Darrerament no es parla d'altra cosa que del desig d'Independència de Catalunya. Fora del territori, la repercussió mediàtica s'incrementa cada dia i a dins, el monotema asfíxia. N'hi ha una colla que ho veuen amb bons ulls, tant dins de Catalunya com fora d'aquesta (Québec, Escòcia, Flandes). S'emmirallen i s'animen amb la nostra causa generant grans corrents de simpatía malgrat que, el seu cas, poc tingui de comú amb el nostre. N'hi ha d'altres però, i no parlo de "l'enemic espanyol" que desconfíen de les pretencions catalanes (Alemanya i Bèlgica) tipes de nacionalismes europeus. Si algún dia arribem a ser independents (s'entén que ho volem ser d'Espanya però no de la UE) cal que parem atenció al "dia després" de sortir-ne. Si ens expulsen de la UE, què fem? com subsistim? Instaurem el secret bancari i ens convertim en la nova Suïssa costanera mentre supliquem que ens tornin a incloure a la UE? El que ens hauriem de plantejar és cap a On volem anar. Prou d'especular, imaginar i suposar. Per creuar la piscina cap a la independència cal saber nadar. On és la fulla de ruta que em convenci de que la independència serà la solució als meus problemes? La vull llegir! On ens portarà tot aquest circ de manifestacions i protestes quan el màxim exponent son els partits de futbol, on ja no hi queda res d'esportivitat sinó el més radical nacionalisme fanàtic? si d'això en diuen la lluita cap a la Independència, jo em pregunto, de qui i per a què? Independent d'Espanya però Interdependent d'Europa o Independent de tothom i aïllar-nos del món globalitzat? Quin futur ens espera si la globalització ens ha conduït a no ser autosuficients? Calla! M'oblidava del Barça, que ens seguirà donant de menjar quan els clàssics passin a ser històrics, oi?
La punta de l'iceberg de la sàtira catalana, el Mas Style
Després de llargues i feixugues hores de lectura i assimilació de reportatges, complexes tertúlies amb mal sabor de boca i tipa de tantes mesures i preses de pel per part de polítics farsants, opinio que no m'està bé ni una cosa ni l'altra. Ni la Independència és la solució als nostres poblemes ni quedar-nos tal i com estem tampoc. L'espiral política ens ha fet arribar massa lluny i ara no hi ha marxa enrera. Estem forçats a posicionar-nos. Si o No. Ja hem fet massa soroll i si ens queixavem de que Espanya ens odiava, ara ja li hem acabat de donar prous arguments. Com ho arreglem això? Agafem les estisores i retallem Catalunya de la península ibèrica o alcem murs d'acer com Israel i Palestina? fem veure que mantindrem un utòpic estat del benestar i que les úniques conseqüències seran positives? Serem més rics perque Espanya deixarà de robar-nos el que ens robarà Catalunya? Seguirem comptant amb una població de 7 milions i mig, els quals estaran disposadíssims a rebaixar els seus salaris per ajustar-se a l'euro i a l'esforç econòmic que implica la creació d'un nou Estat Català? Quines seran les conseqüències? Siguem honestos. El dèficit ha generat el desig d'independència. Ens preocupa més la butxaca que l'atac a la nostra cultura o identitat pròpia. La tendència secessionista no és deguda a la manca d'encaix al marc espanyol sinó a la crisi i l'expoli fiscal. Si aconseguim la Independència el 2014 es compliran 300 anys d'aquesta "manca d'encaix" que ens anirà molt bé per justificar que n'estem tips de pagar impostos. Pocs experts s'atreveixen a justificar i garantir la viabilitat d'una Catalunya independent. Per alguna cosa serà! Jonathan Tepper, per exemple, vaticina que Catalunya podria seguir operant en euros, però hauria d'estar disposada a llargs anys d'esforç econòmic i ser capaç de mantenir una alta producció. Cito textualment el seu comentari: "Si una Catalunya independent continués a l'euro, tindria els mateixos problemes que té Espanya. Si un país petit té una divisa pròpia, té més marge de maniobra per fer els ajustos que calgui. Si
Catalunya vol quedar-se dins l'euro, on no pot fer ajustos, ha de tenir
un model productiu i una manera de treballar diferent." Què farem doncs? asfíxia fiscal per mantenir-nos dins l'eurozona? crear una divisa propia lligada a l'euro que ens permeti ajustar i maniobrar? No hi ha res clar però està clar que no fer res no ens serveix. En fi, ni polítics ni economistes es mullen sobre el futur incert de Catalunya, perque el nostre gran problema no és més que una petita peça que no sap com encaixar al trencaclosques mundial. M'entristeix la vulnerabilitat en que ens trobem i la gran popularitat de sàtires com Polònia que, paradoxalment, ens fa tant de riure quan hauriem de plorar.
Provablement a uns quants us haurà arribat el vídeo de la campanya de sensibilització americana contra Joseph Kony. Per als que us soni el tema, permeteu que m'allargui i us comenti el meu punt de vista i per als que no n'heu sentit a parlar mai, us demano uns minuts d'atenció. El tarat mental d'en Joseph Kony (perdoneu l'expresió però sincerament no trobo altres paraules) és el líder de la guerrilla LRA (Lord's Resistance Army) i el seu objectiu "polític" és el de governar Uganda segons la llei dels 10 manaments de la religió cristiana. Com va començar? Segrestant nens del nord d'Uganda, d'on es diu que ell n'és originari i obligant-los a lluitar al seu exèrcit. Si es negaven a deixar les seves famílies, se'ls mutilava i/o se'ls obligava a matar els seus familiars. Les nenes, d'altra banda, no s'escapaven a la desgràcia. Elles acabaven d'esclaves sexuals i/o de cuineres per als guerrillers. Recentment, s'han fet algunes campanyes de denúncia contra els abusos d'aquest tarat mental que es creu messies del senyor i sembla ser que malgrat segueixi lliure i en actiu, cada cop li costa més actuar i seguir reclutant nens-soldat. Actors internacionals com Invisible Children donen suport al govern ugandès per aturar la guerrilla, capturar el seu líder i alliberar els més de 30.000 nens i nenes segrestats. Mentrestant, totes les nits des de fa més de 20 anys, aquests infants dels poblats del nord, fronterers amb Sudan del Sud, dormen en centres d'acollida, separats de les seves famílies. És l'única mesura "momentània" d'evitar que siguin segrestats, mutilats, torturats i/o assassinats si fugen o es neguen a col·laborar amb la LRA. Durant la nostra estada hem conegut milers de nens. 23 dies donen per molt i en un país com Uganda, on la natalitat és altíssima (uns 7 fills per dona), n'hem vist moltíssims. El més curiós i admirable és que no n'he vist cap que estigués trist o si més no, mostrés feblesa. És més, el 90% dels nens ugandesos somriuren constantment, se'ls veu forts, animats i plens d'energía. Em meravella com malgrat les dificultats a les que s'enfronten cada dia, la població ugandesa sembli tan alegre i feliç. Com n'hauriem d'aprendre d'ells! Aquest viatge ha estat per a mi, entre moltes altres sensacions, una gran dutxa d'humiltat. Prou de pessimisme i victimisme! La nostra crisi econòmica és un petit got d'aigua on ens hi encanta ofegar-nos comparant-la amb la realitat ugandesa i la de molts estats africans.
Ja es veia a venir. 3 anys de crisi han contribuït contundentment a la victoria sense precedents del Partit Popular. Malgrat que la situació econòmica sigui lamentable en aquests moments, no ens enganyem. Ni el PP ni el PSOE ni cap partit ens farà canviar d'un dia per l'altre. Es la societat la que ha de canviar amb petites gestes dia a dia, enlloc del govern a qui confiem el nostre futur i qui se suposa que ens representa. Pots comptar! Visc en un país on la majoría de la població confía en que el govern ens solucioni la vida mentre no fa altra cosa que criticar-lo i rondinar. Espanya s'enfonsa en una espiral pessimista i decadent governada per la llei del "tant-se-me'n-fotisme popular". Estem apanyats. No es tracta de resignar-se, però tampoc de fugir a l'extranjer amb crisis nervioses. Cal lluitar per la nostra terra, els nostres valors i el nostre futur, començant amb una actitud una mica més sana i positiva. Què més dona qui ens representi, tots aplicaran "la política del que més ens convé ara i demà ja veurem". Només els intel·ligents s'adaptaran als canvis, aprendran a surfejar les onades de risc i conduiran amb més cautela per aquesta ruta incerta plena d'obstacles. Només ells se'n sortiran mentre la resta segueix lamentant-se. Ànims, companys! Ningú ha dit que sigui fàcil, però tampoc és la fi del món! Si malgrat tots els esforços, seguim sent un 0 a l'esquerra, qui acabarà guanyant les properes el·leccions provablement sigui "españoles en el mundo" ;p
Milers de persones es van manifestar ahir en mig planeta (650 ciutats), reclamant una política econòmica més justa i transparent que impulsi un gran canvi global. Reclamem els drets dels que se'ns priva quan ja hem complert amb el deure i no estem disposats a seguir-nos queixant ni espiant al veí, com a solucions per sortir d'aquesta crisi. N'estem tips d'excuses, pessimisme, plorera i "tansemenfotisme". Ja tocava que el ciutadà es posés d'acord per reclamar una major cooperació internacional, canvis substancials en la governança global i proposés linies d'actuació a curt i llarg termini. Ja veurem com evolucionen tantes manifestacions i el que en treiem de tot plegat però, de tota manera, cal agraïr a les xarxes socials que haguem pogut arribar fins aquí. Llàstima que del que podria arribar a ser una eina eficient, intel·ligent i transparent com ho és la tecnología, tingui alhora la destructiva capacitat d'incidir tant negativament en la humanitat, fins al punt de transformarla en una societat virtual, alienada i "desconnectada" del món real. Més informació sobre el moviment 15-M aquí: La Vanguardia digital.
Poc marge queda ja per a que Palestina obtingui una resposta. Serà, doncs, reconeguda per les Nacions Unides com a Estat membre? Serà rebutjada per la Comunitat Internacional de la mateixa manera que la veta Israel i els Estats Units? Sembla ser que no. Finalment, després de dècades de sentir parlar de l'etern conflicte del Pròxim Orient, l'Assamblea General de la ONU probablement reconeixerà Palestina com Estat Observador. Tot i la negativa d'Israel i els Estats Units, ja compta amb el suport de 140 estats. No obstant, malgrat Palestina també aspiri a formar part del Consell de Seguretat, segurament la seva admisió serà vetada. De tota manera, si aviat es proclama l'Estat Palestí i el país forma part de les Nacions Unides, encara que només com a observador, tindrà dret a denunciar la ocupació israelí del seu nou "Estat" enlloc del que fins ara es consideren "Territoris" i els abusos de poder de les forces israelís sobre la seva població, a la Cort Penal Internacional. Quina situació més delicada i crítica atravessa Israel darrerament! Si ja s'espantava amb l'efecte dominó de les darreres revoltes del món àrab, només li falta la pressió per solucionar d'una vegada per totes l'etern conflicte de les seves fronteres. Ja toca viure en Pau i Justa Democràcia per ambdós pobles! Per a saber-ne més: El País - Internacional.
Posa la pell de gallina sentir milers de veus anònimes exigint justícia i reclamant millores per al meu país. Unes veus anònimes que sentim properes, unes veus cansades de callar i esperar, unes veus tipes de queixar-se només entre amics i familiars. Finalment, totes i cadascuna d'aquestes veus anònimes, s'han posat d'acord gràcies al poder de les xarxes socials per fer-se sentir en veu alta. Aquestes veus, tipes de ser ignorades, han decidit crear un precedent a la història del meu país. Des del 15 de maig de 2011, el meu país ha començat la revolució social que tant temps fa que desitjavem. Em sorpren molt gratament comprovar que ens movilitzem per una bona causa. Poques vegades a la història s'ha viscut un moment similar que encomani les ganes de seguir lluitant sense rendir-nos, sense llençar la tovallola a la primera dificultat. M'omple d'orgull i satisfacció veure com el col·lectiu de joves del meu país que hem iniciat aquesta revolució, no només ens fem escoltar i respectar sinó que a més, siguem capaços d'influir i convèncer a tots els altres grups generacionals amb la seva empenta i suport. És tant el soroll d'aquestes veus anònimes que aquests dies s'estant sentint tant properes arreu del món que, potser d'aquí no res, altres veus anònimes de països veïns s'alcin imitant el nostre model. No em sorprendria gens ser testimoni d'una onada de protestes a diversos països europeus, com ara Itàlia, per exemple, escombrant l'estafa, la corrupció i la desigualtat a l'estil "efecte dominó" com s'ha viscut i encara perdura als països del món àrab. (Info in english here: Spanish Social Revolution)
El pasado 17 de diciembre, Túnez se lanzó a las calles en señal de protesta contra la corrupción y el desempleo que sufre el país. Las protestas desencadenaron en sucesivas revueltas populares que acabaron forzando la dimisión de su líder político, Ben Alí, actualmente refugiado en Arabia Saudí a la espera de que se estabilice la situación. Mientras tanto, Mohamed Ghanuchi, asume temporalmente el mando, respaldado por la Comunidad Interacional que apela a una transición pacífica de Túnez. ¿Cómo un país de apenas 10 millones de habitantes ha conseguido, en poco más de un mes, derrocar un régimen que oprimió su pueblo durante 23 años? Alentados por su vecino árabe, pocos días después decenas de miles de egipcios se echaron a las calles imitando a Túnez, aclamando la dimisión de Hosni Mubarak. Simultáneamente, Jordania reclamó la dimisión de su líder, el rey Abdalá II a cambio del ex 1º Ministro, Maaruf Bajit. El mundo árabe se desmorona. Hoy, 20.000 manifestantes de la oposición al régimen yemení de Ali Abdalá Saleh se suman a la revolución del mundo árabe en Saná (Yemen), aclamando un cambio de gobierno en ésta primera jornada bautizada como "el día de la ira". ¿Cómo responde la Comunidad Internacional antes semejante efectó dominó? Según fuentes de La Vanguardia, Irán opina quelas revueltas populares en Túnez y Egipto son una "señal del despertar islámico" en el mundo para el líder supremo de Irán, el ayatolá Alí Jamenei, mientras que Israel y Palestina se suman a un clima de amarga tensión. Esta mañana, Israel ha prohibido el rezo a los menores de 50 años en la famosa explanada de las mezquitas en Jerusalén, justo después de que Palestina prohibiera ayer las manifestaciones en Cisjordania relacionadas con Egipto frente a la presente y amenazadora revolución del mundo árabe. Más información en La Vanguardia Internacional.
Ayer, domingo 16 de enero, la Sexta colgó la última parte del capítulo que grabó sobre Israel y Palestina. La verdad es que no se trata de un documental sobre el país, sinó más bien un reportaje sobre el conflicto árabe-israelí enfocado desde ambos puntos de vista. La primera parte, Palestina y Hamas. La segunda parte, Israel y los judíos Ultraortodoxos. En España nos llega siempre lo que nuestro gobierno lleno de censuras nos permite saber o incluso nos incita a creer, pero viajando, leyendo otras fuentes o relacionándonos con extranjeros, nuestra visión se ensancha y nuestro corazón se divide. Os invito a que disfrutéis del capítulo, pudiendo oír y observar todo lo que estos días he intentado describiros con palabras. Espero que pronto el deseo que Jordi, el reportero, deposita en el muro de las lamentaciones, se haga realidad. Paz y justicia para Israel y Palestina. Para ver los capítulos, pinchaz sobre los siguientes enlaces: Salvados en Israel (16 de enero) y Salvados en Palestina (9 de enero). También considero interesante pasarse por el blog oficial de la cadena: El Blog de la Sexta, Salvados.
En resposta a la Carta d'en J.G. dirigida al President de la Generalitat. Gràcies Joan per expressar la teva opinió obertament i sense embuts. N'hi ha molts que com tú i com jo, hem tingut la sort de rebre el suport familiar que ens ha permès poder accedir fàcilment a una formació universitaria. També ens hem pogut incorporar al mercat laboral malgrat no sempre ens han premiat amb el sou que ens mereixíem. Hauríem d'estar agraïts per la formació que hem rebut però estem decepcionats. Quan erem petits, ens prometíen a l'escola que, si ens esforçavem per treure bones notes, seríem joves de profit. Ara que ho som i reclamem la recompensa de tot el nostre esforç, ens adonem que tot era un engany i que hem d'emigrar a altres paísos per viure la vida que ens havíen promès. Molts de nosaltres hem passat llargues temporades a l'extranger amb l'esperança de poder tornar quan se'ns valorés. Alguns d'aquests "talents fugats" han renunciat a tornar algún dia a casa perque de tant decepcionats, han perdut l'esperança de que la situació pugui millorar. No sé si un canvi de govern ajudarà a millorar la situació o encara l'empitjorarà més, però estimo la meva terra i em dol que la nostra generació i les que venen de camí, amb ganes de cuidar-la i millorar-la, no siguem valorats.
