Te'n vas i no et tornaré a veure més. Cal que m'acomiadi però no sé com dir-te adéu. Hem viscut molts moments junts. He crescut al teu costat però, ara que marxes, sento que no avanço. Sento que el món s'atura, que la imatge es congela i m'espanta creure que no hi hagi res més enllà de l'ara i l'avui. He provat d'obrir la porta de l'endemà unes quantes vegades, però ja fa massa temps que m'arrepenjo del mànec, que empenyo la porta amb força però la trobo tancada. Sé que hauria d'aixecar la vista per donar-me la oportunitat de trobar alguna finestra oberta. Sé que hauria d'omplir-me de valor per mirar a través del vidre entel·lat. Potser, darrera la finestra, hi trobi una nova imatge, potser la d'un demà que m'espera, tot un món diferent, una nova vida per descobrir si m'atreveixo a aixecar-me. Cal que et digui adéu. Cal que m'acomiadi de tú. M'agradaria que m'ajudéssis a desentel·lar els vidres de l'endemà, però sé que ni tú ni jo en som capaços avui. És però, demanar massa, si et prego que et desprenguis de totes les pors? Marxa amb tot el pes d'ahir i deixa'm viure un demà lleuger. Ja no forçaré més la porta tancada. Ja no somiaré més que s'obra. Em sap greu que marxis, 2011. Te'n vas i no sé com dir-te adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada