Un viatge a Terres Llunyanes: Uganda 2ª part "l'altra infància"

Provablement a uns quants us haurà arribat el vídeo de la campanya de sensibilització americana contra Joseph Kony. Per als que us soni el tema, permeteu que m'allargui i us comenti el meu punt de vista i per als que no n'heu sentit a parlar mai, us demano uns minuts d'atenció. El tarat mental d'en Joseph Kony (perdoneu l'expresió però sincerament no trobo altres paraules) és el líder de la guerrilla LRA (Lord's Resistance Army) i el seu objectiu "polític" és el de governar Uganda segons la llei dels 10 manaments de la religió cristiana. Com va començar? Segrestant nens del nord d'Uganda, d'on es diu que ell n'és originari i obligant-los a lluitar al seu exèrcit. Si es negaven a deixar les seves famílies, se'ls mutilava i/o se'ls obligava a matar els seus familiars. Les nenes, d'altra banda, no s'escapaven a la desgràcia. Elles acabaven d'esclaves sexuals i/o de cuineres per als guerrillers. Recentment, s'han fet algunes campanyes de denúncia contra els abusos d'aquest tarat mental que es creu messies del senyor i sembla ser que malgrat segueixi lliure i en actiu, cada cop li costa més actuar i seguir reclutant nens-soldat. Actors internacionals com Invisible Children donen suport al govern ugandès per aturar la guerrilla, capturar el seu líder i alliberar els més de 30.000 nens i nenes segrestats. Mentrestant, totes les nits des de fa més de 20 anys, aquests infants dels poblats del nord, fronterers amb Sudan del Sud, dormen en centres d'acollida, separats de les seves famílies. És l'única mesura "momentània" d'evitar que siguin segrestats, mutilats, torturats i/o assassinats si fugen o es neguen a col·laborar amb la LRA. Durant la nostra estada hem conegut milers de nens. 23 dies donen per molt i en un país com Uganda, on la natalitat és altíssima (uns 7 fills per dona), n'hem vist moltíssims. El més curiós i admirable és que no n'he vist cap que estigués trist o si més no, mostrés feblesa. És més, el 90% dels nens ugandesos somriuren constantment, se'ls veu forts, animats i plens d'energía. Em meravella com malgrat les dificultats a les que s'enfronten cada dia, la població ugandesa sembli tan alegre i feliç. Com n'hauriem d'aprendre d'ells! Aquest viatge ha estat per a mi, entre moltes altres sensacions, una gran dutxa d'humiltat. Prou de pessimisme i victimisme! La nostra crisi econòmica és un petit got d'aigua on ens hi encanta ofegar-nos comparant-la amb la realitat ugandesa i la de molts estats africans.