Un mes a Tokio! El resum de les sensacions

Demà farà un mes que vaig deixar Barcelona. Recordo com em va costar adormir-me aquella nit abans d'agafar el vol. Per més familiar que sigui Tokio, m'espantava que aquest cop no fos tant gratificant ni enriquidor com ho havia estat l'anterior. Quan vaig venir a viure aquí fa quasi 5 anys, també estava espantada, però la por era diferent. Havia aconseguit el passaport cap als meus somnis amb només 24 anys. L'adrenalina corria per les venes, m'en moria de ganes però alhora, no sabia què m'hi trobaria. Podria no haver estat el que m'esperava. Podria haver-me decepcionat. Per sort però, aquells 2 anys que vaig viure aquí van ser els millors anys de la meva vida i quan vaig tornar a Barcelona, les espectatives eren tant altes que, topar-me amb la realitat de "casa meva" em va afectar molt. Pensava que em menjaria el món amb el meu nivell de japonès adquirit després de 2 anys i esperava trobar-me totes les portes obertes o com a mínim, en el camp laboral. Malhauradament, no només no va ser així sinó que gradualment, vaig anar perdent la il·lusió, la vitalitat i l'entusiasme que havia anat guanyant aquells gloriosos anys a Tokio. Em sentía fora de lloc, incapaç d'acceptar aquella penosa realitat. M'entristia el present que em tocava viure, no l'acceptava i em sentía culpable, inútil i perduda. Els meus plans no donaven resultats, el que sembrava no donava fruits i quan els donava, es pensíen aviat... la impotència augmentava, l'estat d'ànim disminuïa i l'autoestima va acabar pels terres. M'ha costat quasi 3 anys assolir la meta que m'havia proposat abans de deixar Tokio. Convertir-me en guia oficial ha estat l'únic estímul que m'ha retingut a Barcelona els darrers 3 anys. Confesso que si no hagués estat perque aquesta feina em feia sentir tant plena i feliç, hauria tornat a marxar molt abans. Cadascún dels dies que he treballat com a guia a Barcelona, amb i per als extranjers, han sigut els més feliços d'aquests darrers anys. Les estones que he compartit amb ells i com m'han fet sentir, em recordaven les grans amistats que vaig conèixer aquí al Japó, personalitats brillants d'arreu del món, cadascuna d'elles especial en la seva particularitat, singular i única entre la majoria. Grans persones que en breus instants compartits, m'han aportat tants intensos records que marquen el cor per sempre. Aquest conjunt de persones que m'han transformat i enriquit tant, han estat el meu far per arribar a bon port. Ara que ja he aconseguit la llicència que abalarà per sempre la meva personalitat que, finalment, accepto i m'agrada, ja em sento tranquil·la i feliç, de nou. Només em calia tornar a Tokio per acabar d'impulsar del tot l'estat anímic, millorar el japonès oxidat, refrescar les idees i gaudir de les opcions que brinda aquesta inesgotable ciutat. Aprofitar les oportunitats que sorgeixen aquí a diari i confiar en la conspiració de l'Univers. Un Univers que des d'aquí, té un marge d'actuació amb efecte multiplicador. Encara em costa entendre què és exactament el que té Tokio que sempre que vinc em fa sentir tant bé. Les pors es dilueixen tant bon punt aterro a Narita i al sortir, em sento tant jo mateixa, tant feliç, tant integrada, acceptada, valorada, especial i única, que tot el patiment queda enrera. Ni ho entenc ni ho vull entendre. No tinc prous paraules per expressar com de gratificant i plena és la vida que tant he enyorat tots aquests anys. Millor que ho veieu vosaltres mateixos... 

日本で一番思い出は何ですか？

私は日本文化の大ファンだ。子供の頃、スペインで日本のアニメ映画や漫画などがとっても人気があったので、私は早くから大好きだった。どんどん、日本について興味を持ち始めた。それで、夏になった時、私はまだ高校生だったけど日本に初めて旅行をした。両親ばかりか妹やいとこ達と一緒に二本中を２週間で旅行していた。その経験は私にとってとても素晴らしかった。日本の生活はアニメ映画と同じだったのでびっくりした！町の建物は私の一番好きなドラゴンボールというアニメと同じだったので私の気持ちはとっても幸せだった。日本にしばらくいるのは初めてだったけどアニメのおかげで日本の雰囲気はよく分かったから嬉しくて満足していた。それに、アニメが凄く大好きだから漫画家になりたかった。すぐに、そのことを学んでいくと決めた。約２０年後にスペインから東京に仕事をするために引っ越したり、２年間でスペイン政府観光局で働いたりとても嬉しかった。私の一番昔な希望があたって喜んでいたけど仕事の初めの日は簡単ではなくすごくチャレンジ仕事だった。私は来たばっかりだから日本語まだなれてなかったので会話が難しくて大変だった。毎日、最後まで頑張って、スペインへ帰国時に観光ガイドになった。子供の頃から日本の事に強い興味があったので、早く日本人のため働き始めることができて満足していた。約３年後、バルセロナの生活がつまらなくなってしまった。仕事以外で日本語を話せるチャンスがなかったので悲しくて残念だった。一方、今は私にとって、日本と言えばお寿司や富士山だがそれだけでなくアニメのおかげで他の思い出も多い。この経験から私は日本語を勉強したいと考えるようになった。先日、たまに日本人から『ハーフの方ですか』と聞かれることが多くなって・・・ええ！どうして？たぶん、私は子供の頃から日本人っぽい個性をもっているので間違われやすいのだろうか？＊下のヴィデオを押せば、私の国での『カタルーニャ語』に翻訳されたドラゴンボールの歌を聞こえる。ゆっくりと楽しみくださいね！　　　

Fil de llum ・小ちゃい光

今日は私の国からの有名な歌を紹介したい。この歌はカタルーニャ語でカタルーニャ州の一番人気があるテレビチャネルで毎週一回に出る。この歌はとっても有名な番組でのテーマだから歌も早く有名になった。カタルーニャ州で皆はこの歌を凄く感じしている。スペインの状態はあまりよくないのでこの歌のおかげでカタルーニャ人として薬みたいな歌だよ！好きだったら、歌って下さい！カタルーニャ語だけど日本語で翻訳をしてあげて、ゆっくり読んで下さいね！

終わってしまったと思う時、立ち上がれない時、前に進み続ける力がない時・・・

自分が小さく感じた時、自分を信じられない時、世界はここに私がいなくても同じように回り続けると感じだ時。その時は、私の前にあなたの顔を思い出すように努力する。あなたは私の耳に柔らかい声で話しかける。距離に打ち勝つのは自分次第で、私はそのことをすぐに学んでいくと約束した。深呼吸して、待って、ゆっくりと立って、息を吸って、治して、人生はあなたを待っている。

みんなさん、ハッピーサンバレンタイン！

Fil de llum d'Andreu Rifé. Per a que el Japó també pugui emocionar-se i gaudir de la teva música i de les teves lletres inspiradores. Gràcies, Andreu! Molta força i ànims a tots! 

Sense pressa però sense pausa ・少しずつ日本の生活を楽しんでいる

Karaoke @Shinjuku amb les amigues de KAI 

もう、二週間過ごした！ビックリ！東京でバルセロナより、時間があっという間に過ごして凄いです。私はまだ来たばかりなんだけど沢山ことをしたり、友達と色々な場所を集めたり、新しいところをご飯を食べ見たり、居酒屋で飲みにいったりしましたのでとっても楽しくて面白い時間を過ごしました。日本に来たから学校に通って、日本語を勉強するだけでなくカラオケや居酒屋なども遊んでいてチョウー楽しみ〜。暇な時間があるといつも友達と一緒に集めて私の経験は彼達ともっと楽しくなりました。一昨日、ホルヘとキリコの結婚式でした。私に誘ってくれてありがたい気持ちを持っていると言われた、彼達もとっても幸せだった。奇麗で幸せなカープルだから彼達は日本で２回目の結婚式を準備するために遊んで来ました。さて、日本に帰ったから遊んだばかりだから今日はぜひ、日本語を勉強してはいけません。今日は月曜日だけど学校がない。今日は休日だから暇な時間があるけどもう午後２時ですよ！東京で時間があっという間に過ごす間違いないでしょう？　笑

La Boda de Jorge y Kiriko @Omotesando

Nocturna de Yotsuya 

Quan fa que vaig arribar? ... gairebé 15 dies? Ni me'n he adonat. Els dies passen tant ràpidament com un estornut. Procuraré, de la mateixa manera, resumir ràpidament els darrers 15 dies a Tokyo. No sé per on començar ni com expressar les emocions d'haver tornat "a la terra promesa". Estic tant esgotada que potser em caldria dormir com a mínim 8 hores per ordenar les idees, els records i assimilar que torno a estar aquí. Encara em costa de creure, quan em llevo pels matins, que torno a viure a Tokyo. Aviat però, m'activo per dutxar-me pitant, vestir-me, sortir en plena hora punta i arribar a classe abans de les 9h. Els primers dies a Tokyo han estat intensos com tota la resta de moments i el meu dia a dia es resumeix de la següent manera: 4 parades de metro, 1 transbord de Yamanote line, 4 hores diaries de dilluns a divendres amb 2 pofessors, 13 alumnes, 5 voluntaris i una pila de llibres que carrego dia sí dia també, m'ocupen pràcticament la major part del temps. Les hores dedicades a l'estudi passen en un obrir i tancar d'ulls. Els meus companys de l'academia son de diverses nacionalitats com Canadà, Mèxic, Chile, Suècia, Alemanya, UK, Corea, Taiwán i España. L'ambient és molt internacional i els professors excel·lents líders. Tot el conjunt de la KAI ja comença a formar part del meu dia a dia i m'hi trobo d'allò més bé. Feia segles que no em motivava tant anar a classe. Ja ni recordo l'últim cop que vaig estar tant concentrada en una aula sense necessitat de mirar el rellotge, el mòbil o el món a través de la finestra. Aquí ja no em cal tot això perque el meu cervell rep atencions constants. Tokyo és una droga potent i estimulant que manté el cervell i el cor actiu durant més de 24 hores. Tant de bo els dies i les nits fóssin més llargues en aquest país. Tant de bo no ens haguéssim d'afanyar per no perdre l'últim metro quan sortim a sopar. Tan de bo les distàncies no fóssin tant llargues. Em dona la sensació que passo una eternitat del temps encaixonada dins del metro. Sort que sóc més alta de la mitjana d'aquest país i no m'ofego en hora punta. El més sorprenent de tot és adonar-me, en aquesta inmensa metròpoli, com de petit n'és el món. En una ciutat amb 8 milions d'habitants, retrobar amistats pot semblar impossible o si més no, poc provable. En canvi, succeeïx tot el contrari. Quedo per sopar amb uns amics que alhora, conviden altres amics que coneixen amistats del meu antic període i que recorden haver-me conegut fa anys tot i que jo no les recordi. Serà que la comunitat espanyola a Tokyo i la Japonesa a Espanya és molt reduïda i per això coincidim tant? o serà veritat que a l'altra punta del món el meu nom els sona a tothom i que han sentit parlar molt de mi? Serà veritat que vaig deixar petjada en una ciutat fascinant, en una etapa de la vida que no només em va canviar a mi? Tokyo és la terra promesa on tots els somnis  se'm fan realitat. Un país inesgotable de recursos intangibles com l'amistat, la festa, l'estímul intel·lectual, l'art, l'amabilitat, l'espontaneïtat, la màgia... no hi ha res que no m'interessi. No hi ha res que em deixi indiferent. Tokyo és l'escenari que necessitava després d'un llarg període de recerca interior. Ara que ja he creuat la meta que perseguia a Barcelona i que ja he descobert el meu do, em queda creuar la meta de Tokyo. Quan de temps em portarà? Ni idea... però per primera vegada en molt de temps, tindré paciència. Aquí, a Tokyo, contràriament a la inèrcia de tota la societat, jo no tinc cap pressa.