Quedar-se o Marxar?

L'altre dia a Banda Ampla es debatía sobre la qüestió que molts de nosaltres ens plantegem sovint: "Quedar-se o marxar?" D'ençà l'inici de la crisi econòmica, la balança es decanta cada cop més cap a la idea de marxar, respecte a la de quedar-nos. Si el nostre país no ens ofereix feina, si viure a Barcelona és cada dia més i més car, si perdem qualitat de vida i se'ns encomana la negativitat que darrerament ofega l'ambient social, per què quedar-nos, doncs? Hauriem de marxar si ens desagrada la realitat? Analitzant la situació me'n adono que per molt temptats que ens poguem sentir a marxar, alguns de nosaltres ja hem viscut aquesta experiència. Ja vam marxar, explorar, créixer personalment i professionalment quan ho vam sentir, quan ens va venir de gust i ja hem millorat. Estem preparats. Molt formats. Alguns de nosaltres vam triar un "mal moment" per tornar, esperant que se'ns valorés, que se'ns tingués en compte l'esforç que ha implicat viure tant de temps lluny de casa. I què ens hem trobat? Un país que sobreviu a base de subsidis, recolzament familiar i una exagerada economia encoberta. Quines opcions tenim? Integrar-nos-hi? Adaptar-nos a la realitat o manifestar el nostre desacord tornant a marxar fins que la situació canvii? ... però qui ens assegura que canviarà? Qui ens garanteix que allà on marxem, les condicions seran millors? És doncs, una fugida, marxar? Si l'única excusa per marxar és la crisi i realment no ens ve de gust o no estem preparats... no ens hauriem doncs, de quedar? Ambdues opcions tenen els seus pros i els seus contres i requereixen una gran fortalesa. Marxar implica una certa autonomía e independència necessaria per afrontar un canvi de vida inminent. Cal ser fort, decidit i valent... però, i quedar-se? és de covards? Quedar-se implica resignar-se a canviar o més aviat afrontar la propia realitat i lluitar dia a dia per acceptar-la, digerir-la i transformar-la en una vida productiva i satisfactoria? Més aviat penso que la segona opció és la més difícil. En el meu cas, malgrat haver tornat del Japó en un "mal moment", ja fa un any i mig que he decidit quedar-me. Aterrar a la Catalunya enrabiada per la crisi no ha estat fàcil ni temptador. No m'he menjat el món com esperava... sinó que senzillament, sobrevisc a base de tastets del que la vida m'ofereix. A vegades, el desgast d'esforçar-me sense obtenir gaire èxit a curt termini, em fa pensar en que potser ja vaig esgotar en algún moment tota la dosi de sort que la vida em va oferir, però aleshores, en algún moment, alguna de les llavors sembrades germina i torno a renéixer. La conclusió que en trec de tot plegat és que l'entorn no ha de condicionar la situació personal de cadascú. Cada individu hauria de ser prou lliure i autònom com per decidir per si mateix sense que l'entorn el condicioni. Ens hauriem de preguntar molt més què sentim i molt menys què hem de fer per poder començar a viure en pau i harmonia. Es tracta d'acceptar qui som i decidir amb honestedat i valentia cap a on volem anar. Tan si marxem com si ens quedem, viure és moure's constantment. Cal tenir doncs, una gran fortalesa interna per sostenir la barca de la vida quan hi ha tempesta.