dijous, 21 de juny del 2007

Je suis trés heureuse... merci!!

Quins dies!! Moltíssimes gràcies per venir-me a veure Elena! M'ha fet tanta il·lusió i m'ho he passat tant bé amb vosaltres que aquesta tarda em sento trista del buit que ens heu deixat a casa! estem tan amples ara... que per inèrcia us deixem un raconet al sofà... jejejeje
I avui no plou.
Tan de bo encara fóssiu aquí i poguéssim tornar al Sena i pujar al bateau mouche, passejar-nos per la ciutat... i cridar ben fort: Visca París!! sempre recordaré aquests dies que m'hauria agradat poder aprofitar més amb vosaltres, llàstima de tanta feina que tinc aquesta setmana organitzant viatges i resolent problemes... però sempre guardaré a la memòria aquests moments que hem compartit, la vostra il·lusió i la felicitat colossal que vaig sentir ahir quan sortiem del Moulain Rouge!!

divendres, 8 de juny del 2007

J'habite désormais à Paris

J'aimerais vous présenter princessaiko, gràce à l'idée et à la creativité de mon cousin agé, j'ai crée mon premier blog! J'espère que vous, ma famille, mes amis, tous... puissez me voir régulièrement, quand vous le souhaitiez, quand vous aurez l'envie de me revoir encore une fois... et je ne sois pas là, malheuresement ... parce que j'habite maintenant à Paris, la ville la plus charmante du monde, quoique quelque fois, elle me rassemble la plus moche... elle est superbe! et... come tout le monde a dit jadis, Paris sera toujours Paris... Vous, chers et chéries, Voilà mon BLOG! Gros bisous à tous!