Dilluns

Avui és el típic dia de la setmana que tothom detesta menys tu. Els dies com avui et relaxen, t'ajuden a trobar la pau interior que no trobes els altres 6 dies. Avui és aquell dia de la setmana que portes 6 dies desitjant i planejant aprofitar de sol a sol, sense deixar-te ni un sol minut sense fer res, ni un segon desaprofitat. Avui és la jornada que dediques a tu mateixa, a fer allò que et ve de gust, que saps que et satisfà. Avui és l'únic dia que et permets no pensar, t'imposes no torturar-te en aquelles obligacions i deures pendents que has de resoldre els propers 6 dies. Avui és el "dia tregua", el dia que actives la tecla "pausa" de la rutina diaria. Et lleves sense sentir l'alarma del despertador, et prepares l'esmorzar i encens l'ordinador per escoltar música però ignores comprovar els missatges pendents de resposta. Després d'una dutxa refrescant i renovadora t'actives i surts al carrer en busca de sol. No fa massa calor però el cel és clar. No tens massa clar què faras les properes hores, et deixes portar, sorprendre... i tot d'una et sona el mòbil. Les amistats et proposen plans, et deixes seduïr per les suggerències i acabes fent un cinema, un passeig o compartint un cafè amb llet sota la claror d'una terrasseta. Escoltes el que els hi ve de gust compartir amb tu, rius, somrius i et relaxes. Tornant cap a casa, deixant-te lliscar sense esforç sobre la bicicleta, respires profundament. El dia està a punt d'acabar i el sol, amagant-se darrere els edificis, t'ho recorda, t'ho fa present i t'acomiades d'ell rondinant. El "dia tregua" és a punt d'activar la tecla "play" i reticent, tu també t'amagues com el sol. Des del balcó de casa veus com la lluna corona els edificis que comencen a obrir les llums. Barcelona es disposa a sopar, sola, en parella o en família. La ciutat ja fa 24 hores que ha començat la setmana però tu encara no l'has acabat. Barcelona sembla trista els vespres d'un dia d'hivern com avui. Ja és fosc, plou i fa fred. L'escena no t'agrada i l'energía decau, les cames fan figa. Tanques la porta del balcó i obres la finestra del teu món virtual. Comencen a sonar les primeres cançons de la llista de reproducció d'Spotify mentre et prepares un te a la cuina. Tornes cap al saló, t'asseus davant l'ordinador i trobes 3 finestretes obertes a Facebook. Respons. Preguntes. Somrius tímidament als amics que et parlen virtualment malgrat no els puguis veure. Entre línies i línies de teclejades al portàtil, t'acabes el te i te'n adones que ja fa estona que hauríes d'haver sopat. Et sents culpable per no haver-lo preparat. Et lamentes per no haver exprimit prou el dia, el sents mig ple o mig buit. Avui ha estat un altre d'aquells dies en el que havíes projectat milers de plans, però enlloc de realitzar-los metòdicament, t'has deixat portar. T'has distret. Avui, el sol no caminava pels terrats de la ciutat. Avui, ha decidit fer una marató i fa estona que la lluna ja li ha pres el relleu. Barcelona se'n va a dormir i saps que hauries de fer el mateix, però no tens son. T'estires sobre el llit i abans d'apagar el llum li supliques a la lluna que vetlli els teus somnis, que no aturi aquesta marató i li passi el relleu al sol com abans millor. En algún moment de la cursa nocturna, sense ser-ne conscient, la lluna tornarà a passar relleu i l'alarma del despertador t'indicarà que el sol torna a brillar. Et llevaràs i començarà un nou avui. Un d'aquells dies en que no hauras plorat per un malson, sinó per la impotència que hauras sentit mentre dormies, anhelant satisfer els somnis que tant et costa convertir en realitat. Serà dimarts. Un d'aquells dies on la pel·lícula de la teva realitat avança i no et queda altre remei que assumir el paper que t'han assignat. No serà fins al cap de 6 dies que et tornaràs a permetre activar la tecla de "pausa" i tornaràs al teu refugi, aquell espai virtual entre somnis i realitats que dura només 24 hores. Aquell dia que tothom anomena dilluns.