Fa 15 dies me'n van caure 27. Sí, ja tinc 27 anys i enlloc de sentir-me més madura i responsable a mida que avança el temps, em sento més jove i lliure. No vull pas dir que la responsabilitat sigui antònima de la llibertat, però per mi, ser responsable implica ser conseqüent amb els teus actes enfrontant-nos amb valentía cap al futur. Si jo em sento cada cop més lliure i menys responsable és perque per primera vegada a la vida, em deixo portar una mica per la corrent del present, ni visc dels records del passat, ni em pressiono a mi mateixa per viure a contra-rellotge provant d'avançar-me al futur. Ja en tinc 27 i malgrat que he après a viure el present, segueixo tenint el mateix dubte de fa 7 anys: "I ara què?" ... Per molts anys que passin, suposo que el dubte sempre m'acompanyarà i serà el meu fidel company de viatge. Fa 15 dies, el dubte i jo hem marxat de vacances a París, una ciutat que estimo i un ambient que sento familiar. Un cop aterrats a Orly, pujo al RER direcció París sentint la megafonía en francès parisí de fons i no em sento extranya, tot és tant familiar què m'extranya, però em sento a casa. No sento que estigui de vacances, no descobreixo París, que m'ha acollit tantes vegades al llarg de 27 anys, perque ja ha sigut casa meva. Cada cop que hi torno, retrobo amistats i en faig de noves. París és oberta i dinàmica, s'adapta, créix i s'influencía de cadascuna de les persones que hi viuen o hi hem viscut, aportant-li una mica de nosaltres. París és el reflex del conjunt de moltes històries particulars. Històries personals amb molt caràcter. Un caràcter amb malaguanyada fama d'esquerp, que ha marcat el ritme dinàmic d'aquesta gran ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada