Un dia gèlid i gris com avui, que només despertar-me he sentit la imperiosa necessitat d'hivernar fins la primavera, voldria tancar els ulls i adormir-me de nou recordant els moments que hem compartit. Veient com plores flocs de neu a través dels grans finestrals em sento una mica nostàlgica i sense adonar-me'n, el cap dibuixa escenes d'aquests darrers 2 anys amb tu. Tokio, quan deixis de plorar flocs de neu i comencis a florir els primers pètals de sakura, ens haurem d'acomiadar. M'has donat la oportunitat de viure tantes experiències, m'has acariciat amb tantes sensacions, m'has ajudat a identificar-me i amb la teva companyía he après a potenciar les meves qualitats. Em sento tant en deute amb tu, Tokio! Et miro i recordo el dia que ens vam conèixer, com n'estava de nerviosa i emocionada, atemorida i esperitada, plena d'energia i amb tantes espectatives! No només has fet realitat el meu somni i m'has fet créixer. També has segrestat per sempre el somriure dels meus llavis, impossible d'esborrar... i avui, a dos mesos vista del nostre comiat només desitjo donar-te les gràcies i fer-te saber que no serà definitiu, que tornaré. Com podria privar-me de tu? Després de tot el que hem compartit i els canvis que has provocat en mi, saps que ja formo part de tu i que tu, desde sempre i per sempre, formaras part de mi.
2 comentaris:
Què gran!! no sabia que també dominaves la lírica!! emotiu i passional, bona descripció de la teva relació amb la ciutat...
Una abraçada!
Fantàstic, Anna:
La teva sensibilitat, tan a flor de pell, es realitza totalment a Tokio.
Em temo, Anna, que quan siguis aquí, et fallem. Estem anys llum del teu taranà, no per endurits, sino mal preparats
Publica un comentari a l'entrada