Un llarg viatge que s'acaba...

Últim dia de març, últim dia de feina, últim dia de connexió a internet abans de deixar Tokio com a "un record més del meu passat". Dijous de la setmana vinent ja seré a Barcelona, la meva estimada ciutat, el meu país, la meva gent... Europa! Després de 15 mesos sense trepitjar Occident, no hi ha res al món que em vingui més de gust que tornar-vos a veure i abraçar-vos ben fort, passejar pels carrers de la meva terra, sentir l'olor especial de casa meva, dormir al meu llit, menjar canelons com els que feia l'àvia, quedar-me vora la platja de la Barceloneta empassant-me les hores sense mirar el rellotge, tornar a conduïr, a tocar el piano... tornar a casa. Sé que tots aquests records que conservo al pensament els reviuré de nou en breu, però que no seran iguals. He canviat, heu canviat, el temps ha passat i Barcelona ja no és la mateixa que fa més de 3 anys. Confío però, en la seva capacitat de sorprendre'm i emocionar-me abans d'aterrar. Confío en la bona rebuda que em brindarà la crescuda Sagrada Família i el Sagrat Cor del Tibidabo. Confío en el somriure que em robarà la Torre Agbar i la Vila Olímpica quan les vegi des de la finestreta de l'avió i al llegir "Barcelona" a l'aeroport del Prat, les llàgrimes no em facin correr el rímel, perque voldré estar ben maca quan la família em vegi aparèixer per la porta de sortida, després de tants mesos separats. Potser Barcelona ha canviat, potser tots vosaltres heu canviat, però hi ha "moments irrepetibles" que alguns cops a la vida es repeteixen, com tornar a casa i les persones que t'estimes et rebin amb els braços oberts. Fins aviat, Barcelona!