相撲に見に行こう！Anem a veure Sumo!

Desde feia un mes que teníem entrades per anar a veure un dels més aclamats "espectàcles esportius" del país, El SUMO! Una experiència que, com el Kabuki, s'ha de veure com a mínim, un cop a la vida, especialment si vius al Japó. Nosaltres (la colla) no ens podíem deixar perdre aquesta oportunitat quasi única a l'any! ja que només tenen lloc a Tokyo dues trobades de Sumo a l'any. La primera és a la primavera (maig) i l'última a la tardor (setembre). Com que vaig arribar al Japó a l'abril, durant el mes de maig encara era una novata i se'm va passar l'ocasió d'anar-hi. Però ara, després de quasi 1/2 any, no m'ho podia deixar perdre! Així que la Montse, el Nacho, els dos David's, l'Umesh, el Robert, el Javi i els seus cosins... i una bona colla de gaijins més, ens vam presentar a la 1 del migdia a la sortida Oest de l'estació JR Chuo Line - Ryogoku, per arribar els primers en testimoniar aquesta experiència. No entenc perquè els Tokyo Gaijins ens hi van fer anar amb tanta antel·lació, ja que els bons enfrontaments no començaven fins passades les 4 de la tarda. A més, l'entrada ens va costar 6.000 yens i no ens incloïa el dinar! ... Quina gana... en fi, no us mentiré i us diré que em va encantar perquè no és cert. La veritat és que ens va tocar seure tant lluny del ring i estava tant cansada que m'adormía a la butaca. Sóc conscient que la culpa és meva per no haver estudiat una mica les regles del Sumo i estar-ne una mica informada abans d'anar al Ryogoku Kokugikan Sumo Stadium, però sincerament, esperava que si els Tokyo Gaijins m'hi portaven, m'explicaríen una mica de què anava tot plegat. Lamentablement no va ser així. Els Tokyo Gaijins es van limitar en donar-nos l'entrada a cadascú. Així que res, un cop ja havia fet les fotos i vist 5 o 6 enfrontaments, sentit la cridoria de l'estadi, admirat els grassonets personatges que veiem des de mooooolt lluny amb aquella espècie de tanga que reses per a que no els hi caigui en cap moment del combat, mentre lluiten entre sí per treure l'adversari fora del ring ... ja en vaig tenir prou. Em vaig cansar de seguida... i a les 4 me'n vaig anar a dinar!! A les 6, quan va acabar la jornada, vaig tornar... i la resta dels companys em van dir que m'havia perdut el millor! Voleu dir? Bé... doncs amb el que he vist, jo ja m'he quedat satisfeta. Fins aviat!!

あのね！先週の土曜日、お相撲を見に行ってきました。お相撲は一寸つまらなそうに見えるけど、個性があって面白いですよ。一日中、両国国技館で、お相撲を見ていたんです。その後で、お江戸温泉物語に行きました。

とても良かったです！私、温泉、大好き！昨日、モンセとダヴィドと、一緒に表参道に行って、買い物をしてから、お散歩をしました。とてもよい週末を過ごしました。またね！

Shibuya: meca de fashion victims

Shibuya és un barri que no m'ha deixat de sorprendre mai des del primer dia en que hi vaig posar els peus. Em fascina la quantitat de gent que diariament creua aquells carrers atapeïts per digir-se a la primera botiga fashion que troba i sentir la imperiosa "necesitat" de consumir. Només baixar de la Yamanote Sen a la parada que porta el mateix nom 渋谷 "Shibuya", ja m'he creuat amb una dotzena de noies vestides a la última "moda peculiar japonesa". De nois fashion no se'n veuen tants, però quan es deixen veure, us asseguro que destaquen, gràcies en part, al seu pentitat de rei león a l'estil "Son Goku". Abans d'arribar al Japó, els meus ulls ja estaven acostumats a aquest tipus d'imatges gràcies al manga i l'anime que amb tanta afició i passió he devorat des de ben petitona... no obstant, per moltes imatges clichés que pogués haver retingut la meva retina a través de la pantalla, veure-ho amb els meus propis ulls i tenir-ho tant a prop de casa, no té punt de comparació. Shibuya, amb tot el seu conjunt de barris que s'extenen des d'Ebisu cap a Harajuku, passant pel Parc de Yoyogi fins a Shinjuku, és per a mi, el que més m'ha impactat de la meva nova residència. Tot i que mai vestiré cinturons per minifaldilles ni treuré la polvera enmig d'un restaurant o al metro per a retocar-me el maquillatge... les kogals, mamanbes, canguros, lolitas, gòtiques i tota aquesta colla d'adolescents que pots trobar vora el Shibuya 109 (Museu Antropològic de l'adolescència i joventut tokiotes), desfilant per Omotesando-dôri o bé obrint-se pas entre les multituds de Takeshita - dôri... em fascinen de tal manera que no els hi puc treure els ulls de sobre. En certa manera, em recorden tant als meus adorats dibuixos manga que és aleshores quan me'n adono que per fí... sóc al país on sempre havia volgut viure. Sóc al Japó!!

La imatge de la dreta correspon al manga "Gals" de Mihona Fujii.

Gastronomía i una mica de vida social...

今日はルベンのお誕生日！おめでとうございます、ルベンさん。今日は金曜日なので嬉しい！長い週末になります。今晩はルベンの誕生パーテイーがあるので、遅く家に帰ります。明日は１時からお相撲を見に行くつもりです。日曜日は何をするかまだ決めていないけど、何でも良いです。 今月は時間が過ぎるのがとても早くて、びっくりしています。日本に来てから、もう半年になりました。とても楽しんでいます。この間、バルセロナの大学の友達と赤羽に遊びに行きました。そこには、たくさん小さなレストランがあるのですが、素敵なレストランを選びました。お店にはとても親切な人がいました。 それに、食べ物がとても美味しかったんです。何を食べたか教えましょうか。とても不思議な食べ物ですよ。エイのひれ！味は、いま一つでした。こんな風にとても面白い経験をしているんですよ。 では、またね！

Hola! Avui només us comentaré una curiosa experiència que vaig viure fa poc amb el Joseluís i l'Oriol. Us he parlat d'ells en alguna altra ocasió? El Joseluís i l'Oriol són 2 dels meus companys de la Universitat d'Estudis Asiàtics que 2 anys més tard, ens hem retrobat aquí a Tokyo. Un altre dels meus companys d'Uni també volta pel país, el Javi... però viu a Osaka i no ens hem vist. Com us deia, fa poc ens vam trobar tots 3 a Akabane (un barri del nord) i vam acabar sopant unes curioses tapes ben originals i boníssimes en un dels molt variats xiringuitos prop de l'estació. Akabane és un dels típics barris dormitori de la ciutat. No és ni pobre ni ric, però el menjar que ofereixen els seus bucòlics locals, fan de la visita imprescindible... per a recordar l'antic Japó, l'autèntic Japó dels samurais i les gueishes, un Japó que em fa sentir nostàlgica quan mai l'he viscut. Què estrany, oi? ... Allà, vam degustar forces plats típics dels quals només recordo el nom d'un d'ells, perquè el vam escollir de xiripa: Eihire (えいひれ) que vol dir: peix manta! torradet i amb una mica de mayonesa, té un gust excel·lent!

També adjunto altres fotografíes de varis dels sopars d'aquest mes de setembre, que han sigut uns quants! Un d'ells va ser al restaurant Gonpachi, famós per ser l'escenari d'inspiració de la pel·lícula Kill Bill (I part), situat a Nishi - Azabu. S'hi menja força bé i no és car. L'especialitat del Gonpachi són les broxetes de pollastre (Yakitori). Ens ho vam passar d'allò més bé entre tanta bona companyía! A la foto hi veureu a la Montse, l'Alex i alguns dels seus amics de visita, la Kyoko i la Junko i els gallecs: el Luís i el Tomás, que també estaven de visita per Tokyo.

L'altre foto és del dia que ens van cancel·lar el partit de beisbòl a causa de la pluja (provocada pel tifó) i vam acabar en un bar de dards al barri de Shibuya. Tots els de la colla són amics del Nacho i la Montse. Quin riure! Ens ho vam passar teta competint als dards!

Princess Aiko, el meu jo interior

Per fi em decideixo a explicar-vos el perquè del meu nick. Ja que molts de vosaltres em pregunteu "què és això d'Aiko", "perquè et fas dir Aiko?" i "qui és l'Aiko", doncs la resposta és ben senzilla. L'Aiko és la princesa del Japó. La neta de l'actual emperador (Akihito), filla del Príncep hereu (Naruhito) i de la Princesa Masako. L'Aiko va néixer l'1 de desembre del 2001 i per tant, aviat farà 7 anyets. L'Aiko és filla única, cosa que en el seu dia va provocar que la seva mare, la Princesa Masako, patís una gran depresió per no poder-li oferir un germanet que heredés el títol de futur emperador. Un emperador destituït de poder legal d'ençà de la nova Constitució Japonesa, establerta després de la 2ª guerra mundial. Però vaja, aquesta entrada no la dedico ni a la política ni a la família imperial japonesa, sinó a la figura de l'Aiko i el perquè en el seu dia, fa 7 anys, vaig decidir dir-me com ella.

AIKO vol dir "Filla de l'Amor", ja que el seu nom està format per els dos kanjis següents: Ai 愛(Amor) i ko 子(kanji femení)。Sempre he pensat que 愛子　és el millor nom que se li pot posar a una filla, a una nena que t'estimes de tot cor. Doncs bé, ja que de nenes no en tinc cap (encara), m'autoanomeno AIKO. Qui sap si algun dia, quan tingui una personeta al meu càrreg, porti aquests dos kanjis...

World Tourism Travel Fair, JATA 2008

Acaba de tenir lloc al Japó la Fira de Turisme JATA i el seu corresponent Congrés de Turisme Asiàtic. Primer es va cel·lebrar el Congrés, dijous 18, al Tokyo Big Sight. Hi vaig assistir sola, amb els meus cabells sueltos i tacons, envoltada de japonesos de talla mitjana, amb americana i corbata. Només començar l'acte de presentació, van fer aixecar a tota la Sala de Conferències, van posar una enorme imatge de la bandera japonesa al projector i de fons se sentía l'himne nacional... quin moment!

La Tae, Cap del departament de Premsa i Promoció de la OET, ens va repartir els torns de la Fira de la següent manera: a mi em tocava assistir dijous al Congrés, divendres de guardia a la oficina amb la Misa i dissabte (el dia de més afluència) a l'stand de Turespaña. Diumenge, afortunadament, vaig lliurar! La Fira JATA va tenir molt èxit, com era d'esperar, tenint en compte els resultats d'altres anys. Aquesta edició ha rebut a un total de 109, 391 visitants! Realment increíble. El divendres el van dedicar als professionals del Trade i la Premsa, acollint a 20,680 professionals del sector, mentre que dissabte van assistir 46,802 persones que no paraven d'endur-s'ho tot! N'hi havia que havíen vingut amb maletes i tot!

Dissabte vaig tenir la oportunitat de conèixer a la Cristina de Turisme de Barcelona i al Claes de Turisme de Catalunya. La meva estimada terra sempre és present en aquesta mena d'actes de promoció turística. Certament donava gust treballar per al públic japonès, sempre tant respectuós, educat, culte i motivat. La inmensa majoria dels visitants que passaven per l'stand de Barcelona ja l'havíen visitat i s'acostaven a explicar-nos-ho. Alguns fins i tot ens ho explicaven en castellà (volien practicar). Altres, s'adreçaven a l'stand per simple curiositat i de seguida identificaven Barcelona gràcies a la fotografía de la Sagrada Família i als posters de la Casa Batlló i el Parc Güell. Barcelona és una perla turística entre els japonesos i em fa sentir molt feliç. La meva terra és molt estimada al nou país que m'ha acollit. Gràcies Japó! Em seguiré esforçant!! ありがとうみんなさん！本当に頑張ります！気をつけて！またね！

Setembre es presenta mogudet

Ja és divendres! Quina al·legría! Un altre cap de setmana llarg a la vista ja que dilluns vinent és festiu! Afortunadament, aquest festiu ens l'agafem! A vegades, com que l'oficina forma part del govern espanyol no fem festa tots els dies festius japonesos ni tots els festius espanyols, sinó que cada oficina decideix el seu pròpi calendari festiu. Normalment, s'agafen la meitat dels dies festius del país i la meitat dels espanyols.

Dilluns vinent és el 経路の日(dia del respecte als avis) i podré aprofitar per dormir fins les tantes en honor a tots els abueletes del Japó! jejeje Ja cal que descansi bé perque la setmana vinent es presenta mogudeta! Des de dijous 18 fins diumenge 21, Tokyo serà la seu de la Fira JATA, la fira de Turisme més important del país, que tindrà lloc al Tokyo Big Sight de l'illa d'Odaiba. Doncs bé, a tot l'equip de l'OET Tokyo ens tocarà fer d'anfitrions de totes les delegacions turístiques espanyoles que es desplaçaran per exposar en el nostre gran stand de Turespaña. La Fira JATA obrirà les seves portes al públic el dissabte 20, però dos dies abans comença la gran feina pels implicats en el sector turístic. Dijous és el dia dedicat a les conferències sobre Turisme Asiàtic i la nova perspectiva per al mercat japonès, coreà i xinès, entre d'altres. Les ponències dedicades als professionals del sector començaràn a quarts de 9 del matí i segons l'atapeït programa, no ens deixaran marxar fins les 21h00! El director m'ha demanat que hi assisteixi jo, que aprengui sobre el mercat i estableixi contactes! Així que estic encantada! Tot el dia de conferències sobre turisme asiàtic en japonès amb traducció simultània a l'anglès. Una pràctica ideal! Molt enriquidor! Segur que acabaré amb mal de cap abans de que la Fira obri les portes al públic, però segur que valdrà la pena fer aquest esforç!

Des de que vaig arribar al Japó, cada mes (excepte el mes d'agost) hem acollit alguna delegració espanyola en missió de promoció turística. Recordo la primera d'elles amb especial emoció, ja que es tractava del meu primer Workshop - Presentació i sopar de gala oficial al que assistía com a nou membre de la OET Tokyo. Aquella vegada vam tenir aquí al Grup de les Ciutats Patrimoni de la Humanitat d'Espanya. Al mes següent, al maig, van arribar els valencians en acció de promoció de València i Alcoy, inclòs un petit espectàcle de la festa dels moros i cristians. L'acció del juny va ser fantàstica! En un palauet espanyol de la zona alta de Tokyo, vam acollir a quasi un centenar de japonesos del sector professional turístic per a convidar-los a la presentació i degustació d'especialitats andaluses! Els andalusos, a més a més de la seva excel·lent gastronomía, van convidar a un grup de flamenco amb ballarines japoneses! Em va fer molta gràcia presenciar aquell espectàcle, però als japonesos els hi va fer alguna cosa més que gràcia. No sabría descriure d'on ve la passió dels japonesos pel Flamenco, però es podría dir que ho vivíen i sentíen molt més que qualsevol espanyol! Tots aplaudíen amb entusiasme, n'hi havía que s'aixecàven del seient per a fotografiar els cantaores i a les ballarines, d'altres fins i tot ploraven d'emoció! Em vaig quedar alucinada quan una japonesa flipada de l'emoció em va agraïr personalment que l'haguéssim convidat a l'acte. Quan vam avaluar el grau de satisfacció gràcies a les enquestes que sempre donem, la puntuació que va obtenir Andalusia va ser pràcticament insuperable. Bé, sempre es pot millorar, però serà difícil de superar.

Al mes següent, el dia 10 de juliol, vam tenir a la delegació de la España Verde i la presentació seguida de còctail va tenir lloc al Mado Lounge de Roppongi Hills. El nostre director sempre escull establiments emblemàtics com a seu de les nostres presentacions. Ens hem de fer notar i demostrar que Espanya és molt més que els típics tòpics! També tenim glamour i bon gust, classe i categoría. Per sort, la presentació va ser tot un èxit, com era d'esperar!

Després de la visita del grup de l'Espanya Verda hem estat força tranquils. Durant l'estiu, les OET's viuen una època de calma, de temporada baixa (al rebés del que pugui semblar). Ara que ha arribat setembre, torna el fred de la mà de la feina i comencem per acollir l'acte més important de l'any! La Fira JATA. Estic molt emocionada perque aprendré moltíssim i coneixaré a un munt de gent! Sobretot a la delegació de Turisme de Barcelona, la qual em fa molta il·lusió poder rebre aquí al Japó.

Naha, capital d'Okinawa なは、沖縄の首都

うんちゃ！みんなさん、元気？今日、この作文をアグスティンに捧げたい！アグスティンは私の友達です！昔から、私たちはよい友達で、いつも彼は手伝ってくれます。アグスティン、本当にありがとうございます！お世話になっております！今日、那覇について話しましょう！十二週間前に、沖縄の首里城を見学しました。ミサちゃんとよしさんとそれに、幸子さんも一緒でした。その日は、雨でしたが楽しかったです。そのあとで、特殊な通りを見に行きました。そして、那覇の旧市街地に行って、観光をしたり写真をとったり、散歩をしました。たくさん面白くて楽しかったけど疲れました。皆が日本語で話したので、私は一生懸命頑張りました。そして、最後の日は頭がとても痛くなりました！ははっは！

Estimada família, amics i companys, ja torno a atacar de nou amb els meus comentaris! jajajaja últimament li estic agafant afició a això d'escriure al blog. Avui comentaré la daderra part del viatge a Okinawa, el dia de turisme a Naha. El viatge va durar només 3 dies, per tant, només vam fer turisme a Naha el passat dilluns 1 de setembre, tornant de passar el cap de setmana a l'illa de Tokashiki (l'illa més gran del conjunt d'illes Kerama que es troben a 30 km de la capital d'Okinawa).

La Sachi i el Yoshi arribaven just dilluns i es quedaríen a Okinawa tota la setmana, per això la Misa i jo, només vam coincidir amb ells el dilluns. Com que ells van llogar un cotxe per a tota la setmana, la Misa i jo estavem encantades de que ens portéssin a passeig per la ciutat. A més, a camí del castell es va posar a ploure! Sort que erem al cotxe o ens enxapa el ruixat! La primera visita que vam fer va ser el Castell de Shuri, famós castell de l'antic regne dels Ryukyu (antics habitants d'Okinawa) que forma part dels tresors de l'antic regne dels Ryukyu, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La visita, malgrat la pluja, va resultar força interessant. El castell és sorprenent, tant vermell i ple de drags (símbol reial) d'influència xinesa. De fet, és curiós, el castell mostra una estètica d'una clara influència xinesa, mentre que l'arquitectura és d'influència japonesa, però els pilars són d'estil pròpi del regne dels Ryukyu.

D'altra banda, apart de visitar el Castell també ens vam fotografiar amb la famosa porta (toori) d'entrada i més tard, després del cafè espumós (especialitat d'Okinawa), vam visitar un veïnat típic de Naha, ple de flors haibiscas, pedres antigues i els famosos Shisha (lleons guardians - protectors de la llar) típics d'Okinawa. Amb tanta ruta turística, els mosquits ens van deborar i el Sol Tropical ens va cremar... però ens ho vam passar d'allò més bé i ens fa una il·lusió brutal tornar a repetir aquest fantàstic viatge! Gaudir de les platges desertes, tastar les desenes d'especialitats culinàries, contemplar les milers d'estrelles que es veuen des de la platja... 沖縄大好き！

La societat perfecte?

Heu llegit el llibre "Stupeur et Tremblements" (Estupor y Temblores) d' Amélie Nothomb? El vaig llegir fa 5 anys, quan estava d'Erasmus a París. Me'l va recomanar la meva professora de francès. Em va aconsellar que el llegís per a conèixer "l'altra vessant del Japó". L'Amélie és una brillant escriptora belgo - japonesa que es va fer famosa gràcies a aquest llibre, diari de la seva experiència laboral en una empresa japonesa com extranjera. No em va deixar indiferent... i anys més tard, quan vaig tornar a París, aquesta vegada a treballar (l'any passat), vaig llogar la pel·lícula basada en aquest llibre.

Dedico aquesta entrada a l'Amélie, perquè precisament avui fa 5 mesos que em vaig instal·lar a Tokyo i ja començo a veure més enllà de les primeres experiències d'emoció i adrenalina que et venen quan arribes al país. Igual que l'Amélie, les emocions ja s'han estabilitzat i ara comença l'etapa difícil...

Era el dia 7 d'abril quan vaig aterrar a Narita i des d'aleshores he viscut una sèrie d'experiències fantàstiques de tots colors... i fins ara, m'havía limitat a mostrar el color rosa i daurat d'aquest país. Però com molt bé diu la dita de "no es oro todo lo que reluce", el Japó no només és de color rosa i daurat. Evidentment, la perfecció no existeix, sempre hi ha dues cares en una mateixa moneda, sempre trobarem el blanc i el negre... i molt sovint, el GRIS. Un color ple de significat, ric en matisos, perquè implica una mica de tot, d'allò "bo" com el blanc i tot allò "dolent" com el negre. Però què passa quan no hi ha gris? ... doncs passa que no hi ha neutralitat, no hi ha matisos, no hi ha flexibilitat.

El Japó, un país amb una societat tant competent, tant eficient, tant brillant... és fruit d'una societat extremadament competitiva, inflexible i dictadora. Per arribar a ser un "japonès com cal", els nens comencen a patir les rígides normes d'aquesta societat des del parvulari. Els seus pares procuraran escollir el millor parvulari per als seus fills, ja que segons el parvulari on el nen estudiï, es decidirà l'escola primaria on podrà seguir estudiant i després la secundaria i així succesivament fins a la Universitat. 18 anys d'una vida que no és vida, perquè no tenen temps de viure-la, gaudir-la ni sentir-la... a causa de l'extremada cursa competitiva entre companys generada per tota la societat. 18 anys estudiant dia sí i dia també, seleccionant les millors academies per a preparar-se millor els estudis després de classe i escollint els millors clubs socials on poder exercir alguna activitat diferent apart de l'estudi, com ara l'esport, la música, la pintura o el teatre.

Durant la vida d'estudiant, cal pertànyer a algun club, no et pots aïllar, has de fer "alguna cosa" o la societat t'exclourà. Però no destaquis en res, ja que aquí la individualitat, la forta personalitat, la iniciativa o la originalitat no ess premien, sinó que es penalitzen. Tots els estudiants han d'encaixar dins del patró de "japonès com cal", que sap de tot, que ho aprova tot, que cumpleix amb tot, que arriba a tot! O com a mínim, arriba a aprovar els duríssims examens d'accés a la Universitat. Uns examens tant salvatgement difícils i competitius que s'acaben convertint en una de les proves més obsessives, malaltisses i exagerades de la vida d'un japonès. La nota que l'aspirant universitari tregui en aquestes proves, determinarà la Universitat a la que es podrà matricular, classificades segons les categoríes A, B, C, D... de les quals més enllà de la D ja no cal que s'hi matriculin, ja que sería un suïcidi social. En aquests casos, més val ser un ronin (alumne que suspèn i se'l considera fracassat) durant 1 any, lluitant amb tots els seus mitjans, sense veure la llum del dia, estudiant sense descans amb l'esperança de tornar-ho a intentar l'any següent, millorar la nota i aspirar a entrar en una Universitat de categoría més alta. Doncs bé, un cop ho han aconseguit, ja poden "descansar" i començar a viure la vida que fins als 18 anys no han viscut, gaudint de l'etapa universitària i sense esforçar-se més.

Les Universitats del Japó preparen als seus alumnes per als futurs treballs, no segons els mèrits obtinguts durant la carrera, sinó per la categoría de la Universitat on es troben. D'aquesta manera, les millors empreses aniran a buscar en pinces els millors candidats de les Universitats de classe A, i si falta més personal, doncs de classe B, C, D... com un sistema de castes. I després? Què passa quan els universitaris acabats de llicenciar s'incorporen al món laboral? Doncs que la societat els fan "homes" als 22, 23 o 24 anys, sense tenir idea de la vida que no han tingut temps de viure, absorts en aconseguir aquell "prestigiós lloc de treball"... i toca casar-se, i toca tenir fills... Però què passa amb aquells japonesos que no arriben als estudis universitaris, que es converteixen en ronins permanents o que senzillament, han escollit un altre "itinerari" a la vida? Aquells japonesos que per les circumstàncies que sigui, han decidit no formar part de la societat que et condueix a ser "el japonès com cal"? Doncs, alguns es posaran a treballar de la primera cosa que trobin i començaran amb les feines d'arbaito (feines esporàdiques, normalment de mitja jornada) o alguns es decantaran per a seguir estudiant en alguna escola superior especialitzada, les Senmon Gakkô (専門学校), una de les millors opcions, ja que allà podràn aprendre alguna cosa més, apart d'obeïr als seus superiors...

Com estranjera que sóc, visquent en aquesta societat, em topo cada dia amb aquests patrons japonesos allà on vagi, faci el que faci, perquè la societat en va plena. Aquesta societat, plena d'arbaitos i Sarari Mans (homes de negocis) que es limiten a satisfer les ordres que els seus superiors els hi han imposat, sense qüestionar-se-les, sense rebelar-se, sense opinar, no es posen a la pell de l'altre, no "busquen problemes", no volen molestar perquè els han educat amb la idea de que no han de "destacar", tots hem de ser iguals i formar part d'un grup, el GRUP que et donarà la força, perquè tots depenem de tots i sense els altres no ets ningú. En part tenen raó, però... cal arribar a aquests extrems? La societat ha acabat creant patrons tant obedients que semblen autòmates complint ordres d'un manual!

Segur que qualsevol turista que hagi vingut de vacances al Japó se'n haurà adonat del que parlo en algun moment del seu viatge. Sempre somrient, comprovant el canvi que et tornen amb el seu company de feina, sempre recitant frases en Keigo (japonès de cortesia) enlloc d'anar al gra i procurar oferir un servei "eficient" al client. Dediquen tant de temps a la contemplació de les "bones formes" i en no saltar-se cap pas del manual, que obliden el més important punt del sector dels serveis : El Client sempre té la raó. Us posaré un parell d'exemples concrets. M'encanten els espaguetis a la Carbonara. Sempre m'han agradat i tinc la sort de que Tokyo és ple de restaurants italians. Fantàstic, oi? Els podré menjar on vulgui, sempre i quan no els demani per emportar! Nosaltres només disposem de 30 minuts per a dinar quan estic a la oficina, per tant, sempre acostumo a comprar el dinar i demanar-lo per emportar. Doncs fins ara no havia tingut cap problema amb els espaguetis a la carbonara fins que va arribar l'estiu. La cadena Pronto, on acostumava a comprar-los, va imposar la norma de no fer espaguetis a la carbonara per emportar durants els mesos de calor, perquè l'ou es pot posar dolent i provocar la intoxicació del client. Aleshores, imagino que per evitar-se queixes i problemes, ho tenen prohibit. Doncs bé, quan la cambrera em va informar de que no me'ls podia vendre li vaig dir, "Ah, doncs si el problema és l'ou, posame'ls sense ou"... i la vaig bloquejar. Semblava que el "robot" s'hagués quedat sense piles, allò que li proposava no sortia al manual i no sabía com procedir davant d'aquell fet insòlit. Tot el que em va saber dir va ser "dame, dame, dame" (no pot ser)... i res, vaig escollir una altra cosa, decebuda... amb les ganes d'espaguetis a la Carbonara... que encara no puc demanar per emportar fins a mitjans de setembre! L'altre exemple i l'últim abans de que us quedeu adormits amb el rotllo d'avui (déu ni dó! m'ha vingut la inspiració!) és amb el tema del Cafè. Aquesta anècdota em va passar amb el Joan, quan vam estar voltant pel país durant les nostres vacances. En una cafetería de l'estació de Kyoto vam demanar "Café rate" (pronunciació japonesa de "Cafe Late" en italià) i la cambrera, tant tranquil·la ens va respondre que no en tenia quan darrera seu tenia una enooooorme cafetera a la vista de tothom. Bé, mosquejats vam anar a una altra cafetería i es va repetir la mateixa escena fins que aleshores em va donar per llegir la carta. Enlloc d'escriure "Cafe rate" havíen escrit "Cafe o re" (pronunciació japonesa de "Café au lait" en francès) Aaaaarggggghhhh!! Però sí és el mateix!!! Serà possible?? ... aquests japos-robotets em treuen de polleguera!

Apa, お休み！

Okinawa no només és platja...

També és gastronomía! Dedico aquesta entrada a la meva tieta Lluïsa, la persona més sibarita que conèc, la qual sap gaudir de la bona gastronomía i no fa fàstics a quasi res! Lluïsa, et dedico aquesta experiència culinària d'Okinawa, perquè estic segura que no et deixaría indiferent si et decidíssis a venir a descobrir el Japó, un país d'immensa riquesa en tots els sentits.

El plat per excel·lència de les illes és la carn de porc (豚肉), que s'acostuma a menjar en fines rodanxes sobre un bol de soba (fideus típics japonesos) condimentat amb una mica de jenjibre. També es pot menjar sol, tallat a quadradets. Normalment és molt greixós, ja que s'ha estat bullint durant varies hores i el greix no s'ha retirat. El tempura d'algues (のりのてんぷら) també és un plat sorprenentment original i deliciós, servit en forma de tapa amb força sal per a sucar. El Soba negre de tinta de calamar també mereix ser mencionat, no tant pel seu sabor sinó per l'horror de dentadura que et queda després de menjar-los!! Com a verdures típiques tenim el Goya (ごや), es tracta d'una espècie de carbassó enorme foradat i molt amarg; i les Beniimo (紅も)　patata dolça japonesa de color lilós que es fa servir com a relleno de pastissos i fins i tot com a crema de gelat! També mereix una menció especial l'Umibûdo (海葡萄), literalment "raïm de mar" per la seva curiosa forma de mini ram de raïm de color verd. No obstant però, es tracta d'una espècie autòctona d'alga, que se sol menjar com acompanyament de les amanides tropicals de la regió. El seu gust és una mica insípid si no s'hi posa cap salseta al damunt. Com acompanyant ideal de l'amanida us suggereixo una tapa de tofu (豆腐) "quajada de soja" per a que ens entenguem, ja que l'especialitat d'Okinawa és servir-lo amb salsa de cacahuet que el fa, particularment, molt més gustós! Però si no teniu massa gana, doncs no cal entaular-se! Es pot menjar en qualsevol dels nombrosos restaurants mòbils que trobareu a la ciutat de Naha (capital d'Okinawa) i demanar-vos l'Oniguiri de la casa (o sandwich japonès) a base de truita i pernil bullit (ingredient introduït pels soldats americans) cobert sempre d'una capa d'arròs i nori (fina alga japonesa). Està boníssim i se serveix calentó, envoltat en paper de plàstic, com un entrepà! Mireu la cara de felicitat de la Misa "おいしい！" deia... (què booooo!). Sí, ho estava! Però encara més bons eren els dolços i els tès a l'estil d'Okinawa perquè tant els tès com els cafès es prenen amb una tonelada d'escuma de blat!! Fixeu-vos en els "bento"(おべんと) (menú degustació) de les fotos. Quina gran imaginació en la combinació de sabors i la presentació dels colors! Curiós i molt divertit! El meu tè era d'essència de Haibiscas (ハイビスカス), una típica flor tropical d'Okinawa. Lluïsa... encara segueixes pensant que el Japó no t'atrau?

Escapada a Okinawa ・・沖縄に出かけましょう・・

みんなさん、おはようございます！

先週末、沖縄に行ってきました。すごくきれいなところでした！海が明るいし、静かだし、人がいないし、とても静かだった！以前から海に行きたいと思っていたけど、ちょっと費用がかかるし遠いので、機会がありませんでした。それで、ミサと一緒に、沖縄に行こうと計画していました。ああ、とっても素敵な週末でした！

Hola estimats lectors! En primer lloc, FELICITATS DANI! avui és el teu aniversari i des de Tokyo et faig arribar els meus millors desitjos per a tu! Que passis molt bon dia i un gran any!

Aquest cap de setmana m'he escapat de Tokyo. Necessitava fugir de la febre d'aquesta ciutat efervescent de gent, pressa, estrés i calor. Començava a sentir-me una mica marejada i saturada de tanta exigència autoimposada, que a vegades em fa més mal que bé... i he decidit obsequiar-me amb un mini-viatge de 3 dies a la platja. Sol, platja, pau i tranquilitat. Aquests són els elements que el cos em demanava a crits des de feia dies... fart de tanta gent, pressa, estrés i calor. Okinawa... sí, un destí ideal que satisfà tota espectativa d'atmòsfera relaxant i a un preu assequible. M'han fet falta 2 hores i mitja d'avió des de Tokyo per a poder trobar el que estava buscant: una platja semi deserta on res ni ningú ens atabalés ni ens fes anar al ritme frenètic de la ciutat. La Misa i jo buscavem la PAU... i el silenci... i afortunadament, l'hem trobat.